Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Una característica del temps que vivim és el sorgiment de moviments no només de protesta, sinó també de rebuig cap a les elits polítiques i mediàtiques que governen a banda i banda de l'Atlàntic Nord, així com cap a les institucions anomenades representatives, que han deixat de percebre com autènticament representatives. El Brexit al Regne Unit; el rebuig a les reformes constitucionals proposades per Renzi a Itàlia; el sorgiment de partits neonazis i neofeixistes a diversos països d'Europa (França, Alemanya, Holanda i Àustria, entre d'altres) amb possibilitats d'arribar a governar (com a França) o d'exercir gran influència política (com a Alemanya, Àustria i Holanda) en cada un d'ells; l'elecció de Trump com a president dels Estats Units o el notable sorgiment de Bernie Sanders a les eleccions primàries del Partit Demòcrata (que gairebé les guanya un candidat que es va presentar com a socialista, ideologia pràcticament prohibida per l'establishment polític en aquell país); l'aparició d'un partit polític -Podemos- que, en aliança amb un altre partit -Izquierda Unida-, s'ha convertit en menys de tres anys (segons les últimes enquestes de suport electoral) en una de les forces polítiques del país més importants; tots ells són indicadors del rebuig cap a l'establishment polític-mediàtic que ha governat cadascun dels països en què aquests moviments han aparegut.

Què tenen aquests moviments en comú?

En aquests moviments de rebuig cap als establishments polític-mediàtics del país trobem diversos elements en comú. Un és la mobilització d'amplis sectors de la població, i molt especialment de les classes populars, i en particular, entre elles, d'un sector que havia estat gairebé oblidat en el discurs dominant dels països en els que tal mobilització ha estat passant. Em refereixo a la classe treballadora d'aquests països. La reaparició de tal classe com a agent de canvi ha estat una de les novetats més significatives d'aquesta època. Una classe que amb prou feines havia aparegut en la narrativa hegemònica del discurs polític-mediàtic (havent estat substituïda pel terme i concepte de classe mitjana), ha passat a ocupar una posició central en els moviments de rebuig cap a les institucions político-mediàtiques. I aquesta centralitat ha anat creixent en la mesura que tals moviments de protesta estan augmentant. En les presidencials nord-americanes aquesta classe treballadora va jugar un paper clau en l'elecció que va tenir lloc al col·legi electoral que va col·locar a Trump a la presidència. La majoria de delegats d'estats industrials com Pennsilvània, Ohio, Wisconsin i Michigan que van votar per Trump representaven districtes de classe obrera, molts dels quals, per cert, havien votat el candidat Obama el 2008, i el van fer President. I enquestes realitzades des del dia de les eleccions mostren que, després de l'abstenció, el vot més massiu a favor del candidat Trump va procedir de la classe treballadora de raça blanca, que és la gran majoria de la classe treballadora d'aquell país.

Un fenomen similar va ocórrer en les recents eleccions franceses, on s'ha pogut veure que el major atractiu del partit Le Pen s'ha donat entre la classe treballadora d'aquell país. Segons les enquestes, el 40% al 50% de diferents sectors de la classe treballadora, tant industrial com de serveis, donen suport a Le Pen, essent el seu partit el que ha substituït els partits Socialista i Comunista com a principal força entre aquest electorat. Una situació semblant està sorgint a Holanda, a Àustria, a Alemanya i a Itàlia. Al Regne Unit el rebuig més important cap a la permanència del país a la Unió Europea va procedir de la classe treballadora. I a Espanya, el suport més gran que van obtenir Podem i els seus aliats va ser el dels barris obrers a les grans ciutats, situació que es va veure amb tota claredat a la ciutat de Barcelona, on la força política En comú Podem va guanyar folgadament en aquests barris a les eleccions generals, igual que va passar a un gran nombre dels centres urbans més grans d'Espanya.

