Més enllà del recuit de Fonteta que, en un anunci de cervesa, Els Amics de les Arts ens recorden que tenim els catalans per apujar els ànims, la diada nacional de Catalunya oficiosa no se celebra avui precisament en un clima d'eufòria col·lectiva. Derrotes del Barça a banda, Sant Jordi arriba enmig de la crisi econòmica i financera més profunda que es recorda i que ha obligat el Govern de la Generalitat a agafar les tisores, cosa que ha posat en peu de guerra metges i mestres. I si a això hi sumem més de 600.000 aturats i hi afegim una crisi de relació amb l'Estat (llegeixi's retallada de l'Estatut) que no es pot desvincular d'aquesta crisi econòmica -35 de cada 100 euros d'impostos no tornen a Catalunya segons les últimes dades oficials, un 9% del PIB- podríem pensar que el drac finalment s'ha menjat el cavaller.

Catalunya té eminències mundials en l'àmbit sanitari com ara Josep Baselga, Joan Massagué, Valentí i Manel Esteller, i el model català de sanitat està reconegut com un dels millors del món. De fet, Catalunya és receptora de turisme sanitari. Gent que ve a Barcelona a operar-se per la qualitat del servei i dels professionals catalans. A Catalunya es fan més trasplantaments i amb més èxit que a l'admirada Finlàndia.

I això s'ha de preservar. Segur que Catalunya s'ha de reinventar contínuament, i que això inclou la sanitat i l'educació i l'economia. Però Catalunya ha de mantenir aquest model d'èxit. Saben quant costa un trasplantament de ronyó? 50.000 euros. Les creus de Sant Jordi d'aquest any, per exemple, costen 49.632 euros. Literalment, un ronyó. Queda clar, doncs, que la Generalitat té molts fronts per retallar abans de tocar la sanitat.

Però avui és Sant Jordi a la terra de Pla, Moncada, Monzó, Mendoza, Cercas, Cabré, Ruiz Zafón i Margarit, i quedi dit, un país que celebra el seu patró regalant llibres i roses té molt de guanyat, així que la diada convida a veure què té de positiu Catalunya que ens faci ser optimistes. Així, doncs... ampliem el zoom. Si resulta que Catalunya és la 25a regió més rica de la Unió Europea i que està 21 punts per sobre de la mitjana de la UE en poder de compra, és que alguna cosa es deu fer bé. I si resulta que, si Catalunya fos un Estat, seria el setè més ric dels 27 (28 en aquest cas) és que alguna cosa s'està fent bé. Per tant, quins actius té Catalunya? Què tenim?, com diria l'anunci.

Podríem fer aquí una llista aleatòria, autocomplaent i poc científica de coses positives del país, tenint en compte que qualsevol país té coses positives. L'expresident Jordi Pujol té la dèria des de fa anys d'explicar les coses que van bé. I ens serveixen els set eixos generals sobre els quals, ell creu, se sustenta Catalunya. A saber: tradició econòmica sòlida, iniciativa civil, obertura internacional, voluntat de ser, tradició de convivència, ascensor social i valors del treball i l'esforç. Té raó el president? Vegem-ho.

Catalunya va fer la revolució industrial i ha estat la fàbrica i el motor econòmic d'Espanya, encara representa el 19% del PIB de l'Estat i sempre ha cregut més en l'economia productiva que en l'especulativa i en la diversificació. I les empreses catalanes saben que el seu àmbit és el món. Saben quin és l'únic element d'Espanya que, segons els papers de Wikileaks, és d'interès estratègic per als Estats Units? La farmacèutica Grífols, que produeix immunoglobulina d'ús intravenós. Traduït: si avui dia considerem la sida una malaltia crònica no mortal és gràcies, per exemple, a aquest producte. Grífols és una de les cinc primeres companyies del món en el mercat dels hemoderivats. El 2009 va facturar 913 milions d'euros i té filials en 20 països. És només un exemple d'aquesta internacionalització, en un sector, el de la biotecnologia, en què Catalunya excel·leix.

Aquesta és, segurament, la cara més oculta de la internacionalització de l'economia catalana. Però no cal Wikileaks per fer-la evident.

Vagi vostè a qualsevol ciutat del món, segur que hi troba una botiga de Mango, l'empresa d'Isaak Andic que va obrir la seva primera tenda el 1984 al passeig de Gràcia i que ara ja en té dues mil... en 105 països.

Per cert, Andic és el president de l'Institut de l'Empresa Familiar de tot l'Estat, com Isidre Fainé és el president de les caixes d'estalvi (CECA) i Joan Rosell de la patronal CEOE. Senyal que hi ha una manera de fer dels catalans que té demanda.

De fet, el 28% de les exportacions espanyoles són catalanes i els ports de Barcelona i Tarragona, creuers a banda -Catalunya és líder en el sector turístic i ho serà més amb la crisi dels països àrabs-, estan en disposició de ser la porta d'entrada a Europa dels productes asiàtics, africans i sud-americans d'alt valor afegit. D'aquí la importància del corredor ferroviari del Mediterrani. En aquest sentit, el pensador econòmic Richard Florida ha situat Catalunya al cor de la megaregió número 11 del món. Què és una megaregió? Doncs agrupacions de ciutats i regions motors del progrés econòmic, que en molts casos salten per sobre d'antigues fronteres estatals i que es reflecteixen en una nova cartografia: a partir de les emissions lluminoses nocturnes captades per satèl·lit vostè pot veure aquesta megaregió que va des de València fins a Lió.

