Al final sembla que tindrem dos debats electorals en lloc d’un. La difícil situació del PSC davant les previsions electorals els ha portat a demanar a darrera hora un debat a dos entre Artur Mas i José Montilla, del qual difícilment en sortirà beneficiat el candidat socialista. I, aleshores, per què ho fa? Entenc que l’objectiu és situar el dilema clau del que queda de campanya entre CiU i el PSC. Un Mas carregat de conservadorisme i de potencials amenaces a les prestacions socials i també ple d’interrogants sobre la seva deriva independentista. El president Montilla situarà Mas entre dos perills: el perill de l’aliança amb el PP (amb el que això comporta de dretanització) i el perill de l’aliança amb els independentistes (i el que suposa de tensió en una societat dividida per aquesta qüestió).

D’aquesta manera, Montilla col·loca els socialistes catalans com a única possibilitat d’aturar tots dos perills i, alhora, fa més difícil la sortida de la coalició sociovergent després dels resultats del 28-N. Montilla anirà de perdedor, i Mas pot aparèixer massa sobrat, però al final l’aparent sacrifici de Montilla pot acabar beneficiant el PSC com l’única opció de frenar un domini excessivament aclaparador de CiU.

Un format com el del debat de diumenge, amb els sis candidats de les llistes amb representació al Parlament català actual, difuminava aquesta bipolarització entre CiU i PSC i generava massa flancs i moltes batalles laterals. Es discutia de massa coses i amb massa gent. El format de diumenge era el propi d’un sistema parlamentari que discuteix més de programes que de persones. El pas à deux entre Mas i Montilla és més propi d’un sistema presidencialista en què escollir qui governa vol dir escollir la persona. El problema és que estem en un règim parlamentari i hauríem de discutir més de programes que de persones.