El senyor Mas va assegurar al principi de ser escollit com a president que en el seu Govern hi serien els millors. Va donar a entendre que un equip de tecnòcrates altament qualificats, provinents de la universitat o les escoles de negocis, farien una gestió severa però equànime dels magres recursos del Principat. La realitat ha estat sorprenentment diferent. A les accions repressives del conseller d’Interior i les retallades sanitàries que freguen la irresponsabilitat de Boi Ruiz, s’afegeix ara la gestió del PIRMI que estan fet aquest nou duet de consellers, Mena i Cleries. És un assumpte lleig. Estendre l’ombra de la sospita sobre els dèbils, a més d’injust, denota poca qualitat humana d’aquells que tot el dia diuen que defensen els nostres valors. El frau veritable no es troba en les ajudes socials, com tampoc el problema de la sanitat no és culpa dels avis que cauen malalts, ni el del col·lapse industrial ha estat pels sous dels treballadors. Sembla un acudit pensar que la veritable lluita contra el frau a les administracions té lloc entre les famílies disfuncionals i els immigrants sense feina, i no pas entre els business friendly i similars.

Per altra banda, com bé explicava Marc Ustrell en aquest diari dimecres passat, tenim la gestió d’Albiol, que ha demostrat una vegada més el seu coratge. Ja no només es fica amb els que menys es poden defensar, sinó que ara ataca els seus fills, en voler retallar les beques menjador a les escoles de Badalona. S’ha de ser molt home, molt mascle, per deixar un nen sense berenar. Quin serà el proper pas, Albiol? ¿Posar-te una bata escolar i anar al pati del col·le a fotre calbots als nens estrangers de manera personalitzada?

Ni Cleries ni Mena ni el senyor de Badalona fan aquestes coses per economia. Les fan per ideologia. Si els pobres sospiten els uns dels altres, deixarem de mirar cap als rics i el seu sistemàtic espoli de drets civils i econòmics. Sembla una mica infantil, però funciona. El racisme i l’odi cap al pobre és la més vella maniobra de distracció del poderós i, pel que veiem, no ha estat millorada. És un recurs que sempre funciona entre aquelles capes de la població que tenen por de perdre el poc que tenen. Gent atiada per missatges que van més enllà de la insolidaritat i que volen instal·lar la malfiança com a codi de comunicació social.

Per això, els moviments socials organitzats i rebel·lats que van arrelant entre nosaltres de forma inexorable haurien de fer un esforç per integrar dins les protestes aquestes noves víctimes de la crisi. Des del 15-M fins als comitès d’empresa dels organismes públics i les empreses privades, des d’ONG fins a intel·lectuals, s’hauria de fer un front comú i tancar una aliança amb les associacions d’immigrants i les organitzacions antiracistes. Amb la gent que treballa en el tema de l’exclusió social. Perquè la ideologia que obliga a tancar centres d’atenció primària és la mateixa que deporta gent i regateja prestacions de subsistència.

I ja que parlem de moviments, protestes i aliances... on són els capos dels grans sindicats? A Salt, potser? Encadenats a la seu de la conselleria de Benestar Social com a protesta? S’han de treure ja la son de les orelles perquè els immigrants i natius als quals es nega la beca menjador o el

PIRMI també són treballadors, senyors. Sense feina, però són classe obrera.