Després de la conquesta de Crimea, el príncep Potemkin va convidar la tsarina Caterina a visitar els nous territoris de l’imperi rus. Potemkin va ordenar construir els decorats d’unes façanes ben llustroses i acolorides perquè, en passar-hi, la reina cregués que els edificis eren nous de trinca i fruit de la prosperitat que s’havia instal·lat en uns pobles que, en realitat, vivien en la més absoluta misèria. L’expressió poble Potemkin ha passat a significar una ficció que vol fer creure al poder que els seus súbdits són feliços.

Els encarregats de la propaganda de l’Ajuntament de Barcelona deuen ser una gent molt aficionada a aquesta història, ja que els seus anuncis cada vegada més ens representen una ciutat fictícia, irreal i en certa manera insultant envers la realitat. Això ve al cas de la campanya autolaudatòria que es felicita per l’arribada de la línia 9 del metro. A l’anunci veiem una façana d’un edifici amb aires de l’Eixample tot guarnit amb pancartes. Però en lloc de ser les pancartes veïnals de queixa que tan sovint aquest ajuntament ens ha obligat a penjar, són uns missatges d’alegria i joia per la diligència municipal. Façana Potemkin. Que l’administració Hereu fa temps que no va l’hora és una cosa sabuda pels seus pobres administrats, però que visqui en un món paral·lel de fantasia i coloraines ja és més preocupant. Barcelona és plena de queixes als balcons que l’ajuntament menysprea. I en lloc de fer una mica de cas al veïnat, torna a escoltar els publicistes, que substitueixen la semiòtica popular de l’enuig per una versió happycutre de Bienvenido, Mister Marshall.

No. A les balconades de Barce­lo­na no es pengen pancartes alegres. Arrabassar el llenguatge de la queixa per fer propaganda és insultant i, el que és mes preocupant, tsarista.