Permeteu-me que entre l’allau d’opinions sobre la consulta del diumenge passat hi afegeixi tres petites imatges que em van cridar l’atenció. La primera va ser en anar a votar vora casa. Era d’hora i les dues persones de la mesa estaven una mica atabalades per la connexió a la xarxa. A la taula hi havia els papers, l’urna, l’ordinador i una bossa de caramels d’aquells petits de taronja i llimona. Quan jo era petit, només repartien caramels les grans institucions de la teva vida: el metge, la farmàcia i la caixa d’estalvis. Aquest petit detall sentimental i festiu. Aquesta bosseta dolça al costat dels vots que volen encetar un agre procés de separació és una bonica metàfora. No em deixeu que l’allargui massa, però. El caramelet dels 250.000 vots engegarà, això sí, moltes saliveres. D’aquelles que s’afanyen a guiar el poble quan aquest no els ho ha demanat pas. Si la via del moviment social s’ha demostrat viable, protegim-la de l’apàtica agenda política.

Una altra imatge del diumenge va ser veure el Palau Sant Jordi ple d’urnes. Es tractava de la votació dels peruans residents a casa nostra que escollien president. Va ser un moment molt segle XXI. L’Ovidi cantava amb optimisme integrador sobre els immigrants dels anys seixanta: “Si forasters, ara són catalans/ ells han vingut. No els hem tret de sa casa”. Els immigrants d’aquesta tongada, però, ja no encaixen en la cançó ni amb el desgastat tòpic dels altres catalans que va encunyar el malaguanyat Paco Candel. Per nosaltres, els nouvinguts formen una mena d’immigració quàntica que només es fa visible quan ens dediquem, amatents, a observar-los. El seu president i els nostres neguits nacionals, coincidents en el temps i en l’espai, viuen en plans de realitat paral·lels.

Una tercera imatge la vaig tenir al migdia, quan els camarades d’Intereconomía es van dignar a entrevistar Alfred Bosch per una de les seves interminables tertúlies. Bosch, enraonat i amb un posat entre escèptic i displicent, ha estat un curiós i entretingut portaveu. Francisco Pou, director d’Intereconomía a Catalunya, va provar d’endolcir alguna de les expressions que, des de Madrid, bramaven els tertulians. La reacció forassenyada d’aquella gent em va recordar que la nostra Península no es troba situada justament a

Escandinàvia.

Rovira i Virgili assegurava que “l’unitarisme espanyol és producte del país. El sol i l’aire i la terra groga l’han fet madurar”. Avui, per desgràcia, molts catalans comencen a pensar que aquesta cridòria, aquesta fal·lera indissoluble, aquesta temptació colonial és realment producte del

terroir i que no hi ha manera d’adreçar-la.

D’aquesta constatació ve la sorprenent mutació que ha fet que el nou independentisme descobreixi encisat la comptabilitat i l’economia comparada. En Gaziel se sorprenia, en el seu llibre Quina mena de gent som, que els catalans creguéssim que l’acció política pot fer malbé els cabals nacionals: “Una economia, per forta que sigui, sense una política pròpia que la resguardi i defensi, és una economia a l’encant, un tresor a l’aire lliure”.

En fi, temps tindrem per donar voltes a la consulta, com acostumem a fer els catalans. Només espero que, com diu el sonet d’en Foix: “No pas l’atzar ni tampoc la impostura” siguin els fruits d’aquell assolellat diumenge d’abril.