El mite de la vaga general en la tradició del moviment obrer és similar al passatge bíblic dels tocs de trompetes que feien caure les muralles de Jericó. Fa cent anys, la vaga general significava paralitzar la producció, tenia un caràcter indefinit i es desenvolupava en un clima de violència extrema. La vaga general era, a més a més, l’expressió màxima de la consciència de classe, de la solidaritat entre els diversos col·lectius de treballadors i de la complicitat amb els altres sectors socials populars.

La vaga, però, és l’arbre que no ens deixa veure el bosc de la conflictivitat laboral. La vaga general ha estat tradicionalment un recurs extrem i escàs. Més enllà de les respostes col·lectives als conflictes (vagues, manifesta­cions) hi ha les respostes individuals. En el món rural català, per exemple, les picabaralles amb els propietaris es resolien sovint tallant els arbres fruiters o cremant els pallers. De fet, l’èxode rural ha estat caracteritzat com una forma de vaga individual/familiar de caràcter permanent. En aquest sentit, el sabotatge informàtic o les baixes laborals esdevindrien la versió actualitzada d’aquestes pràctiques.

El problema de fons és que mentre abans l’interès dels treballadors s’identificava amb el de la majoria de la societat, ara, en canvi, l’interès dels rics, dels que viuen del capital i no del treball, es confon amb l’interès general. Per això, hi ha diners per a les entitats financeres i es retallen els fons de formació dels treballadors.

La revolució neoliberal continua ben viva quan ara es compleixen 23 anys de l’inici del tercer mandat de la Margaret Thatcher sobre el cadàver de les trade unions angleses.