Premis d'hivern de postguerra renovada

Al final de la nit hi haurà algunes rialles i moqueta granat. Al final de la nit, com sempre, les coses es dilueixen. Però el cert és que en arribar a l'Hotel Palace la sensació no és una altra que amb-el-que-està-passant-i-nosaltres-aquí-al Palace. No és una sensació comuna a tothom, hi ha alguns editors que es queixen que l'aperitiu són només patates fregides. El pessimisme o visió crua de la realitat, segons com es miri ve del costat dels periodistes. Dels periodistes convocats al lliurament del Premi Nadal i el Premi Pla.

La cosa comença amb ganes. Que si jo sé a qui l'hi han donat, que si ara et donaré una pista, que si l'auditori està mig ple o mig buit o completament ple, i mentrestant van passant els habituals directors de diari, el president de la Generalitat, l'alcalde de Barcelona, directament a la sala del sopar. Al saló de l'aperitiu de les patates fregides ens creuem amb Eduardo Mendoza, que té cara de por, Rosa Novell, que té cara de fred, i Ana Portnoy que té cara de son. Amb tot el que està passant, n'hi ha per això i per a molt més.

La sensació no és una altra que "amb el que està passant i nosaltres aquí, a l'Hotel Palace"

Aquests premis on et donen sopar són sempre una mica estranys. Per començar, és curiós veure on et toca menjar. El saló de les autoritats, que albiro des de la llunyania que em permeten els cossos de seguretat de cada polític, té una claredat en HD. Tot és més fresc, més net, més lluent. La sala dels periodistes és com la versió succedània. D'altra banda, el fet que et donin sopar vol dir que al menú igual tens la travessa de les obres candidates n'hi ha una que em desperta simpatia pel títol: El viejo muere, la niña vive com la proposta del xef, que, amb el que està passant ha decidit ajuntar foie amb macarrons gratinats. Veure la presentadora repetir El viejo muere, la niña vive mentre li dónes a la mousse de verdures no té preu, penso, al mateix temps que contemplo la moda d'aquest hivern de postguerra renovada. Els lluentons vénen en color gris i mat i Fèlix Riera és aquí. Tot en ordre.

"No ha vingut ningú del ministeri", xiuxiueja un intrèpid periodista al meu costat, i penso el mateix que penso sempre en aquests casos: "Tu anotant ximpleries i els companys aquí tramant realitat política". Però llavors ja ens anuncien el guanyador del Pla, que no és un altre que Rafel Nadal, periodista, que no tennista, i s'emporta el premi gràcies a Quan érem feliços. Nadal s'emociona mentre narra de què va el seu llibre, que, com ja és habitual al Pla, tracta de les memòries d'una família burgesa de províncies. Tot seguit anomena tots els tipus de torrons coneguts per la humanitat i penso que sí que ha fet estralls això del Nadal a l'homònim, però no, resulta que l'acció del llibre comença en una pastisseria. Tots contents. Agraeix als seus 11 germans especialment al Toni i continuem per a bingo.

Al subsòl, on pul·lulen escriptors i editors, la cosa va de la realitat líquida del gintònic

S'acosta el moment de la veritat i cauen els candidats d'alguns comensals. El viejo muere, la niña vive queda eliminada i sento més d'un bot a la sala. N'érem més d'un de fan. Però res ens prepara per al hit de la nit: el guanyador és Álvaro Pombo amb El temblor del héroe, i tots aplaudim. Puja el guanyador, de l'emoció li cau el premi a la manera de Sergio Ramos, però ho resol amb humor de triomfador. Parla de Carmen Laforet, de Nada, el primer i històric premi Nadal, del carrer Aribau que, pel que entenem, quan el va veure per primer cop el 1975 li va semblar un fiasco, del carrer Aribau una altra vegada i de "la insubstancialitat giratòria". Quan es refereix a la "res líquida" jo ja ric en veu alta. Si el meu titular serà que Pombo és fan de Zygmunt Bauman, algú ens està prenent el pèl a tots des del més enllà. I, per cert, parlant de més enllà: si algú descriu bé les seves novel·les és Pombo. Per referir-se als seus personatges diu que no només moren, sinó que "además fallecen". Déu n'hi do.

Acaba l'acte, i, com sol ser habitual, es baixa al subsòl, on del que va la cosa és de la realitat líquida del gintònic. Pul·lulen escriptors, editors i altres, i em fixo en un detall. A més del pessimisme imperant, hi ha una diferència: ningú aprofita la sala de fumadors com abans. Fa justament un any de la prohibició i no fuma ni Bob Pop. Acudeixo a Fernando Delgado, gran presentador, escriptor planetari i millor persona, que em confirma que ell segueix fumant i que a més fuma tabac negre. Em tranquil·litza. Amb la que està caient, aquesta bajanada em tranquil·litza. Quines coses.