L'allau contra Catalunya en Comú i Podemos sobre l'anomenat referèndum

Vicenç Navarro

Autor del llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante

Arran de les declaracions crítiques amb el referèndum proposat pel govern de la Generalitat de Catalunya, fetes el passat 5 de juliol pel Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú i, dies després, per Pablo Iglesias, Secretari General de Podemos, indicant que si ell fos català no votaria en aquest referèndum, hi ha hagut una allau en contra d'aquests partits (Catalunya en Comú i Podemos) per part de veus properes als partits independentistes governants a la Generalitat de Catalunya [primordialment Convergència (PDeCAT) i ERC], i de la CUP, acusant-los de tot, des de "traïció" a "canvi de jaqueta", passant per "estar confusos i ser ambivalents" o alguna cosa pitjor. L'exemple més representatiu és l'ofensiva i grollera entrevista de la sempre present figura en els mitjans, la Sra. Pilar Rahola (en l'estil característic dels Eduardo Indas d'aquest país), el dirigent de Catalunya en Comú, Xavier Domènech. Era una entrevista semblant a les de La Sexta Noche en la qual el paper d'Eduardo Inda el jugava la Sra. Pilar Rahola, amb la notable diferència que en el programa on es va realitzar l'anomenada entrevista el biaix era fins i tot més gran en contra d'aquells partits que a la Sexta Noche, amb l'audiència del programa aplaudint cada insult i grolleria que la Sra. Rahola propinava al Sr. Xavier Domènech. Ni a La Sexta Noche s'ha vist tal espectacle.

Altres crítiques, però, no han tingut un to hostil, sinó més aviat de decepció, resultat -segons els autors d'aquestes crítiques- de considerar que Catalunya en Comú i Podemos s'han fet enrere, revertint el que havien dit abans recolzant el referèndum. Un exemple d'això és un article al diari ARA, signat per Xavier Bosch, titulat "No m'ho esperava de vosaltres" (14.07.17). L'autor citava en el seu article, com a mostra de tal suposada reversió, les declaracions anteriors de Pablo Iglesias, el qual havia indicat recentment el que ha dit repetidament, és a dir, que ell i Podemos estaven a favor d'un referèndum a Catalunya que permetés a la seva població decidir sobre el seu futur (assenyalant, a més, que aprovaria aquest referèndum fins i tot en el cas que el seu resultat fos favorable a la independència, opció que Podemos no compartia però que acceptaria per pur compromís democràtic). Xavier Bosch conclou en el seu article que la negativa ara de Pablo Iglesias a votar en el referèndum proposat pel govern català és un clar senyal que ha canviat, denunciant amb això tal reversió. En gairebé idèntics termes s'ha criticat també a l'alcaldessa Ada Colau i al dirigent de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, que han indicat que no consideren tal referèndum com el referèndum al qual ells donarien suport.

I, com era d'esperar, les dretes de sempre, que inclouen ara, a més de Convergència i el PP, a Ciutadans, han aprofitat aquesta interpretació dels fets per atacar, com sempre, a tots dos partits i als seus dirigents, incloent-hi Pablo Iglesias, considerat com el seu enemic número 1. És simptomàtic d'aquesta hostilitat que Convergència (PDeCAT) preferís mantenir al suposadament odiat govern Rajoy amb la seva abstenció que donar suport a la moció de censura contra el govern PP feta per Podem.

No cal dir que aquestes acusacions han tingut unes enormes caixes de ressonància no només a Catalunya, sinó també al llarg del territori espanyol, per part dels mitjans d'informació més importants, la hostilitat cap a Unidos Podemos, Catalunya en Comú i En Marea és ben coneguda. I així ha anat calant la sensació que les noves esquerres no són creïbles, i que no són de fiar pel seu comportament suposadament erràtic. En tota aquesta campanya la manipulació, la falsificació i, en llenguatge pla, la mala llet han estat constants, desinformant no només sobre el que ha passat, sinó també sobre la situació i postura real d'aquests formacions polítiques.

Qui és incoherent amb el que ha estat sostenint: Catalunya en Comú i Podem, o la gran majoria dels seus crítics?

Veiem ara qui és incoherent i qui està faltant a la veritat. I mirem les hemeroteques i qui va dir què, i el significat del que es va dir. I veiem en primer lloc el que han dit les noves esquerres i el que se'ls suposa haver dit. Els crítics critiquen que aquests partits i aquests dirigents han canviat de postura, ja que havien dit que donarien suport al referèndum i quan el govern independentista de la Generalitat de Catalunya l'ha proposat, han canviat d'opinió, revertint el que s'ha dit. I tota l'allau d'acusacions, insults i mala llet es basa en aquesta interpretació summament esbiaixada del que ha passat.

