Malgrat que el llegendari film Blade Runner es va estrenar l’any 1982, l’acció de la narració se situava en un futur llunyà. Justament al novembre de 2019. Pam! Blade Runner ens ha atrapat en el present. No sembla, però, que els cotxes flotin per l’aire en ciutats de neons sempiternament fosques. Ni tampoc que hàgim creat vida artificial en forma de “replicants” (els quals escapin del control del Govern i campin ara al seu aire).

Tanmateix, el desig de construir Intel·ligència Artificial segueix molt viu a la nostra societat. La literatura va començar abans a somniar en com seria el futur -les novel·les d’Isaac Asimov en són una mostra-, però el cinema el va superar absolutament com a generador de fantasies futuristes. Solaris, Gattaca, Matrix... Com seran les Màquines del Demà?

Doncs aquestes Màquines del Demà cada vegada s’assemblen més a les de la ciència-ficció. Ja no interessen tant aquelles que fan un servei físic a l’ésser humà (torrar el pa, tallar la gespa del jardí), sinó les que interactuen amb l’ésser humà. El futur no són robots que ens preparen el menjar, sinó màquines amb consciència pròpia.

Els tamagotchi van ser com una pista. I s’han anat perfeccionant. No són intel·ligència artificial, però sí que són gadgets amb un increïble coneixement i capacitat d’aprenentatge de l’usuari. “Com a la pel·lícula Her, evolucionen i es perfeccionen en funció de la informació que li donem”, explica la periodista cultural Marta Moreira al llibre Apuntes de Cine. Ciencia Ficción (editorial Antipersona).

El darrer exemple és Alexa Amazon, que probablement batrà rècords de vendes el proper Black Friday, 29 de novembre. Es tracta d’un petit altaveu que reconeix i entén la major part de la veu humana. Una joia d’enginyeria amb la que pots conversar -almenys relativament- i que té afegides funcions com explicar acudits entre amics, narrar un conte quan la canalla es posa a dormir, cantar la predicció del temps, programar el despertador per a l’endemà, explicar notícies del dia i esdeveniments històrics de la Viquipèdia, fer telefonades amb la teva agenda de contactes… I tot a viva veu. Actualment compta, de fet, amb unes 50.000 funcions. I pujant.

La filòsofa Ingrid Guardiola, autora del molt alabat assaig L’ull i la navalla (editorial Arcàdia), explica en conversa amb Públic que “la màquina té una potència mitològica i funcional molt gran, ens permet fer coses que serien impossible sense elles, per exemple en relació amb la força o amb el càlcul (tot i que hi ha llocs on la màquina encara no arriba, per sort)”. De fet, Guardiola afegeix que “la màquina enlluerna per aquest poder que li atribuïm i que no podem assumir. Cal sumar-li una inversió milionària en màrqueting, que fa que la indústria de la informàtica hagi passat de ser un sector minoritari (a la dècada dels 70) a ser l'eix central del capitalisme neoliberal actual”.

Un 'frame' de la pel·lícula 'Her'.

Una dona que substitueix la parella?

I no. Alexa no és un robot qualsevol. Té nom. És dona. I té una veu suau i suggerent. Potser atractiva. De fet, el moviment feminista ja ha qüestionat que la major part d’assistents personals estiguin caracteritzats com a dones. Amb avatars joves i somrients. La Cortana de Microsoft. L’Aura de Movistar. La Sara de Correos. La Irene de Renfe (tot i que recentment han incorporat la versió masculina, Martin). I la Siri d’Apple (dissenyada per a telefonia mòbil i perfils més adolescents i juvenils).

A banda de l’estereotip sobre la dona servicial, recorda pel·lícules com Her (2014), del director Spike Jonze, en la qual Joaquin Phoenix s’enamorava d’un sistema operatiu informàtic. “Arribarà el dia en què ens enamorem de la Intel·ligència Artificial?”, continua Moreira. Potser li haurem de dir: Alexa, no em vull enamorar de tu.

Igualment, Blade Runner té una seqüela estrenada l’any passat. L’acció torna a avançar i se situa ara al 2049. Ryan Goslip pren el relleu de Harrison Ford, qui treu temps -entre replicant i replicant- per gaudir de la companyia de la seva nòvia digital: un holograma projectat des d’un petit altaveu. No es diu Alexa, però és evident que hi ha un cert paral·lelisme. “La por a la solitud, la tendència a evadir-nos, el nostre tancament emocional…”. Són factors que expliquen la fascinació per la IA, afegeix Marta Pereira, a les pàgines d’Apuntes de cine. Ciencia Ficción.