El fet que aquesta classe treballadora (amb les seves diferents composicions i orientacions polítiques) jugués un paper determinant en el rebuig cap a l'establishment polític a cadascun d'aquests països no vol dir que altres classes socials i altres moviments transversals no hagin participat en el rebuig o que altres sentiments, a més del de classe, hagin actuat també com a motors del propi rebuig. No hi ha hagut un protagonisme únic en l'expressió d'aquest rebuig, ja que hi ha tants rebuigs com intervencions opressives, explotadores o ofensives puguin derivar-se de l'enorme influència que els poders financers i econòmics tenen sobre els aparells de l'Estat. Però ignorar (com ha estat passant en cercles polítics, mediàtics i intel·lectuals que defineixen en el discurs hegemònic el que és "responsable" i "acceptable" i el que no ho és) que continuen havent classes socials i que la classe treballadora continua existint ( no havent-se transformat o substituït per les classes mitjanes) és un profund error. En realitat, en aquestes societats capitalistes als dos costats de l'Atlàntic Nord, el que ha anat passant en les últimes dècades és que, en comptes de que la classe treballadora s'hagi anat transformant en classe mitjana, hem vist el fenomen invers, que grans sectors de les classes mitjanes s'han anat "proletaritzant" com a conseqüència que les condicions de treball de grans sectors de tals classes mitjanes s'assemblen cada cop més a les condicions de la classe treballadora. La classe treballadora, en comptes d'anar disminuint, ha anat, doncs, augmentant en aquells països. No cal dir que tal classe treballadora és enormement variada, però constitueix, juntament amb les classes mitjanes de rendes mitjanes i baixes, la gran majoria de les classes populars.

El perquè del rebuig per part de la classe treballadora a l'establishment polític

La causa de tal rebuig de la classe treballadora a l'establishment polític és fàcil d'entendre, ja que han estat aquestes classes les que més han patit l'impacte de les polítiques neoliberals aplicades i imposades pels partits polítics governants a cada un d'aquests països. Aquestes polítiques neoliberals incloïen intervencions públiques que afectaven negativament el benestar i qualitat de vida de les classes populars i molt en particular de les classes treballadores. Entre elles destacaven la desregulació dels mercats laborals (encaminada a aconseguir un descens salarial -devaluació domèstica- amb un augment de la precarietat, un descens de l'ocupació i un notable augment de la desocupació); la desregulació dels mercats financers i del comerç, que van afavorir la globalització de l'activitat econòmica amb plena mobilitat de capitals, a la recerca de la mà d'obra més barata, creant una gran destrucció d'ocupació a grans empreses (particularment en el sector manufacturer) en els països dels dos costats de l'Atlàntic Nord, les quals es desplacen a països amb menors salaris, com Mèxic i altres països de Llatinoamèrica, així com de l'est d'Europa i d'Àsia. Aquestes mesures neoliberals, juntament amb la reducció de la despesa pública, han estat conseqüència de la instrumentalització del poder polític-mediàtic per part dels poders financers i econòmics, establint-se un entramat de complicitats entre els primers i els segons que ha caracteritzat la governança d'aquells països.

La ideologia promoguda per aquest entramat de poder ha estat el neoliberalisme, iniciat pel president Ronald Reagan als EUA i per la Sra. Margaret Thatcher al Regne Unit, i posteriorment incorporat a les polítiques públiques econòmiques i socials dels partits governants, incloent-hi els de tradició socialdemòcrata. En realitat, aquests últims -els socialdemòcrates van incorporar ràpidament aquestes polítiques neoliberals en el seu argumentari de polítiques públiques. El president Clinton als EUA va abandonar la identificació del Partit Demòcrata (que abans de Clinton s'autodefinia com el partit del poble) amb la classe treballadora i amb els sindicats, substituint-los per una clara aliança amb el capital financer (impulsat per Wall Street) i amb el capital industrial, promovent els tractats de lliure comerç (iniciant-se amb NAFTA, el Tractat de lliure Comerç entre els EUA, Mèxic i Canadà), que havien estat ja proposats pel president Bush pare, que va precedir al govern Clinton. Una cos similar va passar amb el govern Blair al Regne Unit (que va continuar amb les polítiques de la Sra. Thatcher), amb el del Sr. Schröder a Alemanya i, més tard, amb el del Sr. Hollande a França i amb el del Sr Zapatero a Espanya.