Aquestes veus, però, mai han considerat una explicació alternativa. És a dir, que no han estat aquells partits de la nova esquerra els que han canviat d'opinió, sinó que ha estat el govern de la Generalitat de Catalunya el que ha proposat un referèndum que no compleix amb les més mínimes normes democràtiques, dissenyat per aconseguir un resultat conegut a priori, amb l'objectiu de legitimar una decisió ja presa, que no comptarà amb l'aprovació de la majoria de la població catalana. Aquesta possibilitat no ha estat mai considerada per cap dels autors que ha criticat la incoherència, traïció o el que fos d'aquells partits. Tot i l'evidència que mostra el contrari, assumeixen que el referèndum és vàlid i democràtic, identificant urnes amb democràcia, sense mai fer referència a les necessàries garanties democràtiques per fer possible que el procés i el resultat siguin el sentir de la majoria de la població.

És cert que alguns portaveus del govern de la Generalitat de Catalunya semblen reconèixer que aquestes garanties són difícils, quan no impossibles de complir, a causa de l'oposició de l'Estat central a què es realitzi el referèndum. No cal dir que tal oposició de l'Estat central dificulta enormement moltes de les garanties necessàries per a realitzar el referèndum en condicions democràtiques. Però moltes no vol dir totes. No és just externalitzar les responsabilitats, com sempre fan la majoria de portaveus independentistes, atribuint a l'Estat espanyol el que és, en moltes ocasions, responsabilitat de la Generalitat de Catalunya. I això s'aplica també la manca de garanties democràtiques en el referèndum. El govern del PP és el principal responsable que no hi hagi garanties democràtiques. Però això no vol dir que el govern de la Generalitat no comparteixi també alguna responsabilitat. La Llei del Referèndum proposada pel govern de la Generalitat de Catalunya, per exemple, és molt poc democràtica, com també ho és la manca de diversitat ideològica dels mitjans públics de la Generalitat de Catalunya, abusivament utilitzats pels partits governants a Catalunya per promoure l'independentisme. I així molts altres casos -que mostraré més endavant- que són una mostra de la limitadíssima concepció democràtica que hi ha al disseny del procés. Per això és precisament una exigència democràtica indicar que no és un referèndum el que es presenta com a tal, ja que tota l'evidència apunta, repeteixo, al fet que el procés sembla estar organitzant com un plebiscit que, tal com està dissenyat, gestionat i organitzat, intenta legitimar un resultat conegut a priori.

Què és el que Junts Pel Sí i la CUP estan proposant?

Com he indicat en altres articles, sembla que la majoria de gent que critica Catalunya en Comú i Podemos sembla no haver llegit la Llei del Referèndum proposada pel govern independentista. En aquesta proposta, el resultat del referèndum serà vinculant, independentment del nombre de participants i de vots a favor de la independència. L'experiència de referèndum més semblant a aquesta proposta és la que va ocórrer el 9-N, on la taxa de participació va ser només d'un 33% sobre el total de la població adulta que podia votar. La gran majoria dels participants en el 9-N que van votar ho van fer, com era previsible, a favor de la independència. Però la participació va ser tan baixa que els que van votar a favor de la independència eren un percentatge molt baix de la població catalana (un terç). És molt probable que el que passaria l'1-O fora semblant, de manera que només un terç de la població decidiria, de ser vinculant, que Catalunya passés a ser independent en quaranta-vuit hores després del referèndum, en cas que el sí a la independència fos majoritari, i això tot i que dos terços de la població no votés a favor d'aquesta important mesura. Això és el que proposa el govern de la Generalitat. És més que preocupant que als que donen suport al referèndum sembla no inquietar el significat d'aquestes dades. No cal dir que de donar-se tal resultat, hauria immediatament enormes tensions procedents dels no independentistes -la majoria-, que protestarien per tal decisió.

Tot això queda en segon terme, ja que tot l'aparell de l'Estat de la Generalitat, incloent-hi els seus mitjans, continuen promovent l'independentisme, atribuint l'enorme crisi social que existeix a Catalunya a la seva pertinença a l'Estat espanyol (ocultant, de nou, l'enorme responsabilitat que els governs de la Generalitat de Catalunya han tingut en el desenvolupament de tal crisi, com he assenyalat en els meus escrits, tal com es pot veure en l'article "el major problema que té avui Catalunya del qual no es parla: la crisi social", Públic, 30.06.17). I com a mostres afegides de la seva escassa sensibilitat democràtica, el govern Junts Pel Sí, amb el suport de la CUP, aprova lleis que, en la pràctica, ignoren l'Estatut de Catalunya, la qual cosa poden fer aprofitant que són majoria al Parlament de Catalunya, majoria parlamentària, per cert, que no correspon a una majoria electoral, ja que la primera se l'ha donat una llei que va ser dissenyada al principi de la Transició de la dictadura a la democràcia per afavorir a les zones territorials conservadores, marginant i discriminant, al seu torn, a les zones urbanes, on vivien i viuen les classes treballadores. Aquesta llei va ser adoptada per Catalunya ja fa molts anys, i no va ser canviada pel govern català de Convergència (ara PDeCAT) doncs beneficiava, aquí també, a les forces conservadores governants, i discriminava a les classes populars en centres urbans.

