En aquest darrers dies, dos dels grans protagonistes de la Transició a la democràcia a Espanya han coincidit a alertar sobre l’ofensiva recentralitzadora del nacionalisme espanyol, que pot obrir les portes a la independència política de Catalunya. D’una banda, el llegendari Santiago Carrillo, amb 96 anys acabats de fer, i de l’altra, l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, que ja ha passat dels vuitanta però que, com l’exsecretari general del Partit Comunista d’Espanya, no es pensa jubilar mai de la política i morirà mirant a la càmera o parlant davant d’un micròfon.

Carrillo, que està de promoció del seu darrer llibre, La difícil reconciliación de los españoles. De la dictadura a la democràcia, opina que no hi ha futur per a Espanya sense que els catalans, bascos i gallecs, se sentin còmodes. Ras i curt: sense un Estat que defensi la seva identitat nacional i el seu autogovern. La castració física i química de l’Estat autonòmic plantejada per Aznar i recollida per la convenció sevillana del PP pot esperonar, segons Carrillo, el sentiment i la voluntat política independentista.

Així mateix, l’expresident Jordi Pujol ha volgut posar negre sobre blanc en les reflexions que ha anat descabdellant des de fa mesos i que, sobretot, li hem pogut sentir, a contracor, en els diferents actes commemoratius el centenari de Jaume Vicens Vives. No és fàcil renegar del mestre i de tota una trajectòria política. No és gens fàcil, tampoc, passar de renyar el seu fill Oriol per les seves dèries independentistes a ser estirat de les orelles pel seu propi fill, ara secretari general adjunt de CDC, per haver fet de locomotora de l’Estat autonòmic.