La silenciada i mai esmentada lluita de classes

Tots aquests governs van aplicar polítiques contràries als interessos de la classe treballadora, debilitant als sindicats, amb la consegüent baixada de salaris i l'augment de la precarietat laboral, que va determinar un gran creixement de les rendes del capital a costa de les rendes del treball, que van davallar espectacularment, aconseguint nivells mai vistos des de principis del segle XX. Les dades hi són per a qui les vulgui veure. El percentatge de les rendes derivades del treball sobre el total de rendes del país va passar de ser un 70% (EUA), un 72% (Espanya), un 74% (Regne Unit), un 72% (Itàlia), un 74% (França), i un 70% (Alemanya) a la dècada de 1970, a un 63% (EUA), un 58% (Espanya, sent la xifra més baixa en aquests països), un 72% (Regne Unit), un el 64% (Itàlia), un 68% (França) i un 65% (Alemanya) el 2012. (Veure el meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante. (Anagrama, 2015). Aquestes dades mostren que el conflicte Capital-Treball (que solia dir-se lluita de classes, terme i concepte rarament utilitzats en el discurs hegemònic d'aquests països, descartant-lo per ser suposadament "antiquat") és essencial per entendre què ha estat passant i el perquè del rebuig de la classe treballadora a l'establishment polític-mediàtic.

La transformació de les esquerres tradicionals: polítiques públiques centrades en identitat en comptes d'en classe social

El neoliberalisme va ser, doncs, una resposta del món del capital a les conquestes laborals i socials aconseguides pel món del treball durant el que es va anomenar la "època daurada del capitalisme" (1945-1979). La seva inclusió a partir dels anys vuitanta dins el bagatge intel·lectual de les esquerres va significar un canvi molt notable de l'ideari, no només econòmic i financer, sinó també intel·lectual i cultural de tals partits de l'esquerra (i molt especialment del Partit Demòcrata dels Estats Units i de la socialdemocràcia a Europa). Part d'aquesta transformació va consistir en considerar la dicotomia esquerra versus dreta com "antiquada" i "irrellevant" (canvi facilitat per la conversió dels partits majoritaris de l'esquerra al neoliberalisme amb el seu conseqüent abandonament dels programes d'esquerra). Aquesta definició d'"antiquat" es va aplicar també a les categories d'anàlisi de poder (com la de classe social), redefinint l'estructura social en categories més basades en el consum i en la jerarquia social (com els nivells d'ingressos, per exemple, parlant de classe alta, mitjana o baixa) que no pas en les relacions de producció i distribució (classe capitalista, classe mitjana i classe treballadora), acceptant l'ordre econòmic i social existent. El projecte socialdemòcrata va deixar de considerar el socialisme com el seu objectiu, centrant la seva estratègia de canvi en facilitar la mobilitat vertical i l'ascens social mitjançant la integració de les minories i altres poblacions discriminades (incloent-hi les dones) en tal ordre econòmic, desenvolupant polítiques públiques antidiscriminatòries encaminades a la seva integració en el sistema. Aquestes polítiques van ser reeixides pel que fa a la incorporació de dones i minories en les estructures de poder, però van tenir un impacte limitat en el benestar econòmic i en el nivell de vida de la major part de les minories i de les dones, que continuaven pertanyent a les classes populars, el nivell de vida i benestar va continuar baixant. Les polítiques d'identitat que prioritzaven raça i gènere, sense considerar o incloure polítiques de classe, van tenir en conseqüència aquest resultat (veure el meu article "Les ocultades causes polítiques del creixement de les desigualtats", Públic. 04.05.17).