Aquest biaix de la llei electoral és particularment important, ja que el compromís amb el projecte independentista varia segons la classe social a Catalunya. El resultat de les últimes eleccions autonòmiques, definides com a plebiscitàries pels independentistes, mostra en els districtes de la ciutat de Barcelona que tenien com a mitjana un nivell de renda superior a la mitjana de la ciutat de Barcelona (Sarrià-Sant Gervasi, Les Corts, l'Eixample i Gràcia) els vots a favor del tripartit independentista [Convergència (PDeCAT), ERC i la CUP] eren més grans que els vots als partits no independentistes, mentre que la situació va ser a l'inrevés en els districtes que tenien com a mitjana un nivell de renda inferior a la mitjana de la ciutat (Sant Martí, Ciutat Vella, Horta-Guinardó, Sants-Montjuïc, Sant Andreu i Nou Barris), on els partits independentistes van aconseguir menys vots que els no independentistes.

L'escassa vocació democràtica de Junts Pel Sí

Una altra gran limitació de la democràcia gestionada per Junts Pel Sí que és l'abusiu control dels mitjans d'informació per part de la Generalitat, el que impossibilita el necessari debat sobre tal important proposta, havent-se ocultat els problemes que podrien presentar-se (com en el pagament de les pensions) en la Transició cap a una independència com la que està proposant el govern de Junts pel Sí. en base a tota aquesta evidència, és sorprenent que aquestes veus del tripartit i els seus aliats critiquin a Catalunya en Comú i a Podem per no ser democràtics, ocultant i ignorant en la seva crítica que les lleis electorals que els donen una majoria tenen escassa credibilitat democràtica, utilitzant-les per proposar lleis que no tenen les més mínimes garanties de desenvolupament democràtic. És més que incoherent que ara aquestes forces es presentin com les defensores de la democràcia, homologant urnes amb democràcia.

Catalunya en Comú i Podemos, d'altra banda, sempre han indicat el seu compromís amb la celebració d'un referèndum democràtic. I es miri com es miri, aquest referèndum no pot definir-se com a democràtic. Les declaracions de Pablo Iglesias són coherents amb el que Podemos ha sostingut sempre. Una cosa és el dret democràtic a decidir, i una altra és el que el govern de la Generalitat està cuinant. No hi ha cap incoherència entre el que deien Catalunya en Comú i Podemos abans, i el que diuen ara. La incoherència està en els que els acusen, ja que presenten clarament com a democràtic un procés que dista molt de ser-ho. I no tot es pot atribuir a l'Estat central, que, sent un responsable major, no és l'únic.

Què va passar a la Coordinadora Nacional de Catalunya a Comú?

Que el que proposa el govern no és un referèndum està àmpliament consensuat a Catalunya en Comú i a Podemos. Ara bé, a la reunió de la Coordinadora Nacional de Catalunya en Comú hi va haver una proposta segons la qual, tot i aquesta percepció del referèndum, es proposava que Catalunya en Comú se sumés a la campanya pel referèndum. Tal alternativa va aconseguir pocs vots (29 vots, enfront de 85 vots de la proposta finalment aprovada). Va haver-hi una altra proposta, que era no participar en les mobilitzacions generades per la crida al referèndum, que va ser retirada a l'acceptar un posició de consens, quedant clar, al seu torn, que tal referèndum, tal com es proposa ara, no és el referèndum que Catalunya en Comú o Podemos poden acceptar i que, per tant, no poden amb les seves accions legitimar tal referèndum com a referèndum vinculant, sinó, si de cas, com a acte d'afirmació a favor del dret a decidir. Aquesta decisió és totalment coherent i no expressa cap confusió. Com tampoc és incoherent afirmar el compromís de donar suport a totes les mobilitzacions que es realitzin amb el lema de defensar el dret a decidir, les mobilitzacions en oposició a les mesures repressores del govern Rajoy, o les mobilitzacions necessàries en defensa de les institucions catalanes.

