Público
Público
memòria històrica

Desenterrar i dignificar la memòria de les fosses oblidades

En els últims tres anys s'han obert 27 fosses i s'han recuperat 304 restes de desapareguts a Catalunya. Es calcula que n'hi ha encara mig miler per obrir i unes 20.000 persones enterrades.

Excavació d'una fossa de la Guerra Civil al municipi de Foradada. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA
Excavació d'una fossa de la Guerra Civil al municipi de Foradada. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA

javier torres jiménez

"Espanya és el segon país del món amb més persones desaparegudes, només després de Cambodja". És, segurament, la frase més repetida en el marc del debat sobre l'exhumació de fosses de la Guerra Civil i recuperació de la memòria històrica a l'Estat espanyol, i que, de fet, va estar en voga, crítica i anàlisi fa uns mesos, durant l'última campanya per les eleccions generals al Congrés. En aquesta ocasió, qui la cita és Roger Heredia, una de les persones que més ha fomentat les tasques de memòria històrica a Catalunya durant els últims anys, com a cofundador del primer banc català d'ADN de familiars de persones desaparegudes durant la guerra espanyola: "Encara busco al meu besavi", explica.

Durant els últims anys, Catalunya ha fet passos sòlids per a recuperar la memòria de ciutadans que segueixen enterrats i sense identificar: des del 2017, s'han obert 27 fosses i s'han recuperat les restes de 304 persones, vuit de les quals s'han pogut identificar. Per descomptat són xifres que queden lluny dels totals que llancen els comptes oficials, que indiquen que en el territori català hi ha 517 fosses de la Guerra Civil documentades, 241 d'elles confirmades, amb una estimació de 20.000 persones enterrades. La directora general de Memòria Democràtica, Gemma Domènech, admet que és una xifra "insuficient", però posa en valor que només entre els anys 2017 i 2019 se n'han excavat pràcticament el mateix número que entre els anys 1999 i 2017.

Qualsevol ciutadà pot inscriure's al cens per saber el parador de familiars desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme

"Hi havia hagut una desmemòria col·lectiva. Es va fer poc a Catalunya per a recuperar-la. Havíem començat la casa per la teulada: s'havia fet una dignificació molt estesa, però no s'havien obert fosses ni identificat morts", subratlla Roger Heredia. L'ordre de prioritats va canviar en el període 2015-2017, amb l'arribada de Raül Romeva al Departament d’Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, apunta Heredia. El Govern de la Generalitat es va implicar molt directament i el resultat va ser el Pla de Fosses 2017-2019, que ha establert les polítiques de recerca i obertura de fosses dels últims tres anys, i del qual el Memorial Democràtic fa un balanç "molt positiu".

"La Generalitat va decidir que calia trobar les fosses de la Batalla de l'Ebre, que són les més nombroses de l'Estat. Creien que en trobaríem 15 o 20, però en van ser moltes més", manifesta el catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona Josep Sánchez, qui es va encarregar de dibuixar i actualitzar el mapa de fosses a partir del qual va treballar el pla governamental. "El meu pare va estar a la Batalla de l'Ebre, i també dos dels meus oncles. Vaig mamar tant les històries que és com si hagués viscut la guerra. Des de petit vaig anar a veure antigues trinxeres al camp", recorda l'historiador, especialista tant per la seva trajectòria acadèmica com pel seu vast coneixement de l'àmbit.

Crítiques a l'Administració

Tant Roger Heredia com Josep Sánchez, no obstant això, es mostren avui dia crítics amb les actuacions del Govern, malgrat la valoració institucional positiva. "Va haver-hi molta pressa per començar a desenterrar els morts de la batalla, i creia que s'ho prendrien més seriosament. Però avui dia tinc la sensació que no se sap molt bé què es busca o què es pretén", afirma el catedràtic tarragoní. "Les entitats ens assabentem de les obertures de fosses per la premsa. Ni tan sols s'està comptant amb les universitats. I si la memòria històrica s'ha mantingut viva és gràcies a aquest teixit associatiu. Cal anar a una: societat civil, entitats i universitats, sota el paraigua del Govern", considera Heredia.

L'obertura de fosses i identificació de desapareguts és imprescindible en tot aquest procés, però fa falta una altra peça important per a quadrar el puzzle de la memòria: els familiars. "Jo no entenia que no s'agafessin mostres dels familiars, que no hi hagués cap política en aquest sentit. Pensava en la meva àvia, que ja era gran, i que, si es moria, es perdria la connexió d'ADN més directa amb el meu besavi desaparegut", recorda Heredia, policia científic dels Mossos d'Esquadra de professió. Després d'interpel·lar al Memorial Democràtic, van anar a visitar a les universitats catalanes per a exposar la mancança, i la Universitat de Barcelona (UB) els va proposar començar a recollir mostres de familiars per a poder comparar-les amb les restes que poguessin exhumar-se en el futur.

