Si només atenguéssim a la tensió verbal que els dirigents de Junts apliquen a les seves crítiques i comentaris cap als socialistes podríem concloure que la relació entre els dos partits és inexistent o pràcticament nul·la. Especialment a Madrid amb les intervencions al Congrés de Míriam Nogueras, o des de Brussel·les per part de l'expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont. Fins i tot després de l'acord per a la investidura de Pedro Sánchez es podria parlar d'antagonisme entre ells, amb Junts situant el PSOE encara com a "repressor" i equiparant-lo al PP en el "bloc del 155" –pel suport socialista en el seu dia a l'aplicació de la suspensió de l'autonomia-. Però el cert és que si s'aplica la lupa a la quotidianitat catalana es detecta una revigorització de l'anomenada sociovergència que uneix socialistes i  postconvergents especialment al món local.

No és res de nou, però el cert és que la sociovergència es consolida a Catalunya pas a pas, entremig -i malgrat-  dels contundents retrets juntaires cap al partit socialista. Des que el model del tripartit d'esquerres va saltar pels aires, primer el 2010 sortint del Govern de la Generalitat i posteriorment el 2011 perdent en multitud d'ajuntaments governats fins aleshores per les esquerres catalanes, la sociovergència municipalista s'ha anat obrint pas amb múltiples pactes entre el PSC i Convergència primer i ara amb Junts com a hereu postconvergent. Només en el fragor dels moments de més tensió del 2017 es van trencar alguns governs municipals de Junts amb el PSC, però es van reeditar posteriorment el 2019 i van arribar a governar quatre anys junts múltiples ajuntaments, nombrosos consells comarcals i la totpoderosa Diputació de Barcelona.

Junts i PSC a més de 40 ajuntaments catalans

Les eleccions municipals del 28 de maig de l'any passat no han frenat la tendència, ben al contrari han deixat un mapa local a Catalunya on la sociovergència s'expandeix per més de 40 ajuntaments governats per Junts i el PSC i un bon nombre de consells comarcals. A les diputacions és on la sociovergència ha patit una reculada en no reeditar-se el govern del PSC amb Junts a la de Barcelona. Per contra, ERC ha arribat a acords per governar amb els socialistes a les diputacions de Barcelona, Tarragona i Lleida, torpedinant les avançades negociacions que de fet mantenien socialistes i el partit de Puigdemont en algunes. La Diputació de Girona és l'única on ha estat possible un acord independentista amb un Govern entre Junts i ERC.

I és que el PSC va ser el gran beneficiari dels pactes municipals ja que, gràcies al seu creixement i bon resultat electoral, ha pogut jugar les cartes amb acords a banda i banda de l'independentisme, tant amb Junts com amb ERC, en un gran nombre de municipis catalans. Aprofitant així la pugna entre els dos partits majoritaris de l'independentisme per l'hegemonia territorial i dins d'aquest sector polític. La competició directa a moltes poblacions fa que Junts intenti evitar les alcaldies d'ERC i viceversa. En la majoria de casos amb el concurs dels socialistes, que en són els grans beneficiaris. També incideixen aspectes ideològics i dirigents municipals de Junts admeten sentir-se "més còmodes" amb el PSC en "temes econòmics i de gestió", o altres com la immigració, en què ERC manté posicions més a l'esquerra.

Barcelona pot catapultar la sociovergència

Tot i que l'equidistància del PSC permet trobar pactes locals a banda i banda de l'independentisme, la sociovergència supera en nombre de municipis els pactes dels socialistes amb ERC. En qualsevol cas, l'ajuntament que sens dubte decantarà la balança serà el de Barcelona. Les negociacions entre l'alcade Jaume Collboni, del PSC, i el grup municipal de Junts que lidera Xavier Trias han estat intenses, però es mantenen en una parada per les dates nadalenques. Collboni va certificar a Públic que no hi hauria negociacions durant aquest parèntesi festiu, aspecte confirmat per Xavier Trias.

Els contactes es reprendran ben aviat aquesta mateixa setmana vinent, encara que tant Collboni com Trias asseguren que no hi ha pressa i que les converses i la decisió final podrien arribar en setmanes o alguns mesos. Com ja va avançar Públic, la forta tensió entre Collboni i Barcelona en comú allunya la possibilitat d'un govern d'esquerres a Barcelona, tot i que fonts municipals socialistes asseguren que aquest escenari no està descartat. Però el cert és que les negociacions entre el PSC i Junts van avançades i segons fonts coneixedores dels contactes, en la imminent represa de les converses estarà ja sobre la taula el possible programa de govern conjunt, l'estructura organitzativa del govern de coalició i també es parla del pressupost municipal.

Si s'acabés tancant un acord de govern entre el PSC i Junts a l'Ajuntament de Barcelona no hi ha cap dubte que això suposaria un pas de gegant en la consolidació de la sociovergència a Catalunya. Per volum d'habitants i de pressupost i pel simbolisme que imprimeix la capital catalana. Però Barcelona lideraria un procés que s'expandeix per un total de 42 municipis en què Junts i PSC se sustenten mútuament com a mínim (entre els 947 municipis de Catalunya es pot donar algun cas més a pobles petits). I als que caldria sumar alguns acords en què a més de Junts i el PSC hi concorren altres partits o en què s'ha arribat a acord malgrat tenir majoria absoluta un dels dos.

Llarga llista de municipis de la sociovergència

El PSC va aconseguir, després de les municipals, 19 alcaldies pactant amb Junts i els postconvergents han aconseguit 23 alcaldies pactant amb els socialistes. I en canvi ERC només ha donat 9 alcaldies als socialistes, encara que els republicans han conquerit 19 alcaldies gràcies a acords amb el PSC. Com es pot comprovar, els acords de la sociovergència són majoria i el nombre total d'acords tant de Junts com d'ERC amb el PSC -uns 70 pel cap baix- són molt superiors als 17 pactes municipals als quals els dos partits independentistes haurien arribat al conjunt de Catalunya, aproximadament.

