Sense els llibres, Roberto Enríquez, més conegut com a Bob Pop, no seria qui és. Moltes persones el van conèixer veient les seves intervencions a Late Motiv. Una de les que es va tornar més viral va ser quan va explicar com era ser un nen gras, amb ulleres i gai, i suportar l'assetjament escolar; o també quan va explicar que el van violar al Parque del Retiro a Madrid. Però, aquest escriptor i agitador d'idees fa molt de temps que explica la seva vida en diferents formats. I ho fa amb una intel·ligència provocadora que de vegades pot resultar incòmoda. A ell, ja no li fa por mirar-se al mirall i afrontar el que hi ha, potser per això acostuma a convidar a fer el mateix exercici.

Amb Maricón Perdido acaba de guanyar un Ondas, i la sèrie ja ha conquerit espectadors de molts racons del món. Tot i patir esclerosi múltiple, Bop Pop no s’atura: fa ràdio, televisió, escriu, participa a xerrades i també porta el seu monòleg Días Ajenos per diferents teatres del territori espanyol. Aquests dies a Barcelona pujarà a l'escenari del Teatre Victòria amb el seu "cabaret emocional", una bona oportunitat per gaudir d’un talent valent i lluminós.

La seva novel·la 'Mansos' ja va per la tercera edició. En aquest llibre ja hi ha la llavor del que després ha estat 'Maricón perdido'?

Quan començo a escriure el guió de Maricón Perdido descobreixo que per explicar una part del procés d'alliberament del personatge era fonamental explicar Mansos. I quan sorgeix la possibilitat de reeditar la novel·la amb Alfaguara, es va publicar fa deu anys amb Caballo de Troya, vaig estar encantat. Del text no en vaig tocar res, ho vaig deixar tal qual. A més, quan el vaig rellegir em va agradar molt i em va semblar que em seguia acollint i representant. I com a la sèrie vaig poder canviar-li el final, vaig sentir el privilegi d'haver-me pogut esmenar de la meva pròpia ficció en una altra ficció. La vida em donava aquesta possibilitat. I sí, crec que amb Mansos començo a explicar-me, i sobretot Mansos representa el moment en què començo a explicar-me sense que m'importi el que la meva família o el que els altres pensin de mi. Quan es va publicar va ser un alliberament absolut, vaig dir-me "ja em puc explicar i ja no tinc por de qui em llegirà".

Que no tingui por a explicar-se ho va demostrar fa uns dies quan va recollir l’Ondas. Es va quedar descansat recordant que Movistar el va fer fora perquè els hi resultava incòmode?

Sí (riu) de de fet em vaig deixar l'Ondas allà. Ara ja el tinc a casa. Però quan vaig pujar i el vaig recollir, me'n vaig anar, perquè és clar, al còctel després, com em posava a xerrar amigablement amb els senyors de Movistar? Hi havia tota la plana major allà (riu). Però sí, em vaig quedar molt a gust, em va semblar que era el moment i el lloc de dir el què vaig dir.

El que passa amb 'Late Motiv' i altres espais televisius és un exemple de l’estat de salut de la llibertat d’expressió a l’estat espanyol?

No ho sé, perquè sent honest ja fa dos anys que no sóc allà amb la qual cosa no sé què està passant. Jo crec que més que tenir a veure amb la llibertat d'expressió té a veure amb les diferències que hi ha entre fer contingut o material per a l'audiència o fer-ho per a un logotip. I que Movistar em digués adéu molt bones, és molt legítim, és una empresa privada amb una línia editorial molt pròpia.

¿Alguna vegada el van convidar a modificar les seves intervencions o els seus missatges?

Mmmmeeee… alguna vegada.

¿A l’hora de fer 'Maricón Perdido' va tenir llibertat total?

Llibertat absoluta. No només vaig tenir total llibertat sinó que a més vaig tenir el suport d’en Guille i d’en Jose, de TNT Warner Media i de El Terrat; em vaig sentir completament lliure, de fet tenia fins i tot vertigen d'aquesta llibertat. Segons anava enviant guions i tenia reunions per Zoom, perquè era l'època hardcore de la Covid, sempre pensava ara apareixeran dos senyors que em diran "hola som els nous productors executius i tot el que has fet ens sembla un horror", però no, va seguir endavant i em sembla una meravella.

En aquest procés de tirar endavant la sèrie, en moltes ocasions ha agraït el poder comptar amb la complicitat de Berto Romero.

Sí, a més quan en Berto va començar a escriure la seva sèrie tenia dubtes sobre l'exposició, sobre explicar-se i jo li vaig dir "deixa’t de ximpleries, al final estàs fent servir el teu propi material per explicar una altra cosa". I va ser molt bonic perquè quan em va tocar a mi fer-ho, jo li vaig arribar a ell amb les mateixes pors i ell em va tornar la meva pròpia resposta. No hagués concebut la sèrie sense Berto, és algú molt llest, amb molt bon olfacte i molt bon criteri, a qui estimo i respecto molt. I jo necessitava explicar-li el que tenia al cap perquè em digués "sí, això és una sèrie o no, és un disbarat".

O sigui que se sent molt còmode conreant aquest gènere que anomena "cabaret emocional".