El perquè del rebuig al llenguatge "políticament correcte"

Aquestes polítiques públiques, encaminades a la integració de les minories i de les dones, es van basar en una ideologia que atribuïa el nivell de vida més baix que tenien a una manca d'oportunitats, resultat d'una discriminació. D'aquesta lectura de la realitat va sorgir l'ideari del "políticament correcte", que assumia una defensa del multiculturalisme i de la diversitat racial i de gènere, ideari promogut per la ideologia dominant que, en el seu deliberat intent d'abandonar qualsevol narrativa de classe social i de lluita de classes, va assumir com a tema central de la seva agenda progressista la integració dels sectors discriminats en les estructures de poder, integració que no implicava un conflicte amb la distribució de poder per classe social existent a cada país. El color i el gènere de les elits governants va canviar però, d'altra banda, la major part de la població (que pertany, en qualsevol país, a les classes populars) va continuar patint les polítiques neoliberals imposades pels mateixos grups que promovien aquest llenguatge políticament correcte . Aquest abandonament del discurs de classes, substituint-lo pel discurs d'identitats, va significar el triomf del postmodernisme.

El president Clinton, el president Obama i la candidata a la presidència, la Sra. Hillary Clinton, van representar aquest maridatge entre el desenvolupament de polítiques neoliberals, d'una banda, i la promoció del "model políticament correcte", de l'altra. I la campanya electoral de la Sra. Clinton va exemplificar aquesta estratègia. Les polítiques d'igualtat d'oportunitats i les polítiques integradores antidiscriminatòries, definint-se a si mateixa com la defensora de les dones (alhora que mostrava una enorme insensibilitat cap a la classe treballadora dels EUA), van comportar que la majoria de la població femenina votés en el seu contra. Les polítiques d'identitat, ignorant els interessos de classe, van portar a una situació en què els únics candidats que van mobilitzar a les classes populars -Sanders i Trump- van ser els que es referien explícitament a les necessitats de la classe treballadora, parlant a ella i d'ella .

D'aquí que no sigui sorprenent que el rebuig de la classe treballadora no només fos en contra de les polítiques neoliberals, sinó també en contra del llenguatge políticament correcte. Aquest rebuig al llenguatge políticament correcte no és un indicador, com erròniament s'ha definit, d'un augment del racisme o del masclisme, ja que els mateixos barris obrers dels Estats industrials (Ohio, Pennsilvània, Wisconsin i Michigan) que van votar Trump el 2016 havien votat Obama el 2008. El rebuig va ser al que es va percebre com una mera defensa dels interessos de classe sota la façana del gènere i la raça. D'altra banda, la defensa de la multiculturalitat es va percebre com una defensa de la immigració en una situació d'enorme inseguretat laboral, en la qual l'obrer veia l'immigrant com una amenaça a la seva estabilitat.

La redefinició del globalisme per part de les esquerres

En aquesta reconversió de les esquerres al neoliberalisme es van abandonar també (en un procés anomenat de "modernització") les categories analítiques que havien estat part del patrimoni d'esquerres (substituint-les per les del patrimoni de dretes). I un d'aquests conceptes abandonats va ser el d'imperialisme, substituint-lo pel de globalització, procés que va passar a valorar com a positiu, deixant-se de banda el concepte de nació i Estat-nació. Fins i tot dins del marxisme, els treballs de Toni Negri van aplaudir aquest procés.

En paral·lel a aquest abandonament de la nació i de l'Estat-nació es va desacreditar el concepte de sobirania nacional, terme que va adquirir mala fama en els cercles intel·lectuals hegemònics. També es va considerar aquest concepte com "antiquat", insensible o inapropiat al segle XXI, essent identificat amb el concepte de nacionalisme que les elits neoliberals de tots els colors definien com reaccionari. Per aquest motiu el sorgiment de moviments basats en els Estats-nació, oposats a la globalització es considerés com una cosa retrògrad que anava en contra del progrés, identificant globalització amb progrés i nacionalisme amb reacció.

