Le_SSRqentitat Òmnium Cultural va néixer el 1961 per vetllar per la llengua i la cultura catalanes. Amb més de 24.000 socis i 27 seus repartides arreu del territori, avui celebra els 50 anys. Des de fa un any i mig, la responsable de fer rutllar aquest engranatge és Muriel Casals (Avinyó, 1945), que no deixa de reivindicar la vigència d'una entitat fundada per un grup d'empresaris que van dedicar part del seu temps i diners a ensenyar català.

Per què continua sent necessària una entitat com Òmnium?

Per què érem necessaris el 1961 és obvi, aleshores no hi havia una administració catalana, no s'ensenyava el català a l'escola, la cultura catalana estava arraconada Per sort ara vivim en democràcia, tenim una administració que fa una gran part del que ha de fer però... tot, tot, tot, no ho fa. Les necessitats són més grans que la capacitat que té l'Administració per respondre-hi. Per tant, continuem treballant pels mateixos objectius que ho fèiem fa 50 anys, però ara no ho fem com a suplents de l'Administració sinó com a complement, i de vegades també com a crítica. Quan toca també reivindiquem.

L'any passat van aconseguir reunir un milió i mig de persones que reivindicaven el seu dret a decidir. Què queda d'aquest anomenat esperit del 10 de juliol?

Queda un capital humà i la visió d'un milió i mig de catalans al carrer de totes edats, ideologies i colors de pell. Un grup de gent molt diversa amb un punt en comú: la voluntat de decidir el futur del nostre país. I això ho decidim els catalans, els vells i els nous. A Òmnium volem oferir la possibilitat de dibuixar el futur del país. Quan parlem de l'impuls del 10 de juliol és per dir als nostres polítics que, si tiren endavant, trobaran aquest coixí popular. Però també els volem dir que si estan massa aturats i porucs aquest esperit popular s'enfada.

Per cert, Òmnium no va participar en la manifestació dels indignats del passat 19 de juny.

No, no ho vam fer, però ens agrada dir i practicar que som oberts, que la gent vingui i parlem. Nosaltres no tenim tota la raó.

Tornant als polítics, creu que els escolten prou?

Els polítics són necessaris. Hi ha una part de la resposta del que es demanava en la manifestació del 10 de juliol que no la pot donar la societat civil. Són els polítics els que són instats a trobar els mecanismes de funcionament que ens incorporin al conjunt europeu i que ens permetin estar dins Espanya amb la nostra identitat. El que no pot ser és que, per estar dins un conjunt més gran, perdis la teva identitat, perquè llavors t'empobreixes tu i empobreixes a l'altre. Òmnium respecta molt el Govern de la Generalitat, però de vegades som crítics perquè no empeny amb la força amb què ho hauria de fer. Suposo que des de la societat civil som més lliures a l'hora de fer propostes, i els governants han de ser prudents. Els catalans hem tingut una tendència excessiva cap a la prudència, i encara som exageradament prudents.

Com veu les relacions actuals entre Catalunya i Espanya?

Hi ha un enfrontament difícil de negar entre el poder català i el Govern espanyol. L'enfrontament pot anar a més, i el que volem és que sigui per les vies més democràtiques i pacifiques però sense tenir por de l'enfrontament. Penso que el dia que la relació amb Espanya sigui canalitzada des d'una perspectiva del que anomeno 'amic exterior', serem més amics que quan ens forcen a estar tots dins el mateix sac. S'hauria de fomentar una solidaritat natural.

La crisi ha agreujat l'enfrontament a què es referia?

La crisi ha posat damunt la taula la injustícia del tracte fiscal. Quan hi ha vaques grasses, que una part substancial del PIB català, d'entre un 8% i un 10%, surti en forma d'impostos i no torni en forma de despesa pública que vol dir inversió en obres públiques, ajudes per als aturats o beques per als estudiants, es porta bé. En temps de vaques grasses no volem barallar-nos i cedim diners a canvi de la tranquil·litat, però en època de crisi aquest percentatge del PIB el necessitem més. Per això aquesta injustícia fiscal espoli és la paraula a què estem sotmesos per part del Govern espanyol s'ha fet més dura i ha fet obrir els ulls a molta gent. Molts diuen que el catalanisme s'ha tornat més egoista, menys romàntic, però el canvi és per respecte a la nostra identitat.

Què pensa quan un grup de pares i mares demana que el castellà sigui llengua vehicular a les escoles?

No tinc por pel català, però em poso alerta perquè penso que el model educatiu català ha funcionat molt bé i utilitza el mecanisme de la immersió lingüística per incorporar els nens i nenes que vénen de famílies no catalanoparlants a través d'una llengua que els uneix. Quan veig pares i mares que voldrien nens i nenes monolingües em sap greu, penso que maltracten i abusen dels seus fills. No hi ha cap nen ni cap nena que vulgui anar contra la seva escola perquè li ensenyen dues llengües. Que alguns pares facin servir els seus fills com a instrument de les seves manies polítiques em fa patir.

Quina diagnosi fa de l'ús social del català?

La primera cosa que percebo és que mai en la nostra història hi havia hagut tantes persones capaces de parlar, llegir i escriure en català. Però en algunes parts de Catalunya, i Barcelona n'és un cas, l'ús social del català és baix. I és aquí on hi ha feina, i on Òmnium treballa per incrementar l'ús social del català sobretot entre els immigrants.

I com es catalanitza' la població?

A través d'activitats conjuntes entre vells i nous catalans, com ara preparar una obra de teatre. Tenim una confiança molt gran en la relació entre les persones i ajudem a crear xarxes personals, que són les que fan que un es llanci i parli català. Aquí, quan sentim algú parlar en català en un accent estranger, els braços s'obren i l'alegria és total.

Quan explica tot això fora de Catalunya, què li diuen?

Hi ha de tot, com a tot arreu. Quan expliques als espanyols que tenen molta sort de tenir a prop una llengua que s'assembla al francès i que del que es tracta és de ser lingüísticament actius, molts em diuen que som uns pesats i que sempre parlem del mateix, però si no fóssim insistents i tenaços no ens en sortiríem, per això ho fem.

Precisament, un dels primers actes d'homenatge que van organitzar per commemorar els 50 anys va ser en honor a Joan Triadú.

Triadú va fer classes de català en moments molt difícils, és un referent. Una de les coses que va fer és ensenyar-nos que pots ser profundament català i universal. Que pots conèixer els autors clàssics, i Shakespeare. Triadú va dir que la manera de ser universal és tenir una sòlida arrel en la teva cultura; és aleshores quan pots dialogar. Els catalans som bons, no cal que tinguem tants complexos.

Com ens podem treure els complexos?

Llegint Jaume Cabré o Joan Francesc Mira. Cabré ha venut més de 400.000 exemplars de Les veus del Pamano a Alemanya, i l'Acadèmia de la Llengua Alemanya l'any passat va guardonar a Feliu Formosa. Els alemanys agraeixen ser traduïts al català i per nosaltres això és una festa.

D'aquest any i mig al capdavant d'Òmnium, què l'ha satisfet més personalment?

Tradicionalment he sigut una persona molt urbanita, i ara estic descobrint el meu país a través de gent meravellosa de les altres seus. També he descobert com la tradició pot ser moderna. L'altre dia, a Tona, hi havia una festa amb balls tradicionals, i veure aquella gent jove ballant era d'una gran modernitat.