Matrimonis tradicionals

Dimarts, en el programa Tinc una pregunta de TVE, la candidata popular, Alícia Sánchez-Camacho, va ser qüestionada sobre les restriccions que té intenció de fer el PP pel que fa al matrimoni entre persones del mateix sexe i sobre les seves possibilitats d’adoptar. L’embolic en el qual es va anar ficant la candidata va ser espectacular. Primer va dir que si tingués un fill homosexual se l’estimaria igual que si no ho fos. Després va reivindicar el terme de matrimoni només per al format de manera tradicional, és a dir, dues persones de sexe diferent. Com a mare soltera (“per circumstàncies de la vida”), va especificar que esperava trobar aviat un pare per al seu fill, per tal que pogués ser educat com calia, ja que, va dir, als fills els cal pare i mare. I per això el PP està en contra de l’adopció per part de parelles del mateix sexe.

Sánchez-Camacho sembla voler seguir les passes de la senyora Cospedal, que si bé sent soltera va tenir un fill gràcies a la fecundació in vitro, l’allau de crítiques que va rebre dels sectors més conservadors l’han portat a casar-se aquest estiu, i ja és “tradicional”. Per mi, tot plegat mostra els equilibris personals a què obliga l’exercici de la política, i és un clar símptoma de la manca d’adequació del Partit Popular amb relació a la societat que vol representar. A Barcelona ciutat, només un 30% de les llars correspon a l’estereotip de família tradicional, és a dir, parella convencional amb fills. I la resta ens porta a parlar de famílies. La manca de credibilitat de la política augmenta a mesura que és més visible el doble joc que es practica: una cosa és el que es diu i l’altra el que es fa.