Des que el diari Ara va destapar els abusos de poder, l'assetjament sexual i els maltractaments psicològics per part de diversos professors de l'Institut del Teatre de Barcelona, s'ha creat una bola de neu que va guanyant volum. L'ona expansiva del que s'ha publicat ha esquitxat tots els braços de l'Institut de Teatre, ha assenyalat amb noms i cognoms el dramaturg Joan Ollé, apartat de la docència, Berty Tovías i Jorge Vera, tots dos ja jubilats. La pressió ha provocat finalment també la dimissió de la fins ara directora de l'Institut de Teatre, Magda Puyo, i la cúpula directiva de l'Escola Superior d'Art Dramàtic (ESAD).

Els testimonis asseguren que els acusats sexualitzaven les classes i abundaven els tocaments sota el pretext dels assajos. En el cas d'Ollé, les acusacions relaten el seu problema amb l'alcohol, i la seva tendència al maltractament psicològic i a aprofitar la seva posició de poder dins del sector teatral per beneficiar-se de relacions sexuals amb les alumnes.

Si bé les institucions han condemnat els fets i han mostrat el seu suport a les víctimes, l'enrenou està servit. Amb l'etiqueta # NoÉsTeatre segueixen sorgint acusacions i comentaris amb l'afegitó de "tothom ho sabia". Però encara hi ha alguna cosa més preocupant, les insinuacions que el cas de l'Institut de Teatre és només la punta de l'iceberg. En aquest sentit, Toni Casares, director de la Sala Beckett afirma: "sé que això és la punta d'un iceberg que va molt més enllà de teatre. I tant de bo quan surti en el món de l'empresa, en el de la universitat o del periodisme, també surti a les portades. El nivell d'incidència pública, de polèmica, quan es tracta del món de teatre té un punt d'estigmatització, i no es parla que el mateix passa en altres sectors".

Per a Casares en el cas de la direcció teatral encara perviu un model autoritari: "hi ha una autoritat que es pren la figura de director, que normalment és masculí, i que utilitza la creació com a excusa per fer el que li dona la gana i això és molt de segle XX. S'està acabant, però encara perviu. A mi m'han dit moltes vegades que no era prou fill de puta per ser bon director".

Evidenciar l'autoritarisme

La història de l'abús és molt antiga. La directora de l'Institut Ramon Llull, Iolanda Batallé, que porta anys dirigint equips en el sector cultural i que acaba de publicar Atreveix-te a fer les coses a la teva manera (Edicions Destino), un llibre breu, però contundent i generós sobre el lideratge femení, és vehement a l'hora d'afirmar que l'abús de poder és el pa nostre de cada dia. "Em sembla que ningú pot obviar el tema. Jo vaig començar a treballar als 16 anys i l'abús existeix i segueix existint en molts àmbits, no només en el de la cultura. Quan les dones arribem a llocs de lideratge hem de plantar cara, però la por hi és. Cal verbalitzar el que passa, no tolerar els abusos ni els maltractaments".

Batallé observa la por que habita en molts equips que treballen sota les directrius de persones tòxiques. Sosté que "qui arriba de fora ha d'observar i des del silenci veure el que passa. I si no es pot salvar cal acomiadar aquesta persona. I quan acomiades et trobes que aquesta gent que treballa amb por està molt afectada i trigarà molt de temps a deixar de tenir por. Tots venim tarats de fàbrica i sobre les dones no tenim massa referents. Cal evidenciar l'autoritarisme i la manipulació. Ens hem d'alliberar d'aquesta porqueria. Jo practico el lideratge compartit però el 'i tu calles i fes això perquè ho dic' jo segueix existint".

Un altre aspecte que Iolanda Batallé lamenta és que a moltes persones que abusen o practiquen els maltractaments, tot i ser acomiadades se les torna a col·locar en llocs de poder: "el sistema és molt pervers. Tu plantes cara amb tot l'esforç i després te'ls trobes en altres llocs. Per decapitar personatges així cal fer-ho en secret, sense grans anuncis ni molt soroll perquè tenen tentacles en moltes parts. A hores d'ara Joan Ollé i companyia ja tenen més de 60 anys, però encara hi ha homes de 30 i 40 anys que són així".

Per la seva banda, Montse Barderi distingeix i molt l'assetjament sexual de l'abús de poder. "Per a mi no té res a veure que algú em foti una bronca a què em foti mà". Barderi, escriptora i filòsofa, adverteix que "'El jo et crec germana' només l'aplico amb els temes de presumptes delictes sexuals. Estem en una societat on tot ha de ser políticament molt correcte, però alhora és molt complicat. I en tot això em semblen molt importants les intencions. Jo crec que ningú és infalible, per la qual cosa és molt important l'ètica. Els nazis tenien una educació exquisida i feien sonar Wagner mentre enviaven persones al crematori. Per això les formes són menys importants que les intencions. Estem en un món en el qual hem de tenir cura, tot no pot ser blanc o negre".

Arran de el cas de l'Institut de Teatre la responsabilitat dels directius i l'efectivitat dels protocols han estat posats en dubte. Sobre el tema Toni Casares diu: "Els protocols en la mesura que es demanen és que són necessaris. Un protocol fet en fred sense que n'hi hagi la necessitat és bastant inútil. Jo no sé si Magda Puyo havia de dimitir o no, però cal conèixer la trajectòria de Magda Puyo. Jo sé qui és i què ha fet Magda Puyo tota la vida".

Atrevir-se a trencar l''status quo'

A el fil del "tothom ho sabia", Montse Barderi reforça la idea que es tracta de la cultura de la por: "En una ocasió em van fer mobing a la feina, tothom em deia que ja ho sabia, però només quan vaig començar a amenaçar a través del sindicat que faria alguna cosa, es va acabar. Crec que hi ha d'haver més coratge i premiar la gent que denuncia. La gent que denuncia, qui trenca l'status quo sol tenir conseqüències negatives".

Un assetjament sexual es pot denunciar per la via laboral o per la via penal. Normalment en les grans empreses ja existeixen protocols sobre aquests temes. I com confirma l'advocada María José Varela, que es va ocupar de la primera sentència que es va produir a Espanya com a delicte sexual el 1998, "els assetjaments es donen en entorns múltiples i les seqüeles que deixen són molt greus".

María José Varela, especialista en la defensa de la dona i de la infància, sosté que "hi ha por a denunciar perquè en el marc en què es produeix l'assetjament, l'agressor té un ascendent sobre la víctima, té una posició jeràrquica superior, i la víctima està coaccionada per perdre el que normalment és el seu sosteniment. I això és un abús de poder. A més, hi ha un altre tema, històricament a les dones no ens han cregut en els delictes de gènere. Te'n vas a una comissaria a denunciar que t'han robat la bossa i en principi et creuen, però si ets dona, vas i denúncies que has patit un delicte de gènere i en tot el procés judicial vostra versió està sempre com debilitada, Sobre ella hi ha una ombra com si planegés alguna cosa per perjudicar el denunciat. Això és així. Hem empès i les lleis han canviat molt, però l'aplicació de les lleis i els usos socials no han canviat prou i tenim grans obstacles".

Totes les fonts consultades coincideixen que per seguir canviant coses cal creure en el feminisme. Gràcies a la capacitat transformadora del feminisme l'iceberg es va destapant, i el sistema basat en l'abús de poder i l'assetjament sexual va perdent còmplices.