Advocat i diputat de la CUP durant la passada legislatura, Benet Salellas forma part de l'equip de defensa del president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, empresonat actualment a Lledoners i un dels encausats en la causa del Tribunal Suprem contra l'independentisme. Presenta Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès editors) on repassa tretze judicis polítics, com el cas Companys o el procés de Burgos. De cara al judici de l'1-O, que arrencarà durant el gener al Tribunal Suprem, Salellas planteja la necessitat d'exercir una defensa política com a millor eina per obtenir un bon resultat tant pels presos com per la qüestió central, que és l'exercici del dret a l'autodeterminació. Això implica articular una estratègia global que vagi més enllà del que passi a la sala, modifiqui l'actual correlació de forces i posi tal pressió al tribunal que li complicat dictar una sentència condemnatòria.

El llibre defensa que el judici del Tribunal Suprem als dirigents independentistes és polític, bàsicament contra el que es veu com un adversari de l'Estat, que és l'independentisme, i, per tant, s'hi ha de fer una defensa política. Fins ara s'ha actuat en aquesta línia?

Tot i que a la part del llibre que he escrit jo no es parla del judici de l'1 d'octubre, sí que és cert que aquest entra de ple en el concepte que utilitzo per parlar de judici polític. Penso que fins ara no s'ha utilitzat l'estratègia de la defensa política. L'exemple del cas Dreyfus podria ser equiparable, en el sentit que ell té esperances que defensant la seva innocència al final el tribunal l'absoldrà. Aquesta és la mentalitat en què s'han mogut el gruix de les defenses, si bé és cert que hi ha hagut un cert procés de maduració i de presa de consciència a base d'anar veient que al tribunal es produïen coses que no encaixarien en un context de normalitat i sentit comú. Tinc l'esperança que en el judici hi haurà sorpreses i hi haurà posicionaments molt més polítics dels que hi va haver a l'inici de l'expedient.

Que quatre presos estiguin en vaga de fam casaria amb aquesta maduració?

És exactament això. És arribar a la convicció que en les condicions que hem arribat fins aquí no tindrem un judici amb garanties, no tindrem un judici just i la sentència ja està dictada. Del que es tracta ara és de generar unes condicions de molta més tensió i de molta més profunditat, que modifiquin la correlació de forces actual i que el tribunal a donar garanties els acusats que el judici tindrà un mínim de quòrum processal.

Al llibre cites August Gil Matamala, que ha participat en moltes defenses polítiques a l'Estat. Ell diu que aquests casos, qui es defensa continua fent política. Això per on passaria?

En aquest cas, primer passa per denunciar que hi ha hagut una vulneració massiva de drets fonamentals. Aquest judici és possible només perquè es criminalitza la dissidència, el dret a manifestació i la llibertat d'expressió. És un procés que funciona com a cúmul d'eliminació de tots aquells drets que serien propis d'un estat democràtic. Un estat democràtic mai hauria generat un judici com aquest. En segon lloc, s'ha de deixar clar que és un judici contra el dret a l'autodeterminació i el propi escrit de la Fiscalia parteix de la hipòtesi que el text constitucional l'impedeix. Hem de fer circular el judici cap a l'exigència i cap al dret a exercir de forma col·lectiva el dret a l'autodeterminació. I, finalment, penso que hem de posar damunt la taula no la llibertat de les persones que seran jutjades, sinó el conjunt de drets i llibertats de Catalunya i del conjunt de l'Estat. I aquí potser l'independentisme ha de fer una certa autocrítica, perquè al final s'ha arribat a un nivell de politització molt gran a la societat catalana en termes que aquest judici és un atac a la democràcia, però no hem tingut la capacitat de transmetre això a la gent demòcrata que hi ha arreu de l'Estat. Que hi hagi un judici així posa en risc no només els drets polítics dels catalans, sinó del conjunt dels espanyols. Existeix molta gent a l'Estat que és sensible a la qüestió i no només fa falta que siguin aliats en tota la campanya de mobilització que hi haurà durant el judici. Només si ells es mouen serem capaços de doblegar el tribunal.

