Un dels problemes que poden tenir moviments com el que ha omplert places de tot Espanya és controlar i gestionar els temps. És cert que no tenim gaires precedents de processos com l’engegat el 15 de maig, però és evident que és difícil imaginar mantenir la mobilització i la tensió gaires dies més sense que es deteriorin i es compliquin les coses. El que a hores d’ara (tarda de diumenge) sabem és que la voluntat és descentralitzar i arrelar la protesta a barris i pobles, i tornar a convocar concentracions a les grans places la setmana vinent, o en el cas de Barcelona, convocar manifestacions un altre dia 15, el 15 de juny. Tot plegat per reforçar i estendre les propostes consensuades. Cal veure també quines respostes institucionals i des dels partits reben els mobilitzats aquests dies. Fins ara, l’única resposta que han obtingut les acampades l’han tingut des de la Junta Electoral Central. Una resposta que no ha estat precisament ni encertada ni portada a terme, afortunadament. El moviment del 15-M ha de triar entre mantenir un perfil ampli, que arreplegui descontentaments i els dirigeixi cap a una renovació en profunditat de les maneres de fer política i de relacionar institucions representatives i ciutadania, o bé preferir enfortir-se ideològicament amb reivindicacions més programàtiques i generals.

Les simpaties que han despertat i recollit han anat més enllà de la lletra petita dels manifestos aprovats i dels sectors i grups tradicionalment vistos com a alternatius al sistema. Aquesta bona onda assenyala directament els polítics i un sistema econòmic incapaç de ser governat i regulat pels que ens diuen que manen. Apuntaria doncs dues idees: reforçar els sistemes de control democràtic, que canalitzin la desconfiança ciutadana i la converteixin en força transformadora (canvis normatius en els sistemes electorals, transparència i compromisos avaluables i reclamables...), i propostes concretes en temes com ara hipoteques, sou de banquers i consells d’administració, regulació de transaccions financeres... La indignació necessita mantenir la seva pressió i il·lusió, generant missatges concrets, però al mateix temps sense perdre la dimensió global de canvi.