Público
Público

Cultura El periodisme en vinyetes: una altra manera d'informar

Durant la crisi econòmica els únics llibres que no van baixar en vendes van ser els de literatura juvenil i els còmics. Aprofitem la celebració del Saló del Còmic de Barcelona per abordar la situació del periodisme dibuixat.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Una panoràmica d'una antiga edició del Saló del Còmic.

Consolidat com un punt de trobada del còmic nacional i internacional, el Saló Internacional del Còmic, rebatejat ara com a Comic Barcelona, arrenca aquest divendres la seva 37a edició. Com sempre, el certamen és una ocasió excel·lent per descobrir-hi nous formats i noves idees, i servirà per mesurar la puixança que han agafat les obres de no ficció, entre les que s'hi troben les de periodisme dibuixat. En l'edició d'enguany, Comic Barcelona dedica una exposició a Stan Lee, un mite del sector desaparegut el novembre de l'any passat; estrena l'espai Alter Comic per donar veu a petites editorials independents; i hi haurà una jornada per a professionals.

Les editorials busquen innovar i mesclar-se amb altres gèneres per apropar-se al gran públic. En aquest sentit, la directora del certamen, Meritxell Puig, considera que productes com els còmics de no ficció sempre havien existit, però "és ara quan estan aflorant. Aquest és un dels objectius de Comic Barcelona: donar a conèixer tota mena de productes, que la gent sàpiga que hi ha altres coses més enllà de Spiderman i Mortadelo y Filemón". Puig assegura que el còmic alternatiu procedent de petites editorials cada cop té més tirada.

Expansió del format

En els últims anys, la indústria del còmic s'ha vist sacsejada per l'expansió dels formats. Paraula i imatge dialoguen per crear nous productes que són molt atractius per al gran públic, com el cas de la crònica periodística il·lustrada. Cada cop més es parla dels gèneres híbrids que mesclen tècniques, plataformes o maneres de distribució. "Penso que la nostra època es caracteritza per la convivència. Els lectors demanem diferents tipus de lectura, de manera que es manté la producció en diversos àmbits, gèneres i llenguatges", assegura Jordi Carrión, escriptor, periodista i codirector del Màster en Creació Literària de la Universitat Pompeu Fabra.

El periodisme dibuixat agafa força, com prova la publicació recent de l'obres com l'adaptació gràfica d'Homenatge a Catalunya (Debate, Rosa dels Vents), de Jordi de Miguel i Andrea Lucio o Intisar en el exilio (Astiberri, 2018), de Pedro Riera i Sagar Forniés. Una carrera de fons començada als noranta per Joe Sacco i que va obrir el pas a il·lustradors i il·lustradores com Zeina Abirached, Rutu Modan, Marjane Satrapi, Lapin, o Guy Delisle, que treballen amb dibuixos i material procedent de la realitat per crear productes híbrids que tenen molt de crònica i poc de ficció.

Vinyeta d'una obra de Joe Sacco.

Per a Pere Ortín, director de la Revista Altaïr i artífex de Viajes dibujados, on hi ha cròniques il·lustrades de no ficció de diversos autors, no es tracta d'enfrontar formats, ja que "les narratives són sempre complementàries, i això ajuda els creadors i els lectors amb un sentiment alliberador". "Pot ser que el periodisme dibuixat reforci la idea d'un canvi necessari en aquells que estem cansats d'un periodisme concebut i creat ràpid i furiós, que no atén l'atractiva complexitat del món i que dispara clixés a preu de saldo. En aquest sentit, en el còmic periodístic desapareix aquesta pesada sensació d'editar, veure o llegir periodisme construït com a placebo existencial per als seus creadors i lectors. I això és molt positiu", afegeix.

En aquesta línia, el còmic periodístic, ajudaria, segons Ortín, a bandejar el concepte del periodista cercador de la veritat, periodista-traductor del món. "Totes aquestes perífrasis tradicionals amb les quals el periodisme es va enganyar durant anys desapareixen en el còmic periodístic: aquí tothom sap que està veient i llegint una història basada en fets reals en la qual els periodistes tornem a ser el que som: humils, honestos i veraços narradors d'alguns dels molts presents possibles".