Argumentes que la qüestió dels drets fonamentals, no ha de desviar de l'objectiu central, que és defensar el dret del poble català a l'autodeterminació. Entenc que això implicaria reivindicar l'1 d'octubre i les diferents vies que s'han utilitzat els darrers anys per exercir-lo?

No deixa de ser curiós que llegeixes l'escrit d'acusació del fiscal i no té cap dubte que l'1 d'octubre va haver-hi un referèndum d'autodeterminació. Mariano Rajoy tampoc el tenia. I, en canvi, sembla que alguns dirigents independentistes fan passes enrere en mantenir el significat i valor polític del que va passar aquell dia. En el judici es veurà quina és la línia de defensa, però per a mi és una línia vermella que probablement no podem travessar. Més enllà de com expliquem com es va organitzar i la participació que hi va tenir cadascú, no podem negar que es volia fer un referèndum d'autodeterminació i això és que es va fer.

Treure-li valor a l'1 d'octubre s'allunyaria de la defensa política més canònica.

Efectivament. I no deixa de ser curiós perquè sobre l'1 d'octubre és sobre el que les acusacions construeixen el relat de violència i, per tant, l'acusació de rebel·lió. La tesi que plantegen és que la violència policial va ser provocada per l'actuació dels acusats i, per tant, l'única manera de situar en el lloc on hem de situar políticament la violència policial de l''1-O és que precisament perquè fèiem un referèndum d'autodeterminació va haver-hi aquesta violència. És una violència molt estructural que prové de la necessitat de l'Estat de negar l'exercici d'aquest dret. És la demostració que el règim del 78 és un règim antidemocràtic perquè no permet l'exercici normalitzat d'un dret en principi molt lògic en el món occidental com és l'exercici col·lectiu del dret a decidir.

Dels 13 casos que exposes al llibre veig un cert paral·lelisme, amb tots els matisos evidents, amb el de l'algeriana Djamila Bourired, en el sentit que inicialment la defensa dels membres de l'FLN se centrava en la qüestió democràtica, quan l'estat francès no actuava com un estat democràtic.

És evident que la situació és diferent, aquí no ens juguem penes de morts ni el context del carrer té res a veure amb la situació algeriana. Però probablement a vegades té a veure amb la idea de determinació. Al final el paper que un té en un judici polític ha de ser creïble i en funció de la credibilitat i el paper que un expressa també té més o menys capacitat per generar la confrontació cara a cara amb el tribunal i superar la lògica de dominació i submissió que en principi preveu el nostre sistema de justícia. Mentre l'acusat no és un perill pel tribunal o pel bon funcionament del procés és més fàcil que l'Estat imposi les seves tesis. El que crec que es pot llegir de l'exemple algerià és que el que ajuda de la lluita d'alliberament és fer descarrilar el procés de la forma que l'ha imaginat el poder.

Reivindiques que la defensa política ha de formar part d'una estratègia política global, que vagi més enllà del que passi a la sala, amb una gran mobilització fora, ressò internacional,, etc... Aquesta estratègia ara hi és?

Està costant i probablement tots plegats no hi estem destinant els recursos que hi hauríem de destinar. Sí que penso que quan hem anat a fora i hem explicat la situació i la injustícia que signifiquen aquest procés judicial i tota la repressió derivada, perquè hi ha centenars de casos, el que passa aquí es veu amb molta preocupació. Però fa falta aquesta acció de trucar portes, d'organitzar actes, de generar aliances i xarxa amb entitats i organitzacions polítiques d'arreu. Sabem que els estats no són els primers a voler immiscir-se en la realitat política catalana, però sí que hi ha una societat civil europea i internacional que és susceptible de participar-hi. L'Organització Mundial contra la Tortura ha demanat l'alliberament de Jordi Cuixart, fa pocs dies va fer-ho Front Line Defenders, una organització de drets humans. S'està avançant, però probablement es podria fer més del que es fa.

Formes part de l'equip de defensa de Jordi Cuixart i tens experiència institucional com a diputat de la CUP. S'hi treballa en aquesta estratègia coordinada?

