Vicenç Navarro, Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

La gran crisi social ignorada per l’establishment politicomediàtic del país

A Espanya persisteixen dos problemes que la transició de la dictadura a la democràcia va deixar sense resoldre. Un és el seu endarreriment social, que explica que, després de quaranta anys de democràcia, Espanya continuï tenint 1) una de les despeses públiques socials per càpita més baixes de la Unió Europea dels Quinze –UE-15– (el grup de països amb un semblant nivell de desenvolupament econòmic al d’Espanya), una despesa molt per sota del que correspondria pel seu nivell de riquesa econòmica; 2) unes de les relacions laborals més esbiaixades a favor de la patronal i en contra del món del treball existents a la UE-15; i 3) una de les polítiques fiscals més favorables a les rendes del capital i a les rendes superiors que es coneixen avui en aquesta comunitat. Les dades són clares i parlen per sí soles (veure el meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante. Anagrama, 2015).

Aquest subdesenvolupament social s’ha accentuat encara més durant l’aplicació de les polítiques neoliberals implementades pels governs espanyols (del PSOE primer i del Partit Popular després, amb el suport en aquest últim cas de Ciutadans), i aquí a Catalunya pel govern català (i molt en especial pels governs de CDC, més tard PDeCAT, amb el suport d’ UDC primer i d’ ERC després). Aquestes polítiques –imposades durant la Gran Recessió– han contribuït a accentuar encara més el subdesenvolupament social d’Espanya, i ha causat una enorme crisi social que ha afectat amb especial intensitat les classes populars i els joves d’aquest país. S’han creat, així, els determinants perquè, entre d’altres fets, el jovent d’avui no pugui viure en el futur millor que els seus pares, i s’han assolit uns nivells mai vistos abans en el país durant el seu període democràtic. Malgrat la seva gravetat, l’establishment politicomediàtic espanyol (inclòs el català) ha dedicat poca atenció a aquesta gran crisi social.

El problema nacional que centra l’ atenció d’aquest establishment

El que sí el centra és l’altre gran problema, el mal anomenat tema “territorial”, i que inclou les tensions entre l’ Estat central, d’una banda, i el moviment secessionista català, de l’altra que, tot i ser minoritari a Catalunya, té la majoria al seu parlament, i ha adquirit una capacitat de mobilització que és considerada per l’establishment politicomediàtic espanyol com a una amenaça per a la “unitat d’Espanya”. Aquest és el “monotema català” que centra la major part del debat polític del país, i que va adquirir gran atenció de nou durant el debat d’investidura del candidat del PSOE a la presidència del govern, el Sr. Pedro Sánchez, ja que les denúncies de les dretes, PP i Cs (clarament influenciades per la ultradreta de Vox, hereva del franquisme), acusant-lo de “traïdor a la pàtria” (per comptar amb el suport indirecte dels secessionistes), van ser l’element central de l’atac a la seva candidatura. La resposta del candidat va ser reafirmar el seu compromís amb aquesta unitat, identificant patriotisme amb la defensa de la visió dominant d’Espanya –la uninacional– que té l’Estat espanyol. En aquest debat sobre el tema territorial (que caldria definir com a tema nacional) es va ignorar la gran crisi social existent al país, quan, si no s’hagués fet, podria haver-se mostrat fàcilment que van ser les dretes “superpatriotes” espanyoles i el mateix govern anterior del PSOE –presidit pel Sr. Zapatero– els que havien causat aquesta crisi social. En realitat, un cop més, el tema “nacional” va ocultar el tema social, evitant així mostrar i denunciar els responsables de la gran crisi social, que són precisament els “superpatriotes” que estan liderant els nacionalismes oposats, tant l’ “unionista” com el “secessionista” (veure el meu article “Com els “”superpartiotes” d’ambdós costats oculten l’enorme crisi social que han creat”, Públic, 20.03.19).