L'error del concepte de globalització

Però el que s'oblida en aquesta transformació és que la validesa i progressivitat del concepte de sobirania depèn de qui la té. I la validesa i progressivitat o regressivitat del nacionalisme és el context que el defineix. Les veus progressistes van saludar al segle passat al nacionalisme algerià en contra de l'imperi francès, el qual va motivar el desig d'alliberament del poble algerià. I el mateix va passar a molts països d'Amèrica Llatina que van lluitar per no perdre la seva identitat davant l'imperialisme espanyol i francès primer, i nord-americà després. I el món obrer i el seu moviment internacionalista van donar suport a aquests moviments nacionalistes. En realitat, a Espanya la resistència antifeixista dirigida per les esquerres, va lluitar per recuperar una visió del país i de la nació diferent i oposada a la dominant entre les forces d'ocupació, que defensaven un nacionalisme imperialista recolzat pel nazisme alemany i el feixisme italià oposat al nacionalisme de defensa d'una identitat vulnerable a ser perduda. Cal no oblidar que fins i tot el PSOE durant la clandestinitat demanava el que avui es coneix com el dret a decidir dels diferents pobles i nacions sobre la seva articulació amb l'Estat espanyol, acceptant la plurinacionalitat d'Espanya. Hauria de ser obvi que aquests moviments de resistència davant el feixisme van ser els que en realitat eren les forces autènticament patriòtiques que volien defensar una concepció progressista de nació i nacions, identificades amb les classes populars, davant d'un nacionalisme imperialista que oprimia a aquestes mateixes classes populars . Una cosa similar va passar a Alemanya, a Itàlia, a Grècia i a Portugal, on el moviment obrer va liderar la lluita antinazi i antifeixista, defensant els interessos nacionals a la vegada que els interessos de les classes populars. L'internacionalisme del moviment obrer era, com el seu nom indica, internacional, no supranacional, realitat que podria, en aquest últim cas, reproduir un ordre jeràrquic i dependent entre països, com ha estat passant a la Unió Europea, a la qual s'ha delimitat clarament la separació entre el centre i les perifèries.

L'excepcionalitat d'Espanya i d'Unidos Podemos

L'abandonament de l'Estat-nació (o suma de nacions) per part de les esquerres "modernitzades" va facilitar que la necessària defensa de la identitat i sobirania d'un país, vinculades a l'interès de les classes populars, desaparegués de l'ideari progressista, passant a ser domini de les ultradretes, que és el que ha passat a gran part dels països europeus, on la defensa dels interessos de classe (entenent per això la defensa de la gran majoria de la població) i la defensa de la identitat nacional han estat utilitzades amb èxit com a temes centrals per les ultradretes. Una excepció ha estat Espanya. El fet que a Espanya l'espai de protesta l'hagi ocupat Podemos i no els hereus de la Falange, per exemple, es deu en part al fet que Podemos (juntament amb Izquierda Unida), que ha liderat la protesta davant del neoliberalisme a Espanya, s'ha presentat també com el defensor dels drets nacionals, identificant-los amb els drets laborals, socials i polítics de les classes populars.

Ha contribuït el clar descrèdit del nacionalisme de dretes, hereu del nacionalisme feixista de la dictadura, que s'ha vist que històricament era la defensa dels interessos d'una minoria davant la majoria de la població espanyola. I no és casualitat que la visió d'Espanya de les noves forces progressistes (incloent-hi la plurinacionalitat d'Espanya) sigui oposada i alternativa a la visió jacobina i uninacional de l'Estat borbònic defensada per les dretes, i avui també pel PSOE.

