Es veu que encara queda gent il·lusionada amb aquesta reforma que el pobre Barack Obama està intentant amb el voraç monstre financer del seu país (mes d’un 8% del PIB nord-americà). I que consti que li dic pobre pels patiments i catàstrofes que s’està trobant l’home en el seu debut com a salvador del món lliure.

Total, el cas és que la modèstia i la prudència estan guiant el polític per no emprenyar el financer. En aquest context, molts analistes han recordat amb enyor la llei Glass-Steagall, també coneguda com la Llei de Bancs del 1933. En aquella època, enmig del crac bancari, en Franklin Roosevelt va aprovar aquesta reforma estructural del sistema financer només cinc dies després de prendre possessió del càrrec, la qual cosa fa pensar que o els polítics d’abans tenien més empenta o els banquers d’avui manen molt més que els actuals presidents.

La llei Glass-Steagall va estar en funcionament fins al 1999. 66 anys! Sota la seva influència, els EUA van guanyar la guerra, van imposar la seva economia i van donar estabilitat al sistema durant els trenta anys gloriosos del capitalisme. Finalment, la llei va caure amb l’argument precisament que era “massa vella” i que limitava l’obtenció il·limitada de

beneficis.

Separació entre els bancs de crèdit i els bancs de finances i ordenació de funcions bancàries segons la seva mida eren dues de les seves virtuts. Racional i simple. Intel·ligible i ordenada i per això ara hi ha qui diu que una llei similar fóra contraproduent en el nostre món globalitzat, complex i sofisticat. El que vénen a dir és que només des de la bogeria es pot regular el sector bancari. Que és tan absurd tot que l’aplicació de la més mínima dosi de seny seria absolutament contraproduent.