És complex. El moviment és plural i les circumstàncies personals de les persones represaliades és diferent i, per tant, no és fàcil. Però hi ha senyals que s'avança en la direcció de la unitat estratègica, encara que sigui la foto dels presos a Lledoners o alguns manifestos i textos que surten d'allà. Estan marcant el camí que ens hem de posar d'acord i hem de poder crear un relat únic del que va passar, i una plataforma d'objectius i de demandes conjuntes.

L'esquerra independentista va anunciar fa uns dies la voluntat de tirar endavant una mobilització permanent quan arrenqui el judici. No amagues que tot plegat ha de servir com a element de pressió perquè el tribunal no pugui dictar una sentència condemnatòria, però també hi ha pressions des d'una altra banda, en el sentit que la condemna sigui dura.

No podem confiar ni en la bondat dels jutges que conformaran el tribunal ni en la seva indulgència. És un judici polític davant d'un tribunal que ha estat escollit directament pel poder polític central i penso que ara el Tribunal Suprem és un dels més reaccionaris que hem tingut mai. Que amb relació a Quim Forn la Fiscalia arribés a suggerir una fiança i el Suprem s'agafés a la posició de Vox per mantenir-lo pres, demostra que tenim un Suprem molt proper fins i tot a les tesis de Vox. Amb aquest tribunal d'excepció, imaginar que obtindrem una absolució o una sentència amb condemnes baixes simplement amb l'exercici d'una defensa tècnica jurídica o utilitzant aquells contactes que la burgesia catalana ha tingut a Madrid tota la vida és una absurditat. L'única possibilitat de forçar el tribunal a una sentència justa, i per tant a l'absolució o una condemna de mínims, és a través de la mobilització social. La societat civil, la gent organitzada, els moviments socials i polítics hem de demostrar la nostra capacitat de contrapoder i de condicionar l'agenda judicial i el resultat d'aquest judici. Algunes vegades ho hem fet i ho hem aconseguit.

El teu plantejament és força diferent del que fa una part de l'independentisme, en el sentit de dir que no s'acceptarà una sentència condemnatòria i que, si hi és, aleshores hi haurà mobilitzacions. Aquí la mobilització és molt prèvia.

Sí, perquè sobretot hi ha un problema de subjecte polític. Es parla molt de quan guanyarem la batalla al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Es parteix de la idea que el TEDH té moltes ganes d'entrar en el cas català i que quan ho faci ens donarà la raó, quan això no té perquè ser així. Si volem guanyar el conflicte polític que tenim amb l'Estat, qui ha de guanyar-lo, després d'una certa tensió permanent, és el poble de Catalunya o la societat democràtica espanyola. Qui no ens ho pot resoldre és un tribunal que està a 1.000 quilòmetres i sentenciarà en tres o quatre anys. Confiar en què ho farà ell és caure també en una certa delegació en les institucions judicials de la resolució del que és eminent polític. Amb independència que hi haguem d'anar, el que hem de fer és plantar batalla des del primer moment i intentar guanyar aquest procés polític en tots els seus fronts. El que hem de fer és tenir la capacitat d'anar responent a cada moment i d'anar contestant i intentar capgirar la correlació de forces perquè sigui la justícia la que faci passos enrere i no nosaltres.

Deies que segurament ens trobem amb el Tribunal Suprem més retrògrad de les darreres dècades. Al llibre cites una sentència que va fer durant el procés 18/98 contra l'independentisme basc en què diu: "La desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de dissidència contra l'Estat, aquesta forma de pensament i ideologia ha de ser admesa en el si d'una societat democràtica". La sensació de retrocés és bastant flagrant.

Amb moltes cometes, penso que havíem situat l'excepcionalitat, el dret d'excepció, a l'Audiència Nacional, i el Tribunal Suprem actuava a vegades com a mur de contenció d'aquest dret d'excepció que es practicava i es permetia que es practiqués. Però ara, amb l'evolució que hem tingut i la radicalització del Suprem a la dreta, ens passa que fins i tot arriba a corregir sentències absolutòries o que considerava excessivament lleus de l'Audiència Nacional. És un exemple el cas d'Aturem el Parlament, en una sentència de la que era ponent Manuel Marchena. Estem en un procés on el Suprem està totalment contagiat del dret d'excepció i ha decidit jugar un paper de lideratge repressiu, que abans no havia volgut tenir. El fet d'acceptar jutjar la causa de l'1 d'octubre és un exemple més d'aquesta situació d'excepcionalitat. Per això un dels conceptes que volem és insistir molt és en la idea de tribunal d'excepció.

