El Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial van convertir la pobresa en un terme quasi prohibit en el seu disseny de les polítiques neoliberals que molts van batejar amb el nom de Consens de Washington. Aquesta estratègia de desenvolupament venia marcada per la idea que calia reduir el paper de l’Estat, restringir la despesa pública i afavorir la mercantilització i la competència com a regles bàsiques per a tots els àmbits socials. Ara, en plena crisi econòmica a tot el món, i quan seguim sentint que aquesta mena de receptes són les més adequades per acontentar els mercats, llegim que l’FMI ha descobert la pobresa i que fa propostes per reduir-ne l’abast, ja que diuen que la “desigualtat és insostenible”. A Espanya, hem vist el president Zapatero que, de manera totalment inesperada i responent a una pregunta parlamentària de Rajoy, va anunciar un conjunt de mesures un altre cop restrictives. Entre aquestes mesures hi figura l’eliminació dels poc més de 400 euros que rebien quasi 700.000 persones que no tenen altres fonts d’ingressos. Aquesta desconsideració per la greu pobresa d’aquestes persones es feia, aparentment, per satisfer uns mercats emprenyats per l’excés de despesa pública.

Ara, en Rodney Ramcharan, economista sènior de l’FMI, diu que l’alta desigualtat “pot limitar el creixement i generar una redistribució ineficient”, i això pot “donar als rics més veu que a la majoria” [sic], cosa que “fa rígid el sistema polític, i pot portar fins i tot a conseqüències més greus a llarg termini”. Immanuel Wallerstein afirma que l’FMI no s’ha tornat d’esquerres, simplement vol evitar inestabilitats excessives. I, nosaltres, què volem?