Perquè consti: hi ha espurnes d’interès en tota l’eufòria desfermada pel triomf de la selecció espanyola al Mundial de futbol. Per exemple, Iker Casillas, denominat per molts el Gran Capitán –doblement heroi pels mascles: guanyador esportiu i sexual– va declarar fa uns quants dies a la Cadena Ser que els jugadors catalans, durant el campionat, parlaven en català entre ells, motiu pel qual, la resta els estaven fent conyetes tot el dia. Deixarem de banda la sensació que aquestes concentracions de futbolistes, sense dones, semblen sovint ser una mena de colònies amb pseudoadolescents que guanyen 600.000 euros. Deixarem de banda això i jutjarem les paraules de Casillas des del punt de vista de la intel·ligència: les conyetes als catalans per parlar la seva llengua –es desprèn del to emprat– eren això, conyetes. O sigui, que acceptes amb una mínima normalitat el fet. Casillas, home sensat i caut, no criticava els catalans. I això és molt important. Perquè encara hi ha moltíssims espanyols que, quan vénen de visita a Catalunya, s’adonen amb estupefacció que no parlen en català només els separatistes, sinó tothom que vol i en té ganes. I que no ho fan per molestar. Els turistes d’Espanya viuen de cop i volta una immersió en la normalitat. I com que la normalitat, en principi, no és agressiva, tornen a casa amb la sensació que algú els ha estat enganyant. Que no saben què cal fer, però, com a mínim, veuen que “això del català” no és cap invent. I qui ho fa servir, no és cap dimoni banyut. Aquesta normalitat demana, per justícia, igualtat de tracte. I això ja costa molt més d’assumir. Però en qualsevol cas, actituds com les de Casillas, explicant amb normalitat (potser sense adonar-se’n) una situació normal fan més bé que cinquanta debats sobre l’Estat de la Nació Única i Indissoluble.