Comparteixo amb l’amic, mestre i Premi Nacional de Periodisme Cultural Jacinto Antón una estranya passió pels submarins. En especial per les aventures i proeses dels U-Boot, la força submarina de la Kriegsmarine alemanya durant la Segona Guerra Mundial. Encara gaudeixo com un nen amb l’agosarat raid de Gunther Prien en la inexpugnable base de Scapa Flow. I també em fan delir la conya antinazi i els discos de jazz que solia punxar sota el mar el malaguanyat capità de l’U-154 Oskar Kusch, o les pel·liculeres aventures de l’U-96, sota el comandament del Vell Lehmann-Willembrock...

Qualsevol aficionat als relats i les pel·lícules de submarins espera amb delit aquell moment en què Das Kapitän crida allò de “Tauchen! Tauchen!” (immersió!). La immersió, dins la guerra naval, és una subversió de les normes més bàsiques de comportament. Els vaixells estan fets per surar, i viure sota l’aigua no deixa de ser una actitud contra natura. Pel submarí, però, la immersió no nomes significa una via de fugida, sinó que es tracta d’una carta de llibertat. Una possibilitat d’exploració de nous camins on els poderosos vaixells mai podran arribar.

Em perdonaran haver fet una metàfora tan fàcil, però es pot dir que la política lingüística catalana, envoltada per les galeres imperials del poder castellà, no només ha trobat en la immersió una eficaç manera de fer entenedorament comú allò que ha estat divers. Li ha permès, atès els seus excel·lents resultats, explorar apassionants formes pedagògiques. Però en tota pel·lícula de submarins tenim la seqüència de les càrregues de profunditat. Aquesta mena de Moisès de la ñ atrotinat que és Francisco Caja i els partits segregacionistes catalans, amb Le petit Lerroux Rivera i Sánchez-Camacho exhibint el seu bilingüe fill als mitjans, han tornat a agitar la babèlica bandera de l’anomenat

bilingüisme.

Ells creuen haver enfonsat la immersió lingüística amb aquesta requisitòria del TSJC, però el Govern Mas, amb molta afició als termes navals, ha fet com els bons capitans de submarí: restar en silenci a esperar que passi l’atac. De totes maneres, un ja no sap què pensar. ¿Es tracta només d’un globus sonda per mesurar la nostra resistència? ¿És l’inici de la campanya recentralitzadora que se’ns acosta sense possibilitat de fugida? ¿És un acte de suïcidi social i polític dels segregacionistes que, enmig de les retallades brutals, proposen triplicar el precari sistema educatiu en vies separades per l’idioma? Encara no ho sabem. Però és obvi que s’equivoquen. Ningú no envia el seu fill a escola amb l’objectiu que surti barbotejant la llengua del país (i de l’Administració). En aquesta càrrega de profunditat hi va també un problema encara més seriós. Utilitzar el poder judicial per adreçar i retallar la voluntat popular. Fer això, sap molt de greu dir-ho, té una flaire colonial francament repulsiva.

La immersió és un estat magnífic. Però tanta calma submarina a vegades ens fa menystenir les operacions de l’altre. Quan el catxondo capità alemany Teddy Suhren va tornar a la base de Brest amb el seu mític U-564 després de una llarga patrulla, va preguntar fent broma: “Què, encara manen els mateixos? Aquesta pujada a la superfície que ens ha fet fer el tribunal ens obliga a fer-nos la mateixa pregunta: què, encara manen els mateixos... que el 1977?