La relació existent entre el tema nacional i el tema social

Ambdós problemes, però, están relacionats, ja que tenen una causa comú, i aquesta és la naturalesa de l’Estat espanyol, determinada per una transició de la dictadura a la democràcia que, tal i com he esmentat al principi, va deixar sense resoldre els dos principals problemes d’aquest Estat. Sense menysprear els grans canvis que hi van tenir lloc, l’ Estat democràtic no es va basar en una ruptura amb l’Estat anterior, sinó en una modificació molt important però insuficient en quant al seu desenvolupament democràtic, social i plurinacional, causa de l’ “explosió” d’aquests dos problemes durant aquests anys de la Gran Recessió. L’Estat espanyol va continuar sota l’enorme influència de les forces conservadores que havien dominat l’Estat dictatorial i la majoria dels mitjans d’informació del país. Així doncs, les dretes (hereves, en la seva majoria, de les forces i sectors socials que havien guanyat la Guerra Civil) van continuar exercint una enorme influència sobre l’Estat borbònic, radial i basat en la capital del Regne -Madrid- (reproduint la visió uninacional d’Espanya i afavorint les classes benestants a costa de les classes populars). A causa d’això, els poders econòmics (incloent l’IBEX-35, les associacions patronals i les professionals) i els aparells de reproducció ideològica (des de l’Església fins als mitjans d’informació) van continuar exercint una gran influència en els aparells de l’Estat (com ara la judicatura i els cossos i forces de seguretat). Això explica el subdesenvolupament social de l’Estat i la falta de sensibilitat cap a la plurinacionalitat i diversitat d’Espanya. L’Estat borbònic sosté aquesta estructura de poder i, per tant, és la causa del subdesenvolupament social. I la seva rigidesa i repressió són també la causa principal del creixement del secessionisme a Catalunya, secessionisme que té com a component central ser anti-Estat central. Fou el veto del Tribunal Constitucional a elements clau de l’ Estatut de Catalunya el que va generar el gran creixement d’aquest moviment.

El gran error del moviment independentista català

El gran error de l’independentisme, liderat per les dretes catalanes, va ser creure que podia aconseguir el seu objectiu – la independència de Catalunya– unilateralment i enfrontant-se a l’Estat espanyol. El seu “procés”, orientat a aconseguir la “independència exprés”, va aconseguir tot el contrari i va generar la radicalització de les dretes espanyoles, amb la irrupció de la ultradreta de Vox a nivell de l’Estat. Però hi ha una altra alternativa per a resoldre tant el tema social com el nacional. I és construir una estratègia basada en l’ experiència de les forces democràtiques en la seva lluita contra la dictadura. Les esquerres espanyoles van relacionar el necessari canvi social amb el també necessari canvi de l’Estat espanyol, demanant un Estat plurinacional i republicà. Les forces progressistes a Catalunya i a d’altres parts d’Espanya haurien d’aliar-se per a canviar l’Estat espanyol, a fi que aquest passi d’una visió uninacional a una de plurinacional, de radial a polièdric i policèntric, i d’injust a just, donant prioritat a resoldre el tema social, que és el tema transversal que uniria en un mateix projecte les forces progressistes espanyoles amb les catalanes, entre d’altres. Aquest estratègia proposada aquí seria alternativa a l’estratègia que les dretes (tant espanyoles com secessionistes) han seguit. En aquest sentit, només les esquerres poden liderar aquest canvi que democratitzi Espanya i el seu Estat. És per això que seria aconsellable que les esquerres nacionalistes espanyolistes i les catalanistes independentistes canviessin la seva estratègia, que està danyant tot Espanya (i, per tant, Catalunya) sense aconseguir cap avenç per a resoldre cap dels dos problemes. En aquest sentit, el discurs de Gabriel Rufián, d’ ERC, semblava encoratjador, en considerar el partit independentista (del qual n’ és representant i portaveu) com a part de l’aliança de les esquerres espanyoles. Això representava un canvi que entrava en contradicció, però, amb el seu veto al pressupost pactat entre el PSOE i UP, així com amb el seu propi suport a les dretes catalanes. És important recuperar el protagonisme de les esquerres a Espanya i donar major centralitat a la resolució del problema social, canviant també la visió d’Espanya, substituint així la visió uninacional, que nega la plurinacionalitat.