Proves gratuïtes

Encara que anteriorment es va debatre la qüestió al Parlament, no va ser fins el 2015 que els membres del banc d'ADN van comparèixer a l'hemicicle català per a presentar oficialment la seva iniciativa amb la UB. El següent pas va ser l'aprovació del Programa d'Identificació Genètica (PIG) el 2016, quan el Govern de la Generalitat va absorbir les gairebé 200 mostres que la iniciativa havia recollit des del 2012. Les proves per a recollir les mostres i el seu manteniment van passar a ser gratuïtes i a estar custodiades per l'Administració. En l'actualitat, aquestes proves es duen a terme a l'Hospital Vall d’Hebron, i ja s'han recollit més de 2.000 mostres.

Les proves estan vinculades al cens de persones desaparegudes, on qualsevol persona amb familiars desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme pot inscriure's, amb la intenció de conèixer el parador dels seus parents. Hi ha prop de 6.000 persones apuntades. "Es fa un treball exhaustiu d'investigació històrica per a saber què va passar i on poden ser les restes d'aquestes persones", afirma la directora del Memorial Democràtic. A través del cens, s'anima i es convoca a les famílies dels desapareguts a fer-se les proves per a conservar-ne mostres i introduir-les en les bases de dades.

El Programa d'Identificació Genètica consta tant de les dades dels familiars del cens com de les restes que es troben en obrir una fossa. Si ja existien indicis de qui podria haver-hi en una fossa, les mostres es comparen directament amb els qui poguessin ser la seva família; si no coincideixen, es fa la comparació amb la resta del banc. Si tampoc coincideixen, es guarden a l'espera de continuar recopilant noves mostres.

Un nou pla de fosses

La directora del Memorial Democràtic, Gemma Domènech, avança que el Departament treballa en un nou pla de fosses per als pròxims tres anys (2020-2022), i que ja es va encarregar l'any passat un estudi en quatre noves comarques per a continuar ampliant i actualitzant el mapa de fosses sobre el qual treballar. En l'actualitat, apunta, l'objectiu és continuar ampliant la investigació històrica i l'actualització i confirmació del mapa, a més d'animar a les famílies de desapareguts a què es facin la prova d'identificació genètica. També es vol incidir en la internacionalització de la cerca, atès que, apunta Domènech, s'estima que en territori català encara hi ha uns 3.000 o 4.000 brigadistes desapareguts.

"La memòria s'ha mantingut gràcies a les entitats"

Tant per motius personals com per defecte professional –per dir-ho així–, fa ja gairebé una dècada que Roger Heredia va decidir impulsar el banc d'ADN de familiars de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme.

Com va decidir embarcar-se a crear un banc d'ADN?
La meva família encara busca al meu besavi, desaparegut a la Guerra Civil. Jo sóc policia científic des de 2007, i en el nostre camp, quan trobes a una persona que ha mort, l'identifiques i analitzes el seu ADN: es fa una triangulació amb els seus familiars directes. Des d'aquesta perspectiva, a mi no m'entrava al cap que mai s'hagués impulsat políticament fer això amb les famílies de persones desaparegudes durant la guerra i el franquisme. El 2009 vaig començar a moure el tema amb un altre company i acabem a la Universitat de Barcelona (UB), que ens va dir que era possible: d'aquí va sorgir el banc.

Fins a aquest moment, s'havien fet pocs passos en la recuperació de la memòria.
A Catalunya, des dels anys 80 fins el 2003, poques coses s'havien fet per a recuperar la memòria històrica, per no dir res. Això va canviar amb el tripartit, però sempre es pensava en accions de dignificació: editar llibres, homenatges, xerrades... Mai s'havia assumit la recuperació de memòria com plantegen Amnistia Internacional o l'ONU, obrint fosses i identificant desapareguts.

Per què va ser important que el Govern absorbís la iniciativa?
El projecte amb la UB va créixer i es va fer més gran, i era essencial que el banc es desenvolupés des del sector públic. No podia ser que els familiars estiguessin pagant de la seva butxaca les proves d'ADN; ho havia de fer un govern, i en això es va implicar el conseller Raül Romeva. A principis del 2016 es va presentar el Projecte d'Identificació Genètica, que va agafar el relleu del banc de la UB.

Quin paper exerceixen els fundadors del projecte des de llavors?
Quedem en segon pla, però som crítics. Acordem que, com a impulsors amb la UB, tindríem un paper de seguiment, i finalment se'ns va expulsar. Uns certs càrrecs preferien tenir una responsabilitat més directiva, sense nosaltres. No hi entrem, només volíem que es fes la feina, encara que ens va decebre una mica. Hi ha moltes coses que no sabem, ni tan sols sent familiars que formen part del programa, ja no com a entitat. Després de l'impuls inicial del 2016, va haver-hi un abans i un després, però falta molta més col·laboració i traspàs de dades a les entitats de memòria. I a Catalunya la memòria s'ha mantingut viva gràcies al treball de les entitats.