Irene, l'assistent personal de Renfe.

“Abans posaves la tele, ara poses Alexa”

De fet, a països com el Japó la robòtica ha envaït cada vegada més les llars humanes. La tendència és global i es fa difícil pensar que Europa quedarà al marge. Perquè, efectivament, ens ofereix recompenses. “Abans posaves la tele, ara poses Alexa”, explica el terrassenc Fran Bineli, usuari de l’Alexa des del seu llançament i sempre atent a les novetats digitals. “Realment és increïble la capacitat d’interactuar que té, sembla que quasi hi estiguis parlant de veritat”, afegeix.

I tornem a la solitud. Tornem a una societat envellida en la que -no per casualitat- el nombre de gossos ha superat els 250.000 només a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, segons dades de 2018. Els animals domèstics són la nova companyia de la gent gran. Dels adults que viuen sols. Dels joves en una societat cada vegada més individualitzada. Les condicions materials estan creades: Una societat cada vegada menys col·lectiva i solidària es tanca a casa i necessita companyia.

Ingrid Guardiola, doctora en Humanitats i assagista, també apunta que “delegar la sociabilitat a la màquina és factible si el que busquem és el confort, la rapidesa de resultats i respostes molt concretes; però desapareix el conflicte i les diferències”. De fet, Guardiola no té dubte que “la solitud estructural que patim ha estat alimentada pel capitalisme neoliberal, que concep l'àmbit del treball com un entorn que es basa en l'atomització, la precarització i el desplaçament a internet com a lloc privilegiat per a l'acumulació de capital”. De fet, aquest aïllament, és allò conceptualitzat per Sherry Turkle: Connected, but alone.

Un altaveu a casa: la pèrdua de la privacitat

Però l’entrada d’Alexa a les nostres llars ha provocat una altra alarma. No debades, es tracta d’una capsa d’altaveus equipada amb set micròfons i tecnologia de radioenllaç dirigit. Col·lateral o objectiu indissimulat? “Som uns paranoics amb la privacitat. No només és que en sortir de la dutxa abaixem la persiana per tal que no ens vegi el veí, sinó que posem un paperet per amagar la càmera del nostre ordinador portàtil”. I tatxan! Ara tenim un altaveu que escolta tot el que diem a casa. “Però no sembla que ens importi gaire. Jo mateix ho he acceptat, ho he normalitzat. En fi, em preocupa que no em preocupi”, enraona Bineli.

I definitivament, el filtrador Edwad Snowden ja va deixar patent que el sistema espia els ciutadans a gran escala. Amb Alexa, tenim un elegant supermicròfòn ocult a casa. Ingrid Guardiola ho entén així: “No som conscients de què hi perdem amb tot això. No s'explica bé aquest relat. S'ha fomentat el ‘mite de la transparència’, que les institucions públiques han de ser transparents i nosaltres també. Està basat en la cultura cristiana catòlica, que consolida el principi confessional”.

Ara bé, “la transparència no s'aplica a tot ni a tothom, ja els oligopolis digitals -des de Netflix, passant per AirBnB a Facebook- són empreses altament opaques”. I Amazon. Per això defensa que “cal expropiar les nostres dades als expropiadors, recuperar la nostra imatge pública i cultivar el secret, per així aturar les empreses que exploten els secrets de forma impune i fan d'ells un negoci”.

Parlarem amb la nevera?

A banda del possible espionatge a la nostra privacitat, Alexa també aconsegueix les dades sobre les nostres pautes de vida. Així ho explica Johannes Bröckers, al seu assaig Cállate Alexa (editorial Fuera de Ruta). “Vivim en la postprivacitat”, diu Bröckers al llibre. “I el registre de dades que aconsegueix sobre nosaltres és d’una altra dimensió”, afegeix. No sense retranca, també alerta de l’alienació social que comporta. “Segur que en poc temps parlem més amb Alexa o amb la nevera, que no pas amb els companys de pis”. Encara més, diu un jocós Bröckers: “Com més interactiva és una casa, menys actives són les persones que hi habiten”. Alexa, no em vull enamorar de tu.