Avui a Espanya hi ha unes relacions de poder dins de l'Estat que estan afectant negativament el benestar i la sobirania de les classes populars, que representen la majoria de la població espanyola. I el mateix passa a cada país de la UE. Les institucions de governança de la UE i de l'Eurozona reprodueixen un poder de classe resultat d'una aliança de les classes dominants a cada país membre de la UE, dirigides per la classe dominant de l'Estat alemany, essent aquest Estat, governat per un bipartidisme neoliberal estancat en la defensa de les polítiques neoliberals, el qual (juntament amb el govern que formi Macron) continuarà sent l'eix del malestar de les classes populars, no només alemanyes, sinó de tot Europa. És totalment lògic que la classe treballadora a cada país estigui donant suport a l'oposició a aquesta Europa, que ja ho va fer en el seu inici. Sembla haver oblidat que la majoria de les classes treballadores van votar en contra de la Constitució Europea (i en els països en què no hi va haver referèndum, la majoria es va oposar a aquest constitució). Per exemple, a França un 79% dels treballadors de la manufactura, un 67% dels treballadors de serveis i un 98% dels sindicalistes van votar en contra d'aquesta constitució; als Països Baixos ho va fer un 68% dels treballadors, i a Luxemburg un 69%. Pel que fa als països en què no hi va haver referèndum, un 68% dels treballadors de la manufactura a Alemanya, un 72% a Dinamarca i un 74% a Suècia s'oposaven a ella.

L'error d'acceptar el terme populisme per definir el que està passant als dos costats de l'Atlàntic Nord

Els establishments politico-mediàtics, receptors de la indignació popular, són els que, a través dels seus mitjans d'informació, han definit aquests moviments de protesta com a populistes. Això en si ja hauria de ser causa que les noves forces emergents rebutgessin ser definides com a tals. Per a aquests establishments i els seus mitjans, populisme és una protesta irracional, amb tints racistes i homòfobs, clarament reaccionària, que vol destruir la democràcia, el progrés i la globalització necessària per garantir-lo, considerant que tals moviments estan dirigits per demagogs que apel·len al component irracional que motiva les masses. I en una manipulació política destinada a desacreditar les noves forces progressistes, posen, per exemple, Trump, Le Pen i Pablo Iglesias en el mateix nivell. I en la seva versió acadèmica i literària comencen a aparèixer seminaris, llibres i articles sobre el populisme, competint en el nivell de frivolitat i mesquinesa intel·lectual a què ens tenen acostumats els mitjans de desinformació espanyols.

Considero, doncs, una exigència de mera decència i honestedat oposar-se a la utilització d'uns termes i conceptes que estan creats per debilitar forces autènticament transformadores, com ho és avui a l'Estat espanyol la coalició Unidos Podemos. Avui hi ha una protesta generalitzada de les classes populars enfront de les polítiques neoliberals imposades pels partits governants, polítiques que han causat una pèrdua de legitimitat de les institucions mal anomenades representatives (i dic mal anomenades perquè la majoria de la població espanyola està d'acord amb el famós eslògan del 15-M "que no ens representen").

Els moviments que l'establishment defineix com a populistes no són populistes

Ha contribuït al sorgiment d'aquests protestes la captació dels instruments tradicionals de defensa de les classes populars per part dels interessos financers, econòmics, polítics i mediàtics del país, establint-se un entramat que obstaculitza el seu desenvolupament democràtic. La manera com s'expressen aquests moviments, però, depèn del context polític de cada país. En països com els EUA, on és gairebé impossible crear una alternativa al bipartidisme, els poders financers i econòmics del país van tenir com a tema prioritari en la seva resposta als moviments de protesta popular, la destrucció de les alternatives d'esquerra -Bernie Sanders- que podrien haver canalitzat aquesta indignació. Això va facilitar que el moviment de protesta el canalitzés el moviment llibertari (liderat pel Tea Party) que va considerar al govern federal com l'enemic a batre. Tal moviment i partit van jugar un paper clau en la redefinició del Partit Republicà i en l'elecció de Trump. Definir aquest moviment com a populista és una enorme simplificació. El Tea Party va ser finançat per grups econòmics (com els germans Koch, entre d'altres) lligats al capital immobiliari i especulatiu, pels quals el govern federal era i és l'enemic. Tal moviment no va ser creat per Trump, sinó que va ser Trump qui va ser creat per aquest moviment. En realitat, si Trump desaparegués hi hauria altres persones esperant per ocupar el seu lloc. Trump és l'intent de la classe dominant lligada al capital financer i al capital especulatiu de desmantellar l'escassament desenvolupat Estat federal regulador i intervencionista, en aliança amb grans sectors de la classe treballadora que veuen a l'establishment polític federal com el responsable de la seva pèrdua de benestar, establint-se una aliança de classes basada en un projecte llibertari summament reaccionari.