Respecte a un possible auge del periodisme en vinyetes, Carrión pensa que "la tendència no ha crescut, es manté cert interès però som pocs els que seguim el camí de Joe Sacco. Hi ha més interès i mercat per al còmic autobiogràfic que per al còmic periodístic". En un article recent al New York Times, Carrión assegurava: "Mentre que la no ficció en vinyetes de caràcter autobiogràfic insisteix en les formes fixades per mestres com Robert Crumb, Art Spiegelman, David B. o Alison Bechdel, i esdevé sovint bestseller (com Persépolis, de Marjane Satrapi, o El árabe del futuro, de Riad Sattouf), la de voluntat periodística no està determinada per ningú, ni tan sols pel mestratge del gran Sacco. És més estranya. Es resisteix al mainstream".

Còmics en la passada edició del Saló.

També és de la mateixa opinió Pere Ortín: "no crec que hi hagi un auge del còmic periodístic, però sí que crec que hi ha més material interessant dins el món del còmic per a adults". Per a ell, el gran públic està començant a cansar-se d'un tipus de periodisme que "amb més o menys talent i independentment de les capacitats narratives, reincideix constantment en punts de vista, clixés i mirades massa evidents, massa tòpiques". En aquest sentit, la il·lustració ofereix al periodisme una manera versàtil d'afrontar narratives complexes de la realitat. "El dibuix periodístic, amb el seu enfocament i els seus processos pausats i la seva mirada detallada, quasi microscòpica, desafia la narrativa hegemònica dels mitjans de comunicació convencionals" sentencia.

"El dibuix periodístic desafia la narrativa hegemònica dels mitjans de comunicació convencionals"

"El millor treball sobre la guerra a República Centreafricana no l'ha fet un reporter ni un mitjà de comunicació, sinó el dibuixant Didier Kassaï, amb Tempête sur Bangui. El millor treball de denúncia de les penoses condicions en què viu la gran majoria de gent a Guinea Equatorial l'ha fet el dibuixant Ramón Esono, amb La pesadilla de Obi (Traficantes de Sueños, 2016).

Reptes per a il·lustradors i guionistes

Un dels reptes principals d'un còmic periodístic és l'entesa entre l'il·lustrador i el guionista. Per al dibuixant Sagar Forniés, que el 2015 va publicar Vagabundos de la Chatarra (Norma Editoral) amb Jordi Carrión i que ara publica Instisar en el exilio amb Pedro Riera, el més important és no contaminar la història: "Com en qualsevol mitjà de comunicació, s'ha de ser el més transparent possible amb la informació, però a la vegada s'ha d'intentar connectar amb el lector a través del llenguatge del còmic". En aquest procés, periodista i il·lustrador estan condemnats a fer un exercici d'empatia i intentar aprendre l'un el llenguatge de l'altre. "Sempre he treballat amb periodistes que m'han respectat molt i que sempre han tingut les idees molt clares", comenta.

Per al guionista Pedro Riera, poder publicar Intisar en el exilio significa una manera d'explicar una història que beu del periodisme a un altre tipus de públic. "Molta gent encara creu que el còmic és un producte per a nens, però els còmics serveixen per explicar històries d'una altra manera". El seu últim llibre narra les primaveres àrabs i la guerra del Iemen a través de diferents entrevistes que va fer sobre el terreny i que després van ser il·lustrades per Forniés.

A l’hora de fer recomanacions, Jordi Carrión ho té clar: La Grieta (Astiberri, 2016), de Carlos Spottorno i Guillermo Abril; Oscuridades programadas: crónicas desde Turquía, Siria e Irak (Salamandra Graphic, 2017) de Sarah Glidden; El negocio de los negocios (Astiberri, 2009) de Denis Robert, Yan Lindingre y Laurent Astier; Palestina (Planeta, 2015) i Reportajes (Literatura Random House, 2012) de Joe Sacco. "Seleccionant només libres, però, ens deixem les revistes, que són les plataformes més importants d'aquest tipus de formats".

Pere Ortín coincideix amb Carrión a l'hora d'esmentar Joe Sacco però mira cap als clàssics, com Art Spiegelman (Maus), Emmanuel Guibert (El fotógrafo, Astiberri 2011) o Igort (Cuadernos Japoneses, Salamandra Graphic 2016). "Més que citar aquests nomes que ja es coneixen, vull mencionar les revistes franceses punteres del periodisme dibuixat, que em fascinen, llegeixo amb passió i recomano sempre, com S.XXI, La Revue Dessine o Topo Revue". Aquest cap de setmana, el Comic Barcelona és una bona oportunitat per capbussar-se en el format.