Florida és un teòric dels estudis urbanístics que suggereix que les claus del creixement econòmic són la tecnologia, el talent i la tolerància. I que les classes 'creatives' són les classes que generen un major creixement econòmic. Classes que s'aglomeren en ciutats i en entorns urbans atractius específics: allà on es desenvolupa la tecnologia i el talent, així com també allà on hi ha més tolerància envers les formes de vida no estàndard i on hi ha més possibilitats culturals i d'entreteniment. És aquest el cas de Catalunya?

Ho sembla si tenim en compte que la taxa d'activitat emprenedora és superior a la de Nova York, Londres i Berlín i que la ràtio de creació d'empreses és la més elevada de l'Estat i que això passa en un entorn no només amb elevades possibilitats culturals i d'entreteniment sinó on la creativitat dels mateixos catalans excel·leix: el grup Manel ha estat quinze dies líder de vendes de discos a l'Estat i és la punta de llança d'una fornada de grups que, cantant en català com a fet natural, demostren una vitalitat envejable en el camp musical: des de Manel a Amics de les Arts, passant per Mi­shima, Ivette Nadal, els incombustibles Pets, Le Petit Ramon, Silvia Pérez Cruz, Anna Roig, Sanjosex, El Petit de Cal Eril, Mazoni, The New Raemon i el més internacional Joan Manuel Serrat.

Com ha estat aquest any el gran any del cinema català, amb Pa negre com a referent multipremiat, però també amb directors com ara el mateix Agustí Villaronga, Pau Freixas, Isabel Coixet, Manuel Huerga, Juan Antonio Bayona, Jaume Balagueró, Cesc Gay, Marc Recha, Mireia Ros i Laura Mañá. Per no parlar d'un planter d'actors de teatre i cinema reconeguts internacionalment com és Sergi López, però també Josep Maria Pou, Lluís Homar, Emma Vilarassau i una Ana Lizaran que, amb Agost, ha protagonitzat l'obra de la temporada i que si fos americana seria una celebritat mundial.

I tenim genis de la cuina. Els germans Roca han convertit El Celler de Can Roca, a Girona, en el segon millor restaurant del món, agafant el relleu del Bulli de Ferran Adrià, que tanca al juny després d'haver protagonitzat des de cala Montjoi, a Roses, una revolució culinària que ha enlluernat el món i que segueixen Carme Ruscalleda i Sergi Arola. Metges punters, genis de la cuina, esportistes d'elit com ara Pau Gasol -campió de l'NBA- i el millor equip de futbol del món fet amb gent de la casa, arquitectes de renom a la terra de Gaudí, i pintors com ara Antoni Tàpies, situat al mateix nivell que Dalí i Miró.

Richard Florida parlava d'un element més que atreu les classes creatives i, per tant, impulsen el creixement econòmic: la tolerància. Si ho recorden, Pujol en parla en els seus set eixos: convivència i ascensor social. Ho som els catalans de tolerants? Hi ha ascensor social? A l'estudi Valors tous en temps durs, de la Fundació Lluís Carulla i Esade, es fa un retrat de l'evolució de la societat catalana que explica moltes coses. L'estudi ve a dir que els catalans reclamen més llibertats individuals.

Per tant, no només tolerància, sinó voluntat de formes de vida no estàndard. Cosa que explica, per exemple, l'èxit electoral de Zapatero a Catalunya, l'home que més ha legislat a favor d'una liberalització dels costums.

I, en resposta a Pujol: sí, existeix l'ascensor social. I la principal mostra és que a Catalunya hem tingut un president de la Generalitat nascut a Iznájar (Còrdova), que ha tingut el seu somni català, com l'han tingut el mateix Andic, o Justo Molinero o Manuel Lao, que des d'un bar de Terrassa ha muntat un imperi mundial del joc. I aquest any que va del Sant Jordi del 2010 en què va néixer Públic al d'enguany, han estat declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat els castells, les construccions humanes que exemplifiquen la voluntat de construir un poble on l'esforç no discrimina edats, races ni sexes.

L'estudi d'Esade -per cert, juntament amb l'Iese, dues de les grans escoles de negocis del món- també explica altres coses. Els catalans volem més llibertats individuals... dins d'un ordre social. És a dir, volem seguretat, i volem hospitals i escoles. I volem les millors. I perquè es mantingui l'ascensor social, cal garantir l'accés de tots els nens a l'educació amb les mateixes oportunitats... i que funcioni la meritocràcia. Volem llibertat, però administracions i serveis públics eficients. Acceptem la immigració, però no de manera descontrolada. I això, en temps de crisi, és caldo de cultiu per a l'ultradreta com és la Plataforma per Catalunya, però també per a qui hi vol competir per un grapat de vots com ara el candidat del PP a Badalona, Xavier García Albiol.

Una llibertat individual que en el terreny polític es converteix en autoafirmació identitària com a poble que enllaça amb la voluntat de ser pujoliana i amb la iniciativa civil, però que en el terreny polític té el seu reflex en la manifestació del 10-J contra les retallades de l'Estatut o en les consultes sobiranistes. Aquests dos elements concorden amb una altra conclusió d'Esade: els catalans estem interessats en la política, però decebuts amb els partits.

La llibertat dins d'un ordre social uneix els valors dels treball i l'esforç. L'exemple postmodern és el Barça de Guardiola. El Banc Sabadell ha guanyat 250.000 clients des que ha fitxat com a imatge l'entrenador del Barça. Encara que, a vegades, l'estètica se'ns menja l'eficàcia...