Público
Público

HISTORIA DE LA BARCELONETA Passeig per 80 anys de la Barceloneta amb una veïna del barri

La Barceloneta ha passat de ser quasi un poble, rodejat de barraques i amb una comunitat forta, a un barri on l'impacte del turisme ha trencat el teixit comercial i humà tradicional. Hi passegem amb una veïna que va néixer al barri als anys 30

Publicidad
Media: 5
Votos: 1
Comentarios:

Un carrer del barri de la Barceloneta.

Quan arribo amb bus pel passeig marítim, el cel està lleig i la humitat és escandalosa. La platja està plena de turistes, però no està desbordada: sembla que molts s'han quedat a casa per dormir la ressaca. Agafo diversos carrerons de la Barceloneta i arribo al portal on he quedat amb la Rosalía, que està asseguda al balcó del primer pis, on passa un vent magnífic que ve directament de la platja. La porta de baix està mig oberta; pujo les escales estretes i seiem a la taula del menjador. El pis és absolutament acollidor, poc menys de 30 metres quadrats, senzills i ben organitzats.

La Barceloneta es va desenvolupar com si fos un poble veí a Barcelona

Comencem des del principi, quan la Rosalía va néixer a la Barceloneta -d'on mai ha marxat- i es va trobar de front amb la Guerra Civil. M'explica que els veïns, quan sentien els bombardejos, marxaven a refugiar-se a la platja. Quan va acabar el conflicte, l'aigua del mar enfangava els carrers del barri, edificat sobre la sorra de la costa. Segles abans, on ara hi ha la Barceloneta només hi havia mar, que poc a poc va ser drenat i substituït per un gran sorral. Sobre aquesta extensió de terra, pocs anys després del 1714, es va construir el nou barri de la Barceloneta. Els seus primers habitants van ser els veïns desplaçats del barri de la Ribera, on es van destruir bona part de les cases per edificar, en aquella mateixa zona, l'espai militar on ara hi ha el Parc de la Ciutadella.

La Barceloneta es va desenvolupar com si fos un poble veí a Barcelona. Ja durant el segle XX, la gent del barri feia més vida de vila que de ciutat. ''Ahora la comunidad se ha perdido'', m'assegura la Rosalía, que recorda quan al barri els veïns decoraven els carrers durant la festa major -com encara es fa, per exemple, a Gràcia-, es feien xocolatades i sopars populars a l'aire lliure, o els cors de mariners cantaven pels carrers, en herència del moviment associatiu fundat per Anselm Clavé.

Queda poca cosa d'aquell barri que recorda, però ella es manté ferma: ''Esta es mi casa''. Els lloguers de tot el barri han pujat per conseqüència del turisme, però ella ha aconseguit mantenir el seu per poc més de 250 euros. Bona part dels seus veïns d'escala són immigrants marroquins o turistes que fluctuen. Em proposa que anem a passejar pel barri. Abans de marxar, li pregunto per les tres banderes que té penjades al balcó: una de la Barceloneta, una de ''Sí'' a la independència i una estelada. Una, per amor al barri, i les altres, per conviccions polítiques: ''mi madre, que era de Navarra pero se sentía muy catalana, decía que nunca viviría mejor que cuando gobernaba Companys''. Baixem per l'escala, sortim al carrer i la Rosalía saluda a un parell de veïns, que passegen tranquil·lament, bastó en mà.

Modernisme, andalusos i fàbriques de gas

Només sortir de casa, ja ens trobem amb una antiga cooperativa obrera, ara utilitzada com a biblioteca municipal. ''Mi marido siempre decía que teníamos que mirar más hacia arriba, que siempre andamos mirando el suelo''. Aixeco la vista i veig una façana modernista, acompanyada de diversos pisos on la roba estesa dona una sensació d'espontaneïtat i vida de poble. La Rosalía em va mostrant més cases, de decoració barroca de principis de segle, fins que arribem a ''la Repla'', el centre neuràlgic del barri. Ara es diu plaça del Poeta Boscà, però cap veí li diu així.

"Ahora la gente dice que ir a la iglesia es de fachas, pero aquí el movimiento vecinal se levantó a través de la parroquia"

El mercat de la Barceloneta, brut i negre, que sembla dissenyat per Santiago Calatrava, ocupa la meitat de l'espai. ''La Repla'' era la zona de joc dels nens, que no tenien gaire a fer a les cases petites del barri, i sortien a passar l'estona al carrer. La Rosalía m'explica que aquesta plaça era abans un cementiri (just darrere de la plaça hi ha l'església de Sant Miquel). Quan van obrir el gran cementiri del Poblenou, va quedar aquest espai buit. L'actual carrer Andrea Dòria, que creua la plaça, s'anomenava ''carrer de l'Alegría'', i era el que portava al cementiri. Just al final d'aquest carreró hi ha la reproducció d'un mascaró de proa que es va fer molt famós al barri, i que encara segueix vigilant el pas dels seus veïns.

