Els catalans que van anar a València per la final de Copa ja se’n van adonar. Ara, per les vacances de Setmana Santa, l’assumpte ja s’ha fet de coneixement general: s’han suprimit tres peatges troncals de l’AP-7 i un de l’AP-2 (direcció Saragossa). El Ministeri de Foment ha pressionat i Acesa i Aumar han acceptat de fer el que la lògica més primària aconsella: agafar un tiquet quan entrem a l’autopista i pagar quan en sortim. Ens venen com una gran cosa allò que hauria de ser del tot normal.

Ja fa molts anys que la tecnologia hauria permès efectuar aquest canvi operacional. Com altres vegades, no ho han fet per gasiveria, sempre pendents del curt termini. Si no, per què un sistema com el Via T (l’antic Teletac), tan pràctic, no s’ha generalitzat? Per la mateixa gasiveria (en aquest cas, participada per les entitats bancàries, que són qui ho comercialitza). Si tant els interessa la nostra comoditat, les companyies esmentades (i la resta no cal dir-ho) haurien d’estar regalant-ne, d’aparells Via T (ni que fos utilitzant-los com a via de fidelització: passi mil vegades pel peatge de Martorell i, per exemple, li regalem l’aparell i la quota de dos anys d’ús). D’aquí el seu doble fracàs: un dispositiu destinat a ser majoritari acaba sent tristament minoritari, gairebé anecdòtic i, a més, provoca imatges absurdes, com ara cues llarguíssimes davant les barreres de peatge normals i buidor total en les que són únicament Via T.

Aquesta sistema telemàtic, senyores i senyors, gairebé hauria de ser obligatori, gairebé hauria de sortir de fàbrica amb els cotxes i les motos. Que no ens vinguin ara a demanar que els aplaudim perquè s’han gastat quatre quartos adaptant les seves màquines. Són ja molts anys aguantant la seva prepotència, sobretot a Catalunya, on no tens més remei que entrar-hi i, per tant, estem en una situació clara de pseudomonopoli. Quantes vegades no ens hem trobat pràcticament a l’entrada mateix de l’autopista l’avís que està col·lapsada, sense temps material de rectificar la marxa i no entrar-hi? Hi hauria d’haver anuncis lluminosos informatius (per exemple d’existència de col·lapse o de trams en obres), des d’un parell de quilòmetres o tres abans de la incorporació. Quan ho veiem ens els començarem a creure.

També ens els començarem a creure quan tinguin la decència de gratar-se una mica la butxaca i instal·lar lavabos a les àrees de descans, com a tot Europa. Així ens estalviarem la visió vergonyosa, de tercer món, de persones grans i petites, joves i grans, obligades a pixar de qualsevol manera. Aquí, o es pixa a l’àrea de servei –i així de passada, potser hi gastes un duro– o, si no vols semblar una bestiola, rebentes.

Ens els començarem a creure quan ens diguin que, davant de trams llarguíssims en obres (de vegades amb un cert perill, com ara amb l’estretor de carrils i l’absència de marge que hi havia en un bon tram d’obres de la zona de Tarragona), ens fan descompte per passar-hi. Celebrem la mesura presa per Acesa i Aumar, i l’agraïm (podrien no haver-ho fet, pel pseudomonopoli de què gaudeixien), però no fan sinó complir la seva obligació: estar sempre a l’última tecnològicament per tal de facilitar la vida de l’usuari (i de retop, no ho oblidem, el negoci).