Pot un polític parlar d’eficiència sense parlar de valors? Costa un cert esforç acostumar-se a la glorificació d’elements com ara l’eficiència, la competitivitat i l’excel·lència. Per a una persona formada en els valors de la Il·lustració, em sembla al·lucinant equiparar “llibertat, igualtat i fraternitat” als esmentats principis de gestió. La política entenc que busca formes d’encarar els conflictes socials des de paràmetres que tenen a veure amb valors i objectius de caràcter

global.

El debat sobre energia nuclear que ha tornat a posar sobre la taula el desastre de la central de Fu­kushima no té a veure només amb seguretat o amb el cost del

kilowatt/hora produït per aquest mitjà, sinó que, com sabem, al darrere hi ha una llarga i conflictiva polèmica que ens parla de valors com ara la sostenibilitat. Si discutim sobre la situació dels immigrants a Europa, no parlem només dels efectes positius que tenen sobre les finances públiques o sobre les pensions, sinó que parlem sobretot d’identitat, drets humans o reconeixement de la diferència.

L’hegemonia del pensament únic econòmic, que ha aconseguit naturalitzar la lògica econòmica fins a fer-la indiscutible, està generant una confusió certament preocupant entre finalitats i mitjans. Si seguim així, aviat s’aconseguirà que a l’hora de discutir sobre si una determinada política pública o un programa d’acció del govern ha anat bé o malament, acabem valorant la seva eficiència o calibrant fins on ha ajudat a millorar la competitivitat. Ens estem situant en un terreny en què els valors, els objectius, es consideren com una dada que no cal discutir, i on en canvi calibrem en detall si el que fem ho fem més o menys eficientment.

Ja fa temps, quan feien la sèrie Sí, ministre, recordo un dels capítols on el ministre Hacker s’assabentava per casualitat que hi havia un hospital amb centenars de treballadors, però sense metges ni pacients. El debat del ministre amb el gran Sir Humphrey, paradigma de la gestió burocràtica, era memorable. No hi havia pacients, deia Sir Humphrey, ja que això generaria problemes de funcionament, i no hi havia metges, ja que no hi havia diners per contractar-los. Malgrat tot, l’hospital indubtablement funcionava seguint els principis bàsics de la bona gestió: economia, eficàcia i eficiència.

No vull dir amb tot això que no cal mirar ni costos ni resultats. Però reivindicaria el debat polític per saber què cal fer, a quins objectius destinar els recursos que tenim, per migrats que siguin. Moltes de les activitats on resulten implicats els poders públics són poc eficients des del mateix moment en què han estat pensades i posades en marxa. La iniciativa empresarial no les ha tingut en compte com a desitjables des dels paràmetres de negoci i benefici que legítimament la impulsa. I, per tant, cal anar en compte a l’hora d’aplicar criteris estrictes de rendibilitat o d’eficiència en la seva valoració.

La discussió important és saber si col·lectivament pensem que és important i prioritari dedicar recursos de tots a certes activitats i funcions. I per calibrar aquest aspecte el debat ha de basar-se en valors, en principis en els quals fonamentar la necessitat de fer-ho. I aquests principis no poden ser uns importants, però insuficients, paràmetres de gestió.

Segurament, en els darrers deu anys no s’ha filat gaire prim. I molts cops demandes ciutadanes o de determinats grups socials passaven a ser considerades sense gaire debat com necessitats públiques. Però, a l’hora de pensar en com encarem la manca de recursos públics per seguir fent el que fèiem i, per tant, reconsiderar i reduir certes prestacions o serveis, hauríem d’evitar fer servir com a recurs únic el de l’eficiència o el del cost. Cal relacionar eficiència i cost amb els valors sobre els quals entenem que assegurar salut o educació per a tothom era i és important. I, per tant, a “salut”, “educació” o “serveis a les persones”, cal veure quins són els seus components essencials que no poden mai reduir-se i quins són, en canvi, prescindibles o postergables. Si ho entenem d’aquesta manera, mai més direm que cal retallar un 10% o un 15% d’una política o d’un servei. Ja que això voldria dir que ens és igual el principi i només ens interessa el cost.

En política no hi hauria d’haver espai per als apassionats per l’eficiència, sinó per als apassionats per aconseguir uns valors democràticament definits, de la manera més eficient possible.