Girem dues cantonades i ens aturem davant la façana de la parròquia. Un Sant Miquel armat i musculós corona l'entrada. ''Ahora la gente dice que ir a la iglesia es de fachas, pero aquí el movimiento vecinal se levantó a través de la parroquia, siempre estaba abierta para hacer asambleas''. L'interior de Sant Miquel del Port és auster, i les parets són blanques, marítimes.

La Barceloneta actual, amb turistes passejant i venedors de 'top manta'.

Caminant i caminant arribem fins a les fronteres del barri, on estaven les grans fàbriques, la principal font de treball durant la primera meitat del segle XX. El pare de la Rosalía, per exemple, treballava a la gran fàbrica de gas, de la que encara es mantenen algunes parts. Del gran dipòsit on s'acumulava el gas ara només queda part de l'esquelet, i a l'interior hi ha un camp de bàsquet, on dos nois fan unes cistelles.

Al costat de les fàbriques, i resseguint la línia de mar, es van muntar els grans camps de barraques de la postguerra. ''La mayoría eran andaluces, y ya sabes lo salados que son, se integraron muy fácilmente. Este barrio se ha fundado a golpes de inmigración. En poco tiempo pasamos de los balls de bastons a bailar flamenco''. 

El barraquisme ja va marxar, però -passejant pel barri- veiem un parell de centres de serveis socials, amb diverses persones aturades a l'entrada. La Rosalía hi ha col·laborat a través de la parròquia en moltes ocasions, però creu que hi ha noves generacions d'immigrants que s'han acomodat a aquestes ajudes, en canvi d'intentar tirar endavant. La integració ha estat més difícil que amb l'onada d'andalusos de després de la guerra.

Els Jocs Olímpics, el gran canvi

''Hasta diez años antes de los Juegos Olímpicos este barrio estaba abandonado''. La Rosalía m'explica que la majoria de barcelonins que passaven pel barri anaven als famosos banys i ''merenderos'' de la platja, o als populars clubs esportius. ''Mucha gente del barrio se hacía socia de los clubs -era muy barato- e iban allí para lavarse, porque en la mayoría de casas no teníamos duchas''.

La Barceloneta era vista des de fora com una zona perillosa, i la situació no va canviar fins als anys 90, amb Maragall al poder, l'alcalde preferit de la Rosalía. Caminem fins al Passeig Joan de Borbó, on quasi tots els negocis són restaurants de paelles. ''Nos han invadido los turistas'', s'enfada la Rosalía, però -alhora- reconeix que a la transformació del barri hi han participat els veïns, venent els seus negocis a compradors estrangers, tancant botigues i substituint-les per bars, o pujant els preus dels pisos per fer negoci amb la nova onada turística.

''Jo sóc de la generació de la Barceloneta de les bandes''. Els carteristes tenien com a llei no robar a ningú del barri

Al bloc de la Rosalía, per exemple, hi venen habitualment turistes que s'hi estan uns dies. Diversos cops els veïns s'han queixat pel soroll a mitjanit, o pels vòmits i desperfectes continus. M'assenyala uns turistes i somriu, sense rancor: ''Miralos que bien, aquí contentos paseando con su bicicleta. Es normal que quieran venir de vacaciones, yo lo entiendo. Pero también se debe respetar la vida de los vecinos del barrio''.

Tornem cap a casa i ens trobem amb la filla i el net de la Rosalía, també veïns del barri. Piquem unes patates i bevem una clara, mentre a fora plovisqueja. La filla de la Rosalía m'assenyala un racó del menjador, on posaven el ''plegatín'' on ella dormia, al costat de la llitera dels seus dos germans. 

''Jo sóc de la generació de la Barceloneta de les bandes''. M'explica que, quan ella va créixer, els carteristes i atracadors tenien com a llei no robar a ningú del barri. A la cantonada de diversos carrers encara hi ha la marca de dues bandes, que tenien com a símbol una mà i una petxina. Els delinqüents eren veïns de tota la vida, o companys que un havia tingut a l'escola. Bona part d'aquella generació va caure per l'onada de la droga. Ara, m'explica, la situació ha canviat, i ells també pateixen atracaments navalla al coll, sense que les noves bandes -normalment d'estrangers arribats fa poc, em diuen- vegin cap diferència entre veïns i turistes.

El Guillem, el nebot de la Rosalía, és qui ha viscut la transformació més ràpida del barri. ''Jo vaig anar molts anys a la mateixa escola de Ciutat Vella, i cada dia feia el mateix recorregut, veient els mateixos negocis. Ara totes aquelles tendes han tancat.'' Al barri ja no hi queden quasi botigues de, per exemple, roba o electrodomèstics. Per comprar qualsevol cosa han de -com diuen els veïns de la Barceloneta de tota la vida- ''anar a Barcelona'', és a dir, sortir del barri. Ja no és el poble quasi autosuficient d'abans, on els veïns havien de creuar les vies del tren per arribar a la zona de Ciutat Vella. ''Ahora hay sólo bares'', em diu la Rosalía. Ja ha parat de ploure i m'acomiado, deixant a tres generacions de memòria barrial fent el dinar, mentre la brisa els arriba des del mar.