Davant uns fets i unes denúncies que en anys anteriors el Suprem sempre havia dit que la competència per jutjar-los era del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya o dels tribunals inferiors hi ha un canvi de criteri després de l'1 d'octubre, òbviament perquè ja tenen determinada quina ha de ser la solució de repressió. L'única justificació que es dona perquè vagi al Suprem és perquè hi ha elements internacionals, però els únics que hi ha són que es va poder votar l'1 d'octubre fora de Catalunya. Però el 9-N també s'havia pogut fer i el judici es va fer Barcelona. No hi ha cap element que ho justifiqui. En aquest cas els màxims poders de l'Estat estan absolutament descontrolats, estan absolutament a la dreta.

Dels diversos exemples que retrates al llibre hi ha resultats molt diversos, amb casos que aconsegueixen internacionalitzar la causa política i resoldre la situació personal de les persones encausades, com el d'Algèria o el Procés de Burgos, però d'altres on la realitat és molt més crua, com el cas Companys. Hi ha raons per a l'optimisme?

Fent una valoració general, la idea que intenta transmetre el llibre és que mentre hi ha defensa política, hi ha esperança i això no vol dir que perquè hi hagi defensa política hi haurà victòria. Perquè això depèn de molts altres factors que passen fora de la sala. Vull pensar que si tots aquests factors estan col·locats en el sentit correcte i a dins de la sala es fa una estratègia política hi ha moltes més possibilitats que la situació personal dels encausats en surti reforçada. A mi em mereixen molt respecte tots els casos que explico al llibre, perquè són gent que ha lluitat en condicions molt pitjors que les nostres, perquè són un context en què es jugaven moltes més coses, com la pròpia vida. Però penso que el llibre té una gran voluntat de donar una visió optimista, perquè malgrat aquestes dificultats hi ha hagut situacions en què s'ha guanyat.

L'epíleg del llibre l'escriu Jordi Cuixart i hi defensa la legitimitat de tota la seva actuació política i alhora deixa clar que accepta les conseqüències que se'n derivi. Explica també que el primer llibre que va rebre a la presó era de Thoreau, un dels pares de la desobediència civil no violenta. En el seu cas és evident, però no sé si hi hagut un procés d'apoderament de la resta de presos en aquesta línia?

Sí. En Cuixart és un mestre en aquest sentit, en com hem d'imaginar i concebre la pròpia desobediència civil, en el sentit de la importància d'acceptar-ne les conseqüències, precisament perquè a través de la injustícia de la repressió un demostra la il·legitimitat de l'Estat a l'hora d'actuar en aquell tema concret. En el judici, penso que un dels objectius és posar molt en valor la idea de la desobediència civil, que a més a més té aquest component de no violència que sempre ha volgut tenir en el seu ADN el moviment independentista i més enllà de mirar cap al passat, del que ha passat els últims dos anys, l'única opció que tenim de continuar avançant en la recuperació de la sobirania i l'exercici del dret a autodeterminació és si tenim la mirada posada en noves accions massives de desobediència civil.

En el judici del 9-N va haver-hi moltes declaracions no precisament en la línia política, de dir que no s'havia desobeït. Per tant, sembla que sí que hi ha hagut canvis respecte a això.

L'estratègia que es va seguir en el judici del 9-N en va sorprendre a molta gent i que s'optés pel plantejament que es va optar. No hi va ser una defensa política. Vull pensar que cadascú ha de fer el seu procés i fins i tot aquella gent que històricament ha estat més llunyana de les tesis de la desobediència civil i les tesis dels judicis polítics està acostant-se a aquesta posició. I probablement si ara es repetís el judici del 9-N l'estratègia que se seguiria seria diferent. Si la gent vinculada a la dreta liberal està assumint el discurs de la desobediència vol dir que aquest país està polititzant-se d'una manera extremadament interessant.

I s'està preparant pel que pugui venir en el futur.

Sí.