La redefinició de l’ Estat enfront d’altres estratègies

Dins d’aquesta situació cal un canvi substancial en el discurs de les forces tant secessionistes (en les línies esmentades en el paràgraf anterior) com no secessionistes. Aquestes últimes han de tocar de peus a terra i ser més sensibles a l’opinió de les classes populars d’Espanya (incloent Catalunya), amb una visió del tema nacional diferent no només de la de les dretes espanyoles, sinó també de la de les esquerres. El debat en aquestes últimes s’ha produït entre federalistes i confederalistes, assumint que ambdues alternatives són possibles a Espanya en un futur pròxim, la qual cosa dubto. Qualsevol canvi a Espanya està facilitat o dificultat per l’actitud que la majoria dels espanyols tinguin cap a l’alternativa proposada. I les dues alternatives proposades avui estan lluny de la visió més comú entre les classes populars. És important que es relacioni el discurs de les esquerres, molt ric en el seu contingut teòric, amb les necessitats de les classes populars. Cal demostrar que la configuració de l’Estat actual no respon a les necessitats de les classes populars de les diferents nacions i regions d’Espanya.

Un exemple d’això és l’excessiva radialitat de l’Estat monàrquic, centrat en la capital del Regne. Sortir o arribar a aquesta capital és l’eix del sistema, com bé deia l’Antoni Castells en el seu recent article a La Vanguardia (17.06.19): “[preval] el designi (…) de fer de Madrid alfa i omega i centre d’irradiació de la política i l’economia espanyoles”. Aquesta centralitat i radialitat és contrària al sorgiment d’un sistema federal. Si Washington fos Nova York als EUA, o si Ontario fos Toronto al Canadà, no hi hauria federalisme a cap d’aquests països. Un país federal, per definició, és polièdric i policèntric, és a dir, té diversos centres i no només un. El centralisme de l’ Estat a Espanya és enorme. Tot es troba a la capital del Regne (la qual cosa afecta fins i tot la qualitat de vida dels madrilenys). Als EUA (un Estat federal), en canvi, el govern federal es troba a diversos indrets del país: la seguretat social, per exemple, no es troba a Washington, sinó a Baltimore; la major agència de salut pública (el CDC, per les seves sigles en anglès) del govern federal es troba a Atlanta. I així un llarg etcètera. Seria impossible a Espanya construir un Estat federal amb un Estat tan radial i tan poc polièdric i policèntric.

I el segon obstacle per a tenir avui un sistema federal o confederal és que hi hagi una demanda (o una tolerància) d’això entre la població, la qual cosa no és el cas a Espanya. Excepte a Catalunya i al País Basc, i en menor mesura a Galícia i a les Illes Balears, no hi ha un sentit d’identitat nacional diferent a l’espanyola. D’aquesta realitat se’n deriva que la via més encertada seria la de desenvolupar relacions bilaterals i reconèixer la identitat nacional de cadascuna d’aquestes nacions, i el seu dret a decidir en un ampli ventall d’alternatives –i no només independència sí o no-. Democràcia és més que una elecció binària. I naturalment tota la població espanyola podria i hauria de decidir. Alhora, hauria d’afavorir el policentrisme i l’Espanya polièdrica. D’aquests comentaris és fácil deduir que la millor manera de defensar la “unitat d’Espanya” no és la repressió o el centralisme de l’Estat, sinó el desenvolupament d’unes estructures i programes que afavoreixin la majoria dins de la diversitat. Així de clar.