Una de les coses més infantils i tristes dels nostres temps és això del lideratge. Arreu llegim i sentim crides desesperades a trobar un líder per aquí, un manaire per enllà, un capatàs que remeni les cireres o un guru que ens direccioni l'esperit. El clam pel lideratge és sempre un crit d'incapacitat. Un reclama líders quan és incapaç de dirigir la seva pròpia vida i també quan la mandra moral ens ensopeix l'ànima. El lideratge és un tema i un prec que es troba en centenars de llibres empresarials, polítics i sociològics. Evidentment, el veritable assumpte no és trobar qui mani, sinó convèncer la gent que obeeixi. Almenys, en les coses importants i complexes de la vida. I així, aquesta cultura de ramat vestida de llibertat de consum ha restringit la nostra comprensió del món a uns pocs paràmetres: el que és concret, el que és immediat. Perquè una cosa sigui correcta, vull dir comprensible, ha de ser concreta. Encabida dins del món físic, limitada pel temps i l'espai, i amb un propòsit que sigui raonable d'aconseguir.

Si un té el vici de veure les tertúlies d'en Cuní a TV3 aquests dies, s'haurà adonat d'un estrany fenomen: tots els convidats, quan parlen de les acampades, els agafa un atac sobtat de perplexitat; una mena d'agnòsia política que els fa desvariejar en l'anàlisi i esmentar conceptes inconnexos i forassenyats, que van des de burxar en les aspiracions socialdemòcrates dels acampats fins a invocar una cosa que anomenen 'maig del 68' i que es veu que va ser una mena d'experiència difusa de la seva joventut. Aquest miratge té, però, dos nuclis conceptuals que la seva anàlisi no sap superar: el lideratge i la concreció. Tant la classe política com els opinaires de tota mena topen dia rere dia amb la impossibilitat de recolzar-se en aquestes dues potes que sostenen el seu món.

Les places són autèntiques fàbriques de consciència política, indústries de sentit, i serveixen per organitzar

De les places no en surten líders, no generen tertulians. Passen els dies i no fan res concret, no demanen res per escrit, útil, aplicable, assumible. Es tracta, esclar, d'un fracàs, dedueixen.

Pensar que les acampades són un acte de protesta és anar molt mal fixat o tenir molta mandra analítica. La protesta és un tic petitburgès que no ens podem permetre en una situació d'emergència com aquesta. Si de cas, ha estat el reclam, el xiulet, però les places el que fan, per al que serveixen, és per organitzar. Són autèntiques fàbriques de consciència política, indústries de sentit. L'acampada és un obrador, però no només quant als continguts, als cahiers de doléances, els memorials de greuges que es puguin elevar a l'autoritat competent. La veritable manufactura no es troba fora de la plaça. És la mateixa praxi política que genera grups d'afinitat, entrenament vivencial. L'experiència com a eina insurrecional i no com a souvenir sentimental. Citaré l'Abecedario biopolítico (Ed. Debate), de Toni Negri, que queda com molt molongui: 'Quan s'actua, se sobrepassa la soledat. L'acció és la recerca del que és comú'. La plaça és la proposta, és el programa. L'espai mateix i la seva gestió són qui lideren els acampats. 'S'ha de lluitar per mantenir un espai buit que possibiliti la diferència', diu ?i?ek.

Estem al segle XXI, nois, la lluita ja no es presenta en manifestos. La rebel·lia no s'imprimeix. És la vida mateixa qui guia i crea els programes. El temps és qui mana. La pressa la tenen ells perquè qui dia passa any empeny.