Aquest moviment és molt diferent al moviment pro feixista francès, on un element important del populisme, el cabdillisme, és poc determinant. És un moviment que s'ha anat convertint en un moviment amb base obrera basat en una protesta contra el neoliberalisme promogut per les institucions europees, que ha transformat el nacionalisme imperialista del partit de Le Pen a un nacionalisme defensiu d'una identitat i una nació, que s'ha anat radicalitzant com a conseqüència del suport de la classe obrera. En aquest moviment el component nacionalista, que en el cas del partit de Le Pen tenia un component imperialista, racista i xenòfob important, ha anat canviant les seves polítiques econòmiques de tall thatcherià a un estatisme que ha inclòs dimensions en la defensa dels drets laborals, socials i polítics de la població, encara que aquesta última ha anat augmentant a mesura que s'incrementava el suport de la classe obrera a aquest partit. Definir aquest moviment com a populista és, també, una simplificació.

I a Espanya, el gran descrèdit de les dretes com a conseqüència de ser continuadores d'un Estat dictatorial del qual la majoria de les classes populars tenen un record negatiu, explica que la gran irritació d'aquestes classes hagi estat canalitzada per les noves esquerres, també com a conseqüència de l'enorme descrèdit de la socialdemocràcia causa de la seva conversió al neoliberalisme, i del sorgiment d'un moviment de protesta, el 15-M, que va generar una protesta generalitzada, canalitzada per Podemos, en la qual van coincidir dues demandes: una, la de les classes populars exigint una Espanya diferent a l'actual, més justa i més democràtica; i l'altra, la redefinició d'Espanya, amb la seva plurinacionalitat i riquesa en la seva diversitat, en un desig de recuperar la seva diversitat identitària, alhora que un desig de recuperar la seva sobirania davant els poders de les classes dominants que van crear una Europa per la defensa dels seus interessos, dirigits per les elits financeres i empresarials que dominen l'Estat alemany. Aquesta articulació del significat de país, i d'unes classes populars conscients de la seva diversitat i, alhora, dels seus interessos comuns de classe i de gènere, en aliança amb altres classes, poden crear un nou projecte autènticament alliberador a la recerca d'un futur que es veu ja realitzable a l'abast de la gran majoria de la població.

El concepte de poble el defineix el grup social que domina tal definició

Una idea central del populisme és el concepte de poble, la definició depèn dels grups i de les classes socials als quals tals grups conscient o inconscientment pertanyen i / o representen. La definició de poble per part dels partits d'esquerra, majoritaris a Espanya i a Europa -els partits socialdemòcrates- es basava en un poble en el qual el seu element central eren les classes treballadores, expandides per cobrir altres sectors i classes de la societat en la defensa dels seus interessos davant els interessos del món empresarial. No és per casualitat que les seus socials dels partits socialdemòcrates europeus, des del partit socialista suec al PSOE, es diguessin (i encara es diuen) Cases del Poble.

El concepte de poble al feixisme espanyol, per contra, era un poble suposadament sense classes i sense lluites de classes, ja que aquestes es consideraven sense conflicte possible, articulades a través dels sindicats verticals (dominats, en la pràctica, pel món empresarial). Ara bé, en ambdós casos, no es van definir com a populistes. Els socialistes van definir el seu programa com a socialisme i els feixistes com a feixisme. Definir aquestes categories com a populisme em sembla, de nou, una simplificació. Populisme apareix així com un calaix de sastre en el qual les elits governants posen tots aquells moviments que no els agraden, i passa el mateix amb els dirigents polítics dels moviments contestataris, que volen diferenciar-se dels partits polítics existents i / o dels termes i narratives amb els quals es troben incòmodes. Així de clar.