Recordo una magnífica pel·lícula de l’Oest amb Paul Newman dirigida per John Houston que en castellà es va dir El juez de la horca. Era una mena de biopic de Roy Bean, un paio ben pintoresc d’aquells que sovint donava la frontera del riu Pecos. Era l’amo del saloon i també feia de jutge, així que ho aprofitava i utilitzava el bar com a cort on, a la mínima indisciplina, t’amenaçava amb la forca.

Aquest estiu, el xèrif dels hotelers de Barcelona, Jordi Clos, i el Gran Jefe pepero Fernàndez, han demanat, seguint la gran tradició del Far West, que els turistes, quan els robin els dòlars, també puguin posar la denúncia als hotels. Aquesta figura del lobby-comissaria (que ja s’aplica a Madrid) s’arrodoniria amb un servei de

garjola-­spa.

El principi que alimenta aquesta mesura és clar: el turista pateix, potser per la calor, una discapacitat cognitiva. Pobrets, tan ferms i no tenen senderi per amagar bé la cartera i no són prou grandets per trobar una comissaria. A aquesta percepció s’hi afegeix un gran concepte moral: el turista és, de fet, l’usufructuari de la ciutat i per això té més drets que els locals. Aviat, i pel bé del turisme, podran testificar al jacuzzi, demanar que els procuradors els posin crema a l’esquena o anar a prendre gintònics a la Ciutat de la Justícia. La felicitat del turista és la del país. El que no han comentat en Clos i en Fernández és si la població indígena tindríem

també accés als hotels per posar denúncies. Perquè jo m’atansava ara mateix al hall de l’Hotel Vela a empaperar-lo per incompliment de la llei de costes. Ai, quina corrua de ciutadans a les recepcions dels hotels denunciant la corrupció urbanística o els delictes mediambientals. I ja posats, que facin l’hotel del Palau i jutgem en Millet a la suite presidencial.