El pòster de la “selecció catalana de foot-ball”, editat a tot color el mes de febrer del 1976, va fer furor. En el fotomuntatge, abillats amb la samarreta quadribarrada, defensava la porteria l’abat de Montserrat Cassià Just; Jordi Pujol se situava a l’eix central de la defensa, amb el republicà Heribert Barrera a la dreta i els independentistes Joan Cornudella i Joan Armet a l’esquerra; al migcamp jugaven els socialistes Josep Pallach, per la dreta, i Joan Reventós, per l’esquerra; al capdavant, de dreta a esquerra, el liberal Trias Fargas, el democristià Anton Cañellas, el comunista Solé Barberà, mossèn Xirinacs i un extrem esquerra amb els ulls tapats. L’Assemblea de Catalunya feia les funcions d’entrenador i Josep Tarradellas ocupava la presidència de l’equip. Una selecció de somni, que va aconseguir un triplet històric: “Amnistia, llibertat i Estatut d’autonomia”.

Avui els polítics juguen en una altra lliga. Més aviat al futbolí. No han tingut cura del planter i, a més a més, tothom vol fer gol tot sol sense passar la pilota. Tret de l’abat, la resta ha canviat de posició i alguns han anat a parar a la banqueta. Hem passat de l’eix PSC-PSUC al de CiU-ERC i juguem amb la segona samarreta, l’estelada. José Montilla, lesionat pel PSOE, i Artur Mas, sense despentinar-se, es disputen el centre de l’atac mentre Duran i Lleida perd la pilota driblant per l’extrem dret.

Potser aquest cop, per guanyar el partit i fer-nos entendre, caldria posar-nos avui tots plegats la samarreta de La Roja (amb el 5 de Puyol ) i dur una pancarta que pregonés ben clar i català que demà, amb set jugadors del Barça, nosaltres decidim la final.