No vaig tenir prou esma per veure el Barça-Arsenal. Des que el Barça és triomfant pateixo molt i cada tràngol em sembla més inacceptable. Visc sota els efectes de la teoria de les perspectives dels premis Nobel d’Economia Kahneman i Tversky. Segons ells, tenim una gran aversió a la pèrdua i això ens fa rebutjar millores evidents per no pensar en la possibilitat d’esgarriar el que ja tenim. Però aquest no és el tema. Llegint les cròniques del matx vaig saber del gran paper dels suplents i vaig pensar en com de singular és aquesta figura futbolística.

Nosaltres que, com deia Lyotard, vivim en una economia libidinal que cerca la satisfacció immediata dels desitjos, sobrevalorem els jugadors titulars. Ells són els que exerceixen i exploten el seu talent tal com raja. Però la figura del suplent, insòlita en un món d’ETT on s’escura fins al fons allò que en diuen recurs humà, és un oasi de potencialitat en un brollador de contingència. El suplent és saviesa estàtica. Ens recorda la possibilitat en un món d’evidències. Per als grecs existien diverses menes de temps. Un, el més comú, chronós, representava, com deia Plató al Timeo: “La imatge mòbil de la immòbil eternitat”. Però hi havia una altra mena de temps: el kairós. Kairós volia dir el temps oportú, el moment adequat per a cada cosa. Aquella singularitat temporal en què tot pren sentit. Messi viu en un dens i feliç chronós però l’altre dia, amb el peu providencial de Mascherano, vam constatar que el suplent es regeix per l’altre règim temporal. Viuen en el kairós. Aquell instant aristotèlic en què la potència es fa acte i que només es dóna quan en Pep diu allò de “escalfa, ara surts tu”.