Hi ha moltes possibilitats que aquesta temporada els enfrontaments entre el Barça i el Madrid s’assemblin a una d’aquelles finals dels esports ianquis que es juguen a set partits i que tan tedioses es fan. Sovintejarà “el clásico” i, amb ell, l’exhibició de dos models no només futbolístics sinó també propagandístics. La capriciosa genètica ha volgut que les grans estrelles del combinat blaugrana no siguin especialment agraciades físicament. Iniesta, Xavi i Messi són bellíssimes persones, però des d’un punt de vista publicitari no podríem dir que estiguéssim parlant de tres seductors. De fet, el seu prestigi futbolístic no es correspon amb els pocs i casolans productes que anuncien. Aquesta casualitat física, sumada al seu perfil familiar, ha determinat tot un univers simbòlic que ha arribat, fins i tot, a constituir tota una mitologia patriòtica. Com diu el tòpic, una coneguda marca de cerveses ha destil·lat tota una ètica de la quotidianitat i de l’estètica normaleta que intenta donar ànims a la Catalunya descol·locada de la postsentència. A l’altra banda, Florentino Pérez va apostar per la vella màxima que regia els grecs antics, el kalós agathos, que associava la bondat i la virtut a la bellesa física. CR7, com abans Bec­kham, simbolitza els ídols del màrqueting clàssic, aquell que va ple d’adolescents cridaneres i calçotets de marca. L’ídol que exhibeix cotxàs i nòvia per lluir. Es tracta, tot plegat, d’un discurs bombollaner, vull dir propi de la bombolla immobiliària. Quan el portuguès va preguntar a Pandiani que quant cobrava, va fer palès que el jugador ve d’un món previ a les exigències d’austeritat de Merkel. Ens trobem, doncs, a les beceroles del contramàrqueting, de l’assalt dels lletjos a l’imaginari, la posada a la venda de l’estètica de les classes mitjanes.