Si tracem en un mapa un eix imaginari que passi per Marsella i Tunis i tot seguit dobleguem el mapa, trobarem una situació curiosa: Itàlia i els Països Catalans són, de fet, una forma especular un de l’altre. Si seguim el joc, els mallorquins ens apareixen com una versió nostrada dels sards, conservadors i turístics. València encaixa sobre Nàpols i el sud italià, expansiu i lluminós. I el Principat, esclar, cau sobre la Llombardia, mite secret del catalanisme des que Pujol anava al Palau només a tombar dictadors. Els catalans i els italians som doncs a les dues bandes d’un mirall invisible però d’un irresistible atractiu, i per això creuem contínuament a l’altra banda del mirall fugint de les nostres, sovint penoses, realitats. Fortuny, Carles Riba i el mateix Pla trobaren al mirall italià paisatges i perills molt catalans.

Els italians a Barcelona ja són una comunitat respectable. Van començar a venir a mitjan segle XIX a solucionar-nos la papereta del dinar de Nadal amb allò dels canalons. Fa uns anys, els italians destacaven sota els fanals pels reflexos de la seva gomina. Ara, però, ens trobem amb una situació insòlita, embarassadora* i tot. Joves d’esquerres, gais o gent amb senderi vénen no ja de negocis o vacances, sinó al que podríem anomenar un bandeig civil. I alerta, que no sigui que sota la purpurina del low cost no anem incubant un desterrament de sotamà de les poblacions molestes d’Europa. Els gitanos marxen de la Europa de l’Est, els jubilats de les sanitats privatitzades i els italians del feixisme de plasma de Berlusconi. Alerta, que Dant ja va advertir, amb paraules de Sagarra: “I aquesta és de les fletxes la primera/ Que de l’arc de l’exili es desprendrà”.

*Al diccionari Albertí surt com a correcte, però al Gran Diccionari de la Llengua Catalana, no. Ai las!