El futur: hi ha alternatives a la independència exprés

Crec que el més important i notori en els últims cinc anys ha estat el sorgiment de noves forces polítiques al llarg del territori espanyol que s'han caracteritzat per dos fets d'enorme importància. Un és el clar rebuig a les polítiques neoliberals dutes a terme per l'establishment polític-mediàtic espanyol (que inclou l'establishment polític-mediàtic a Catalunya, entre d'altres), les quals han tingut un impacte devastador en la qualitat de vida i benestar de les classes populars. Les reformes laborals i les retallades de les transferències i serveis públics de l'Estat del Benestar han creat una dramàtica crisi social a les diferents nacions i pobles de l'Estat espanyol. I l'altre fet ha estat el seu rebuig a l'Estat uninacional espanyol, exigint que l'Estat accepti el caràcter plurinacional d'Espanya, permetent que les diferents nacions i pobles d'Espanya i, naturalment, Catalunya, tinguin el dret a decidir el tipus i grau de la seva articulació amb l'Estat.

L'enorme oposició a aquestes noves esquerres

No cal dir que aquestes forces han trobat la clara hostilitat de l'establishment financer i econòmic dominant a Espanya, i de l'establishment polític-mediàtic, clarament influenciat pel primer. El maridatge del primer amb el segon ha constituït l'eix de l'Estat borbònic del país. El sorprenent creixement d'aquestes forces polítiques, sense precedents a Europa, ha alarmat a l'establishment polític-mediàtic espanyol (basat en la capital del Regne, que no té res a veure amb el Madrid popular) i els seus aliats.

El sobiranisme és diferent a l'independentisme

Aquesta crida al poder de decidir per part de la població és essencial per a garantir aquesta plurinacionalitat. Ara bé, aquest dret a decidir, que és la reafirmació de la sobirania de les diverses nacions i pobles d'Espanya, no és, com es presenta manipuladament per les dretes per una banda, i pels independentistes de l'altra, equivalent i / o homologable a secessionisme. I aquí hi ha una de les arrels del problema. Aquesta confusió de considerar sobiranisme i independentisme com el mateix és el que crea les infundades acusacions de traïció, incoherència o el que fos. A Catalunya el partit Catalunya en Comú, i a Espanya Podemos, donen suport al sobiranisme, el dret al fet que la població esculli l'articulació amb l'Estat, sent la secessió una de les alternatives, però no l'única. Naturalment que tots els independentistes són sobiranistes, però no tots els sobiranistes són independentistes. I aquí està l'arrel de la confusió dels mitjans i dels que critiquen ara a Catalunya en Comú i a Podemos. La major part de la ciutadania a Catalunya és sobiranista, és a dir, afavoreix el dret a decidir. Però és només una minoria la que escolliria la secessió.

El que el tripartit independentista (PDeCAT, ERC i la CUP) està fent és saltar-se el sobiranisme per anar directament a l'independentisme. Volen la independència exprés, la qual cosa volen aconseguir per mitjans que són clarament no democràtics. I això últim no es deu única i exclusivament a l'oposició de l'Estat central, sinó a la manera com han dissenyat la seva via cap a la independència, que és a través del que diuen un referèndum, que és tot, excepte un referèndum. En realitat és una crida a la mobilització (basant-se en la previsible oposició i repressió de l'Estat central), presentant la independència com l'única alternativa. L'objectiu no és la independència, sinó la victòria massiva dels partits independentistes a les properes eleccions, que seran aviat, després de l'1 d'octubre. El perill és que en identificar l'independentisme amb el secessionisme, s'està cremant la possibilitat de mobilitzar la població en el futur per aconseguir la celebració d'un referèndum en condicions democràtiques que reflecteixi la voluntat de la majoria de la població a Catalunya.

Perquè això pogués passar ja ara es requeriria una major mobilització de la població, i molt especialment de les classes populars, a favor del sobiranisme, cosa que no passarà en una situació actual en què tal moviment està liderat institucionalment per una coalició en la qual la força dirigent són els hereus del pujolisme, que són responsables del retard social de Catalunya i de l'enorme crisi social. Tal moviment independentista no mobilitzarà a les classes populars de renda per sota de la mitjana, tret que la resolució de l'enorme problema social es percebi com lligada a la resolució del tema nacional, la qual cosa és difícil de creure en un procés liderat i hegemonitzat per Junts pel Sí. El famós eslògan que el nacional i el social van junts és un eslògan buit, ja que el que estem veient ara és que el tema nacional està essent utilitzat tant pel govern central com pel govern independentista per amagar el problema social, que continua essent el major problema existent a Catalunya (i a Espanya). D'aquí l'enorme esperança que representen les noves esquerres, que s'han guanyat la seva credibilitat mostrant el seu compromís amb el tema social, facilitant amb això el sorgiment del tema nacional. Voler saltar-se tot això amb l'independentisme exprés és dificultar el sorgiment de la solució del tema social, i amb això del tema nacional.