En aquestes eleccions, votaré abans d’hora. Gairebé no hi sóc a temps, perquè s’han impugnat cinc partits a la delegació de Barcelona i això ha fet que els vots triguin més a arribar. Però ja està. Divendres ja van ser aquí. I jo demà dilluns l’aniré a portar al correu. El dia 20 no hi seré, però seguiré (amb por) els resultats electorals des de l’estranger. Aquest any, un cop més, fa mitja por –com diuen al meu poble.

Voto un partit d’esquerres, no cal dir-ho. I sóc de les que sí que vota. No ho havia fet mai fins que els zapatistes van promulgar un referèndum nacional a Mèxic perquè tots els ciutadans i residents diguéssim si estàvem a favor, o en contra, de què deixessin les armes. Aquelles van ser les meves primeres eleccions. I poc després, quan Aznar va pujar al poder de l’Estat Espanyol, recordo haver anat a casa d’un exiliat de la Guerra Civil a la Ciutat de Mèxic i haver-lo vist plorar: han tornat, em deia. I vosaltres no heu servit per res a l’hora d’impedir-ho... La meva idea de com impedir una cosa és molt diferent a la que tenia ell. Ell havia fet la guerra a favor de la República, havia lluitat amb el cos contra el feixisme i havia hagut de deixar casa seva, els seus amics, els seus paisatges i la seva cultura. Jo no. Jo puc anar i venir de tot arreu, potser perquè com deia ahir el meu amic Ernesto al facebook: No dissimulem, en el fons nosaltres som tots neoliberals. Hem d’aprendre encara tantes coses!

Hi ha alguna cosa de cert. Som una generació que forma part d’una societat que, dins de totes les coses que ens estan tocant viure avui dia, hem crescut en un món segur i protegit. No sabem què és la pobresa, la guerra, l’extermini, el feixisme absolut, l’expulsió. No ho hem viscut. Tenim més informació i més teoria que molts dels nostres avantpassats, però la nostra, sovint, és una manera de fer les coses gairebé teòrica. I aquest és, probablement, el canvi que suggeria el meu amic Ernesto a facebook. Dit d’una manera més sintètica. I jo crec que tot plegat no comença, però sí que té una base important en el vot. M’exasperen el passotisme i la rendició, i no suporto els comentaris immediats de “com algú no faci alguna cosa ja veureu com acabarem” o “no hi ha dret! Ningú no pensa fer res?”. Jo sostinc que hi ha molta gent fent coses. I que hem de deixar de parlar de nosaltres com si fóssim burros de carrega i prou. Hem d’assumir que som ciutadans responsables, no només amb drets. I que ens devem a totes les persones que no tenen aquesta llibertat de triar, decidir i ser conseqüent. El nostre, encara que ens costi de creure, malgrat la corrupció, la cobdícia, la repugnant impunitat i els abusos, és una situació força privilegiada. Vivim en un món amb drets i tenim una relació bastant irreverent amb l’autoritat. Però una cosa és això i l’altre és el passotisme, la desídia. No votar per convicció, per principis argumentats i per conclusió, és una cosa. No votar perquè “no serveix per a res i perquè això no hi ha qui ho canviï” és incultura i és donar la paraula a qui ens tracta com ramats. Així que jo us demano, que tal i com estic fent jo aquest cap de setmana: penseu, decidiu, trieu i siguem conseqüents. És important. No és cert que tant sigui qui guanyi i no és cert que donar els vots a no sé qui sigui llençar-los a les escombraries. Perquè el que la nostra societat necessita son ciutadans responsables i que no confiïn en allò que són capaços de fer. Això és de tots i ho haurem de fer funcionar junts. Posem-s’hi?