Apunt de marxar del Perú i em conviden a parlar amb un grup de nens sobre literatura i promoció de la lectura. És en una antiga estació del centre de Lima que rep el nom de Los Desamparados, i que el govern de la ciutat ha reconvertit en un museu literari, l’únic que recordo haver visitat al món. He vist cases d’escriptors i recordatoris de moviments literaris, però mai havia vist abans un museu dedicat a la literatura. És fascinant. Un lloc fantàstic però desaprofitat, que visiten bàsicament escriptors de pas per Lima i estudiants peruans.

He de parlar amb un grup de noies d’un institut que han llegit una novel·la meva i que vénen a parlar de literatura juvenil. O hauria de dir venien. Perquè, per alguna raó, el centre de Lima queda tancat i les noies no poden arribar. Així que els responsables del museu em pregunten si em fa res que invitin un altre grup d’estudiants que ja eren al museu. No, no em fa res, els dic. Feu-los passar.

I em reuneixen amb un grup de nois d’entre 10 i 12 anys d’una de les zones més pobres del nord de Lima. No entenen gaire que un museu sigui un lloc ple de papers penjats de les parets. S’avorreixen. Així que, quan entren a parlar amb mi, jo no sé gaire què dir-los. Un porta una capsa i, quan li pregunto pel seu contingut, m’ensenya una rateta de color blanc que es diu Elías. Quin fàstic, dic. I els nens comencen a riure. Aleshores els parlo d’un animal blanc que es deia Floquet de Neu i que vivia a la meva ciutat quan era petita. D’on ets?, volen saber. Barcelona, contesto. I llavors sí. Comencen a cridar els noms de Pedro, Messi, Xavi, Iniesta... i jo penso que ja són meus i els ensenyo a cantar en català l’himne del Barça. I al cap d’un parell d’hores ells marxen convençuts que els museus són els llocs més divertits del món. I jo també.