La frontera és un tema freqüent a la literatura universal, un espai on les normes de la pròpia societat es difuminen sense esborrar-se del tot. Això val per a tots els països, i especialment per a aquells amb un passat imperial, com Gran Bretanya o Rússia. Espanya no n'és una excepció, tret que en el moment dels fets no era un imperi vigorós i en expansió, sinó un en avançat estat de descomposició, semblant a un malalt de lepra que malgrat els seus esforços va perdent les extremitats amb els seus moviments. Molt possiblement alguna cosa semblant devia passar pels caps dels reclutes espanyols a l'Ifni, als quals el Museu de les Cultures del Món de Barcelona (C/Montcada, 12) dedica una exposició, 'Ifni: la mili dels catalans a l'Àfrica', que es pot veure des del passat dimarts 23 de gener.

"Què coi fotem aquí?", devien preguntar-se aquells soldats. I molts d'ells devien preguntar-s'ho en català, perquè durant l'emergència bèl·lica van participar-hi, segons dades l'Associació Catalana de Veterans de Sidi Ifni, uns 4.000 catalans. Van fer-ho sobre tot a les anomenades banderes Roger de Lauria i Roger de Flor de les unitats de paracaigudistes de l'Exèrcit de Terra, creades el 1953 a Alcalá de Henares.

Durant la presentació, els veterans presents a la mostra coincidien a destacar que la de l'Ifni ha estat "una guerra oculta", a la qual cap govern espanyol des del 1978 ha estat capaç de fer front amb justícia. No demanen que se'ls honori, però sí que se'ls recordi, i denuncien abandonament per part de les autoritats. Molts d'ells continuen viatjant periòdicament a l'Ifni a títol personal o per mitjà d'organitzacions com la ja esmentada Associació Catalana de Veterans de Sidi Ifni, que compta actualment amb uns 400 membres.

Una mica d'història

El conflicte de l'Ifni arrenca el 1956 quan el partit Istiqlal, que reunia els nacionalistes marroquins, va demanar-ne el seu lliurament juntament amb el del Sàhara. El territori de l'Ifni havia estat ocupat de manera definitiva el 1934 durant el bienni negre de la Segona República. El Regne d'Espanya havia rebut no obstant aquest territori pel Tractat de Wad-Ras l'any 1860, després de la Guerra de l'Àfrica que enfrontà Espanya amb el Marroc. Per aquest tractat, el sultà del Marroc, Muhammad ib 'Abd al Rahman, va acceptar cedir a perpetuïtat el territori al voltant del fortí de Santa Cruz de la Mar Pequeña a la costa atlàntica i que, amb els anys, passaria a anomenar-se Ifni. El seu terreny accidentat atresorava pocs recursos: Madrid va enviar diverses expedicions científiques que no van obtenir gaires resultats i la principal activitat d'Ifni va continuar sent la pesca i una agricultura poc diversificada.

Imatge de l'exposició 'Ifni: la mili dels catalans a l'Àfrica. / Museu de les Cultures del Món de Barcelona.

Davant la demanda marroquina, el govern espanyol argumentà que ni l'Ifni ni el Sàhara formaven part del protectorat i, després d'una sèrie d'incursions de l'Exèrcit d'Alliberament Marroquí, el 23 de novembre del 1957 les posiciones espanyoles van ser atacades. La cúpula militar espanyola va iniciar la guerra amb altivesa, però el cul-de-sac en que es convertí ràpidament el conflicte va fer que el règim franquista ràpidament apliqués una fèrria censura als mitjans de comunicació. El juny de 1958 es va donar per acabada la guerra amb la signatura d'un armistici: per part espanyola va haver-hi 205 morts i 166 desapareguts, i 519 morts i 296 desapareguts per part marroquina. El replegament de les tropes al voltant de la capital, d'uns 54.000 habitants, va significar a la pràctica acceptar l'estat de setge, que es va perllongar fins al 1969, quan Sidi Ifni va ser retornada al Marroc.

Carn de canó

La part antropològica de l'exposició –els relats dels soldats sobre les seves experiències– és sens dubte la part més interessant d''Ifni: la mili dels catalans a l'Àfrica'. El viatge dels reclutes fins al Marroc, la fatalitat d'un destí remot i aïllat, la duresa de la instrucció, la sensació de pèrdua de temps –Sidi Ifni no oferia grans possibilitats de lleure més enllà d'uns quants bars i un cinema, per la qual cosa els reclutes mataven el temps entre l'alcohol, les drogues i la prostitució–, el rebuig de la població local, la precarietat de les casernes, marcades per l'amuntegament i la falta d'higiene, i, finalment, el retorn i els sentiments contradictoris que aquest provocava estan recollits a la mostra. L'exposició no oblida, però, l'altre bàndol del conflicte. Els marroquins van ser presentats pels mitjans de comunicació de la metròpolis de manera típicament orientalista, com a "enemics ocults, assedegats de sang, mimetitzats amb l'entorn, o com a captaires que alimenten la seva misèria amb les restes llençades per l'enemic, o bé com a dòcils ajudants de cambra d'un o altre oficial espanyol".

Tot i no mancar de material literari –un dels veterans explicava a l'exposició com els cadàvers dels "moros" morts en combat eren devorats pels xacals–, la guerra de l'Ifni no ens ha llegat malauradament cap Lev Tolstoi ni Mikhaïl Lérmontov, però sí un còmic: Les guerres silencioses, de Jaime Martín (Norma Editorial, 2014), que serveix d'acompanyament a aquesta exposició on s'exhibeixen uniformes, documents i estris personals, així com diversos documents gràfics en forma de fotografies i entrevistes en vídeo.

'Ifni: la mili dels catalans a l'Àfrica' també relata el destí d'aquesta regió després del conflicte: des de la seva transformació en una destinació turística per a surfers fins a les protestes de la població autòctona, els Ait Baamari, contra les autoritats marroquines –tot i no tenir la mateixa repercussió que la lluita del poble sahrauí o el rifeny–, passant per les ruïnes en que s'han convertit els antics i tronats projectes colonials espanyols: el més destacat la construcció d'un funicular que mai va arribar a funcionar com devia. Una cosa són les glòries militars espanyoles com ens les pinten i una altra com són. De l'Ifini a Perejil.