Els nanos em sembla que ja no estudien la llista dels reis gots. Si ho fessin, els sonaria el nom de Teudisel, que va regnar a Espanya allà al segle VI. Segons sembla, aquest home era una mena de Berlusconi que s’enllitava amb les dones dels nobles de la cort. Aquesta política, no gaire intel·ligent, va esperonar una conxorxa en contra d’ell. Explica la llegenda que, estant el rei a Sevilla, li van oferir un banquet. Enmig de l’àpat van tancar les portes, va apagar les espelmes i així, en obscuritat total, anaven passant un per un i l’anaven apunyalant. Acomplerta la missió, van tornar a encendre els llums i tots els victimaris van fer com que se sorprenien de veure el rei mort i més foradat que la mitja d’una stripper motorista. Qui ho ha fet?, bramaven els nobles assassins. Aquesta bonica faula, plena de “lucidez hispánica”, com deia aquell presentador de Telemadrid, m’ha vingut a la memòria tot pensant en els problemes dels socialistes. Com en aquella cort, els punyals volen dins les tenebres i tothom se sorprèn i fa cara de bon minyó quan l’enxampen amb la daga a la mà. La setmana passada Tura, ara Chacón. És normal que les cadires ballin i els passadissos s’omplin de membres de l’executiva amb l’esquena enganxada a la paret. Jo mai he estat membre d’un partit i per això sempre m’han intrigat aquestes situacions. El teu amic amb qui sempre feies un cafè, el vicesecretari amb qui vau anar de vacances a Amposta, el cap de l’agrupació de Lleida que et portava cargols, tots esdevenen sospitosos, tots els somriures serveixen per ensenyar l’ullal esmolat. Jo em deprimiria. Pateixo per la tristor que senten els líders dels partits que fan figa, submergits en un clima visigòtic on cada abraçada amaga una traïció. Assajant, per quan calgui, aquella línia del Juli Cèsar: “Tu quoque fili mei?”.