Boaventura de Sousa Santos

Les trompetes de la guerra freda han tornat a sonar. El president dels Estats Units (EUA) anuncia als quatre vents la nova croada. Aquesta vegada, els termes semblen diferents, però els enemics són els mateixos: la Xina i Rússia, principalment. Es tracta de la "guerra" entre democràcies i autoritarismes (dictadures o governs democràtics truncats pel domini absolut d'un partit). Com de costum, els governs occidentals i els comentaristes de torn s'han alineat fidelment per al combat. Els portuguesos que en l'edat adulta van viure en l'època de la dictadura de Salazar no dubten a distingir entre democràcia i autoritarisme i a preferir la primera al segon. Els nascuts després del  1974, o poc abans, quan no van aprendre dels seus pares el que va ser la dictadura, molt probablement tampoc ho van aprendre a l'escola. Es troben, doncs, en disposició de confondre tots dos règims polítics.

Alhora, la realitat de molts països considerats democràtics mostra que la democràcia passa per una profunda crisi i que la distinció entre democràcia i autoritarisme és cada cop més complexa. A diversos països del món se succeeixen protestes als carrers per  defensar la democràcia i lluitar pels drets vulnerats, drets que gairebé sempre estan consagrats en la Constitució. Moltes d'aquestes protestes es dirigeixen contra líders polítics elegits democràticament, però que han exercit el càrrec de manera antidemocràtica, en contra dels interessos de les grans majories, a vegades frustrant enormement les expectatives dels ciutadans que els van votar. Són els casos del Brasil, Colòmbia i l'Índia, i van ser també els casos d'Espanya, l'Argentina, Xile i l'Equador en els últims anys. En altres casos, les protestes tenen com a objectiu evitar el frau electoral o fer complir els resultats electorals, sempre que les elits locals i les pressions externes es neguin a reconèixer la victòria dels candidats secundats per la majoria. Ha estat el cas de Mèxic durant anys, el cas de Bolívia en els últims temps i, en l'actualitat ha estat el cas del Perú.

A primera vista, hi ha una cosa estranya en aquestes protestes, perquè la democràcia liberal té com a característica fonamental la institucionalització dels conflictes polítics, la seva solució pacífica en el marc de procediments inequívocs i transparents. Es tracta d'un poder polític que es conquista, s'exerceix i s'abandona democràticament, a través de regles consensuades. Per quina raó, en aquest cas, els ciutadans estan protestant fora de les institucions, als carrers, més encara quan corren greus riscos d'enfrontar-se a una força repressiva excessiva? I el més intrigant és que els governs de tots els països que he esmentat són aliats dels Estats Units (EUA), que vol comptar amb ells en la seva nova croada contra l'autoritarisme de la Xina i els seus aliats.

S'intal·la la perplexitat. Si, d'una banda, resulta crucial el manteniment de la diferència entre democràcia i autoritarisme; d'altra, els trets autoritaris de les democràcies realment existents s'agreugen cada dia. Vegem alguns. Rússia arresta de manera autoritària al dissident Alexei Navalny; les democràcies occidentals, pressionades pels EUA, deixen morir a la presó al periodista Julian Assange, que probablement en unes dècades rebrà, a títol pòstum, el Premi Nobel de la Pau. En els règims autoritaris, els mitjans de comunicació no són lliures per donar veu als diferents interessos socials i polítics; en les democràcies, la preuada llibertat d'expressió es veu cada cop més amenaçada pel control dels mitjans de comunicació per part de grups financers i altres oligarquies, així com per les xarxes socials que utilitzen algorismes per impedir que les idees progressistes arribin al gran públic i permetre que passi el contrari amb les idees reaccionàries. Els governs autoritaris eliminen opositors que lluiten per la democràcia als seus països; les democràcies destrueixen alguns d'aquests països (l'Iraq, Líbia) i maten milers d'innocents per  defensar la democràcia.

Els règims autoritaris eliminen la independència judicial; les democràcies promouen persecucions polítiques a través del sistema judicial, com l'il·lustra dramàticament l'operació Lava-Jato al Brasil. En els governs autoritaris, els líders no són triats lliurement pels ciutadans; en les democràcies, la forma en què els poders fàctics inventen i destrueixen candidats és cada vegada més preocupant. En els governs autoritaris, tots els procediments són incerts perquè els resultats siguin certs (el nomenament o elecció dels líders triats de manera autocràtica). En les democràcies s'aplica el contrari: procediments certs per a obtenir resultats incerts (l'elecció de líders triats per la majoria). Però és cada vegada més comú que els qui tenen poder econòmic i social també tinguin el poder de manipular els procediments per garantir els resultats desitjats. Amb tal manipulació (frau electoral, finançament il·legal de campanyes, fake news i discursos d'odi en les xarxes socials, etc.), els procediments democràtics, suposadament certs, s'han tornat incerts. Amb això, es corre el risc de la inversió de la democràcia: processos incerts per a resultats certs.

A més d'aquests exemples, entre molts altres, la dualitat de criteris és flagrant. Són governs autoritaris i, per tant, hostils, la Xina, Rússia, l'Iran, Veneçuela; però no són hostils, malgrat ser autoritaris, l'Aràbia Saudita, les monarquies del Golf, l'Egipte i, molt menys, Israel, malgrat sotmetre a més del 20% de la seva població (els àrabs israelians) a la condició de ciutadans de segona classe, i sotmetre Palestina a un règim d'apartheid, com va reconèixer recentment Human Rights Watch. Al seu torn, les ambaixades i institucions dels EUA encarregades de promoure "règims democràtics amics dels Estats Units", i fins i tot les fundacions alimentades pels mateixos fins amb els diners dels multimilionaris, acullen amb preferència a polítics i partits de dreta i fins i tot d'extrema dreta, sempre que aquests jurin lleialtat als interessos econòmics i geopolítics dels Estats Units. A Europa, Steve Bannon, exasesor de Donald Trump, promou forces d'extrema dreta, antieuropees i catòliques conservadores que s'oposen al Papa Francesc.

Tot això desemboca en una situació paradoxal: mentre el discurs de la Guerra Freda exalta la diferència entre democràcia i autoritarisme, les pràctiques de les potències hegemòniques no es cansen de reforçar els trets autoritaris, tant de les democràcies com dels règims autoritaris. Algú està enganyant a algú. Europa faria bé de convèncer-se a si mateixa que la nova Guerra Freda té poc a veure amb democràcia versus autoritarisme. És només una nova fase de confrontació entre el capitalisme multinacional nordamericà i el capitalisme d'Estat xinès (on Rússia s'està integrant). És una lluita gens ni mica democràtica entre un imperi en declivi i un imperi en ascens. Europa, exclosa per primera vegada en cinc segles del protagonisme global, tindria tot l'interès a mantenir una distància relativa de tots dos antagonistes i seguir una tercera via d'autonomia relativa. N'hi hauria prou amb seguir l'exemple dels països del Sud global reunits en la Conferència de Bandung (1955), potser ara amb més possibilitats d'èxit. Molt més a la vora de nosaltres, potser sigui suficient llegir i seguir les encícliques del papa Francesc.