Pel que fa a la magnitud demogràfica, els acords de Junts i el PSC corresponen en 15 casos a municipis de més de 5.000 habitants. El PSC i Junts s'han entès per arrabassar a ERC alcaldies com les de Roses, la Bisbal d'Empordà, l'Ametlla de Mar, Manlleu, Lliçà de Vall, Puigcerdà o Montgat. Però la llarga llista de la sociovergència també inclouria municipis com Gavà, Sant Feliu de Llobregat, Lloret de Mar, Calafell, Esparraguera, Calella, Tordera, la Garriga, Cubelles, Vallirana, la Ràpita, Cunit, Castell-Platja d'Aro, Calonge i Sant Antoni, Premià de Dalt, Cervera, Sentmenat, Llagostera, Viladecavalls, Vilafant, Dosrius, Llançà, Sant Pere de Vilamajor, el Catllar, Quart, Campdevànol, Vilallonga del Camp, el Bruc, Perafort, Riba-roja d'Ebre i Prades, entre d'altres. La ciutat més important que governen conjuntament -en espera de Barcelona- és Sabadell, on el PSC i Junts han reeditat la sociovergència dels últims quatre anys tot i que el resultat ha estat una majoria absoluta per a l'alcaldessa socialista Marta Farrés i un retrocés de Junts.

Aquesta llarga llista de municipis sociovergents, que disposen de batlia socialista o de Junts segons el cas, inclou algunes capitals comarcals i es distribueix per igual a les quatre províncies catalanes. La majoria són governs formats pel PSC i Junts encara que en alguns casos s'inclou alguna altra força política de tots els colors, des del PP que se suma a Junts i el PSC a Calonge i Sant Antoni, o la CUP que va recolzar la sociovergència a Campdevànol, fins a diversos grups locals. En tots aquests casos, la suma de Junts i el PSC són la base de l'acord o per a la investidura o per a la governabilitat i es poden considerar sociovergència. També trobaríem alguns casos en què Junts i el PSC comptarien amb el concurs d'ERC, com ara Olèrdola, o els comuns (Lloret de Mar) però són molt esporàdics.

El mapa municipal indica que la sociovergència està forta i en franca expansió en espera del que pugui passar a Barcelona. També s'entreveu als pactes comarcals on Junts i el PSC governen junts en una dotzena dels 40 consells comarcals de Catalunya. La forta caiguda de la influència i pressió que exercia el Procés independentista, la ruptura dels dos blocs en què els darrers anys es dividia la política catalana entre independentistes i constitucionalistes i la impossibilitat de Junts de tornar als pactes que CiU va mantenir amb el PP -almenys mentre els populars mantinguin la dura posició actual contra l'independentisme- durant el temps dels tripartits, permet cada cop més l'acostament entre socialistes i postconvergents, en una pinça per frenar la puixant Esquerra Republicana que ha passat de ser un partit auxiliar de les esquerres a una força que pugna per l'hegemonia política.

Arguments i crítiques creuades

Sobre aquesta qüestió tots els partits al·ludeixen a la "independència municipal" que guia els pactes municipals. Junts i ERC s'acusen mútuament de la responsabilitat que els pactes entre independentistes no serveixin per assolir més alcaldies independentistes en benefici del PSC. Però per ERC "la tendència cap a la sociovergència és clara", assegura un membre de la direcció nacional que retreu a Junts que "d'una banda critiquen la nostra política de pactes però després ells arriben a molts més acords amb el PSC".

ERC defensa que els seus pactes sempre tenen com a condició "que un independentista estigui al capdavant de les institucions", tot i que aquest axioma es trencaria en part en el cas de la Diputació de Barcelona que presideix la socialista Lluïsa Moret. Tot i que és cert que els republicans es van incorporar al govern després de l'elecció de Moret, en la qual no hi van participar.

Per la seva banda, Junts al·lega que "no podem estar fora del món, i nosaltres hem d'estar amb capacitat de poder governar i treure endavant les coses, hem de ser intel·ligents", en paraules de Xavier Trias. Tot i que també hi ha sectors com el de Laura Borràs que no veuen amb bons ulls les aliances amb els socialistes. I pel que fa al PSC, des de la direcció del partit es limiten a dir que "som coherents amb el que vam plantejar abans i després de les eleccions municipals, que nosaltres exploraríem pactes amb tothom menys amb VOX, i a cada municipi els actors són diferents sempre buscant el millor govern per als veïns i les veïnes". Una declaració formal a la qual un dirigent socialista afegeix amb ironia: "Hem estat generosos tant amb Junts com amb ERC".

Sociovergència cap al Govern?

Amb aquest mapa local, un possible pacte a Barcelona, i després dels acords de Junts amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez, ja queda pocs dubtes que el tauler polític s'ha mogut a Catalunya i que la sociovergència ja és un actor de primer ordre. I això obre la incògnita suprema, que no és cap altra que la del paper que aquesta tindrà en els possibles pactes postelectorals de les properes eleccions catalanes d'aquí a poc més d'un any, o potser una mica menys. Amb un Govern de la Generalitat que forçosament haurà de tornar a ser de coalició i en què els pactes entre el PSC i Junts -veurem si amb Salvador Illa al capdavant com a guanyador o si Puigdemont pot presentar-se als comicis- ja no és un anatema per molt que la retòrica verbal d'alguns indiqui el contrari.