Hi ha alguna cosa que no va a l’hora. Algun aspecte que no es va valorar prou bé o que es va considerar que el temps ja aniria arreglant. Em refereixo als Mossos d’Esquadra, esclar, i als incidents que sovintegen a l’entorn de la nostra policia. Potser dels menys greus però dels més ridículs, hagi estat la castissa manera de protestar que alguns sindicats del cos s’han empescat per cridar l’atenció. El gran problema que jo tinc amb l’actualitat catalana és que, sovint, crec que estic veient un gag de Polònia i no pas la realitat del país, a menys que –tot és possible– darrere del Viva España i la rojigualda dels policies catalans s’hi trobin els guionistes del programa fent hores extres per remuntar l’efecte de les retallades sobre TV3.

Afegim els casos de maltractaments a comissaries, la imputació del cap anticorrupció del cos i dels comandaments de la càrrega contra els manifestants del 15-M. A més, una munió d’incidents petits però lletjos que donen un panorama més tèrbol del que hauríem d’esperar d’una policia creada en plena democràcia. Hi ha qui es queixa que la policia de Catalunya ha hagut de créixer massa ràpidament i que això no li ha permès que la selecció de personal i el tarannà del mateix quallés amb calma en els valors d’exigència que necessita el cos d’un país complex i amb problemes molt específics com és el nostre. I al fil de tot això, hom es pot preguntar si no estem construint Catalunya una mica de pressa i corrents. I que sota la doctrina del peix al cove potser el que hem exercit és un toma el dinero y corre. Una pressa per assolir competències no fos cas que el Govern central se’n penedís, en lloc d’anar musculant a poc a poc institucions de tanta importància com és la policial.

Un amic meu, però, sosté una tesi radicalment diferent sobre quin és l’origen d’aquesta suposada manca de compromís amb la terra d’alguns membres del cos. És una tesi d’origen tèxtil, per dir-ho així. Ell sosté que el gran error català rau en el moment en què es van dissenyar els uniformes de les policies autonòmiques. Als ertzaines, per exemple, se’ls va posar una enorme txapela vermella al cap, com un recordatori indissimulable que eren uns bascos posats a fer de policies. L’agent sentia sobre les seves temples el batec d’origen neolític de la cultura èuscara. Als Mossos, per la seva banda, els va inventar l’uniforme Toni Miró. El gran dissenyador es veu que va tenir por de semblar massa provincià (el gran complex català) i els va fer portar una mena de barretina postmoderna, prou maca i internacional però poc ètnica. L’amic em proposa dues solucions. Una, fer que portin al cap una barretina comme il faut. Com la que lluïen els voluntaris del General Prim al Marroc. Amb el llampant barret vermell caient sobre el front, poques opcions al viva-espanyisme els quedarien. L’altra, la que més m’agrada, és que portin el barret de copa, ara exclusiu per als moments de gala, per a l’ús diari. Una policia amb barret de copa seria una policia amb maneres, digna dels gentlemen. Els antidisturbis, ara amb top hat, es trobarien més temptats de posar-se a ballar com Fred Astaire que d’estomacar els civils. Catalunya tindria un aire victorià, exquisit. Encara més si, en lloc de porra, els donéssim un bastó de pom de nacre i, en comptes del walkie-talkie, un clavell blanc per al trau de la jaqueta.