Primer feia cabaret intel·lectual i ara ha derivat a cabaret emocional. En realitat es tracta d’anar amb la veritat per endavant. A més, segons vaig avançant m'adono que no hi ha cap història particular, en realitat totes les històries d'alguna manera ens toquen d'una manera directa o transversal. Les històries dels altres al final ens mouen coses. També té a veure amb l'experiència lectora, és a dir, hi ha gent que ens pot estar explicant una història decimonònica, però que de sobte és la nostra història. Així que em semblava que fer cabaret amb les emocions, amb els sentiments, era una cosa molt divertida i que tenia una base de veritat que li dóna una solidesa molt interessant.

I aquest cabaret l’ha fet a la sèrie, amb la novel·la i també al teatre amb el monòleg 'Días Ajenos'. ¿Li agrada pujar a l’escenari?

Em sento feliç. Els primers minuts quan s'obre el teló hi ha un moment en què sempre em veig allà des de fora, i em veig sobre l'escenari, assegut a la meva butaca i veig el públic i dic "però quina meravella és aquesta". M'ho passo molt bé a l'escenari. A veure, estic en una butaqueta assegut, tampoc no faig Billy Elliot però m'agrada molt aquest joc amb el públic. A més sento que a Días Ajenos hi ha un ball preciós on, en aquest cabaret emocional i una mica intel·lectual que parlàvem, hi ha un moment que sento que el públic es deixa portar molt bé, i hi ha moments que el ball és més lent, hi ha moments que el ball és més ràpid i hi ha una sincronia preciosa amb el públic, del riure i l'emoció a coses més serioses.

En tot el que fa detecto un denominador comú, i és la literatura, els llibres apareixen com una mena de salvavides.

En realitat no són només salvavides, que ho van ser, sinó que si puc fer tot el que faig ara és perquè em vaig alimentar de llibres. En aquest buidatge emocional i intel·lectual corro el risc que rasqui xapa i trobi al fons de l'olla el socarrat propi i m'acabi repetint, i això em fa molta por. Per això tinc com l'obsessió d’alimentar-me constantment, i sempre tinc la sensació i la síndrome de l'impostor no tant perquè no cregui que tinc dret a ser on sóc, que és una mica entre la casualitat, la sort, l'ofici, el treball, tot, però sí que sento que moltes de les coses de les que parlo estan incendiades per molta gent millor que jo a qui he llegit. I em sento molt agraït per això, i crec que al final el que intento fer és explicar tot el que he anat aprenent de les meves lectures en altres formats.

Quan sent la frase "La ventana se convierte en espejo y, sea lo que sea aquello que amamos, en eso nos convertimos nosotros" de David Leavitt , què li passa pel la cap?

Se'm passa pel cap la primera vegada que vaig llegir aquesta frase, perquè vaig entendre la meva manera d'enamorar-me. Hi ha un moment, jo com a xaval gai d'una generació en què no tenia gaire clar si quan em fixava en un home era perquè el volia posseir o perquè volia ser com ell. Aleshores aquesta cita de Leavitt de l'amor com a mirall em va semblar molt interessant, jo evitava mirar-me als miralls i utilitzava els altres com a mirall. Aleshores, sense entendre si la possessió que jo imaginava era una possessió física o gairebé demoníaca, era una manera de fer-me amb aquest cos amb aquella vida d’algú que se m’emportés d'un lloc del qual jo volia sortir.

Com ha après a riure de les coses més dures?

Sóc així, no ho he après. Jo crec que vaig començar a fer servir el riure perquè em va semblar l'única manera de fer-ho suportable. A més, l'humor és una forma de narrativa, és una altra forma de literatura, i ens permet un distanciament i un pensament lateral que ajuda molt.

De vegades diu que prefereix ser ingenu a ser un cínic. ¿Què detesta del cinisme?

Tot allò relacionat amb el cinisme. Aquest anar de tornada de tot, aquesta desconfiança de l’altre, aquest posar-se mil benes abans de qualsevol ferida, això de fer-ho tot fred o distant, m'horroritza el cinisme. I m'horroritza que encara hi hagi gent que pensi que és una cosa chic, elegant i madura, no, el cinisme em sembla una autèntica merda.

Al seu compte d’Instagram acostuma a penjar fotos dels llibres que llegeixi i els enumera llibres tal, any 1.

És clar perquè el 2020 és l'any zero. El 2020 un munt de coses van saltar pels aires, i a partir d'aquí arriba això de la nova normalitat… A mi em va salvar la feina. Vaig tenir la sort que em va tocar pencar des de casa cada dia, a 'Late Motiv' ens vam reinventar el programa, i això per una banda em va ajudar a tirar endavant, perquè acabava tan cansat cada dia que no m'assabentava gaire del que estava passant. I per altra banda em feia una mica d'enveja aquesta gent que deia estic tancat a casa, no tinc res a fer, veig sèries, llegeixo… i jo deia doncs òstia jo estic tot el dia aquí embolicat amb lo meu. Però sí que crec la feina em va salvar, i estar amb en Mauro, el meu marit, amb qui la convivència és facilíssima. Estàvem junts en un pis de quaranta metres quadrats sense ascensor allà tancadíssims; i també em va ajudar, com a tothom, el contacte a través de xarxes amb la gent estimada. Crec que encara no som conscients de com el 2020 va ser l'any zero, i ara estem aprenent a viure una altra vegada.

I en el seu cas que pateix una malaltia que també afecta el sistema immunitari, viure aquesta pandèmia el fa sentir encara més vulnerable?

Sóc més conscient que sóc vulnerable i també crec que sóc més amable perquè al final quan depens dels altres has de ser prou generós i amable per no fer-los la vida impossible.