La ira és el tema central del Festival Clàssics que aquesta setmana té com a protagonista l'artista Abel Azcona (Madrid, 1988). El material que utilitza Azcona és la seva vida, i moltes vegades el seu propi cos. Instal·lacions, performances, vídeos o l’escriptura són els canals que fa servir per parlar de violències, abusos, malaltia mental o maltractament infantil. Està més que acostumat a rebre insults o desqualificacions pel que fa, també per ser perseguit pels ultracatòlics o per partits com Vox. Però a Abel Azcona tot això sembla no importar-li gaire. Parla tan de pressa com viu. I no para. La setmana vinent estarà a Suïssa inaugurant unes peces que ha realitzat amb alumnes de la Facultat de Belles Arts de Berna, i al gener començarà una gira de tres mesos per l’Equador, Panamà, Costa Rica, Colòmbia i Mèxic. Les seves obres han passat pels museus i els equipaments culturals més importants del món. I és que agradi o no, Abel Azcona és un dels artistes espanyols contemporanis amb més recorregut internacional.

L'objectiu de les accions que fa aquests dies a Barcelona és fer reflexionar l'espectador sobre la ira?

A veure, això de reflexionar sobre la ira és una cosa com una mica… els mitjans han explicat el que els ha donat la gana, des d'un punt de vista polític, crec que a Espanya un dels problemes més grans que tenim són els mitjans.

Gràcies…

Ho dic perquè al final feu una lectura mediocre des del punt de vista curatorial de l'obra, sempre en surt el més polític i banal. A Espanya un dels problemes més grans que tenim són els mitjans de comunicació. Però al marge de tot això bàsicament, sí, estic tractant la ira, i mira al final la ira sóc jo, que estic aquí enfadat contra el món.

Les accions que presenta no són noves, les està reactivant. Expliqui una mica què vol transmetre per exemple, amb això d'asseure's en una cadira i tallar el trànsit a la Rambla.

Fa un any i mig em contacta el Festival Clàssics i m'expliquen que el tema del festival anirà al voltant de la ira, i la idea era buscar peces meves on la ira fos present. I bàsicament el que he fet és reactivar quatre peces anteriors que tracten la ira, però també les violències, la ràbia, l'enuig… jo crec que en tota la meva obra hi és, no?, perquè al final jo parlo una mica que la meva catarsi individual es torni col·lectiva i dins d'aquesta catarsi hi ha ira i el cabreig dels altres i potser el meu també. Aleshores bàsicament activo quatre obres en què el meu propi enuig amb la societat és present i n'hi ha d'altres en què el que faig és activar la ira social o l'enuig social.

Una de les peces a la que tornarà és ‘La Mercancía’ en la qual s'ha d’anestesiar.

La Mercancía és una peça que vaig fer a Màlaga amb la idea de fer la meva pròpia autocrítica de la meva pròpia exposició corporal. Allà el que vaig fer va ser posar una peana als vuit museus més importants i em deixaven allà anestesiat mitja hora. Era una crítica a la societat de l'espectacle, etc. I aquí el que farem és posar una peana a cada punta de la Rambla i diversos voluntaris portaran el meu cos de peana a peana durant tota la tarda.

Amb 34 anys el segueixen etiquetant com a enfant terrible', li cansa?

A veure… Houellebecq és l'enfant terrible de França i ja té els ous penjant. Això d'enfant terrible t'ho posen amb 60 també, jo que sé… Enfant sí que sóc, sóc una mica nen, i allò de terrible doncs gilipollades, però em fa tot gràcia i ja està. Aquest tipus de coses no em semblen importants, les visc de fora.

En els darrers tres anys ha publicat quatre llibres. Des d'assajos a un llibre de poemes titulat ‘Las crías cantaron al hambre’, una mena d’homenatge a Leopoldo María Panero.

És més un plagi que un homenatge, el llibre és divertit una mica per això. No és Panero però sí és Panero.

Va conèixer Leopoldo María Panero?

Quan vivia al carrer i em prostituïa no només m'hi vaig acostar, a Panero el tinc viscut, molt viscut. I m'agrada més com a persona que com a veu poètica, perquè al final és banal i per això hi ha gent que el respecta i gent que no. Aleshores, follant Panero he aconseguit plagiar la seva mètrica, però no les seves paraules. Però com que la meva història també s'assembla a la de Panero… Al final Panero és el Jean Genet espanyol, és el més semblant que tenim.

Per què aquesta ànsia a publicar tants llibres en tan poc temps?

Perquè em vull morir ja! Estem publicant a sac perquè vull que tot estigui publicat abans que me'n vagi.

Que es vols morir ho ha explicat moltes vegades, fins i tot que té la data…

I és veritat, i la data s'acosta, és el meu regal.

Alguna vegada s'ha plantejat canviar aquesta decisió i dir mira, ara ignoro el dolor i em faig, per exemple, jardiner.

Com Dexter, no? Mira que és de les poques sèries que he gaudit i al final volia arrencar-me els ulls, aquest final és el pitjor final de la història. Jo crec que tots volíem que el matessin i vam acabar tots enfadats amb el personatge.

I és això el que busca amb les seves obres, què s'enfadin amb vostè?

No, en absolut. Això ho ha posat en algun titular algun periodista d'aquests, però bàsicament amb Los discursos del odio el que busco són reaccions de qualsevol mena, evidentment dins del discurs de la ira que la gent pensi el que vulgui. Quan em contracten els del Festival Clàssics em contracten perquè la faci grossa, però jo no sóc així. A veure, sí que ho sóc, però no. La meva manera de crear és minimalista amb peces petites. El procés inicial sempre és petit, ara que després processualment per un detonant es munta, doncs sí. Al final jo sóc un performer de merda al costat dels 4.000 catòlics amb les seves creus de fusta a casa.

Va començar amb les 'performances' als 16 anys als carrers de Pamplona, i aquí a Barcelona ha recuperat una de les primeres accions.

L'altre vaig lligar la connexió entre Pamplona i Barcelona. La meva família em portava a una psiquiatra que se suposa que és la millor experta en el món del que jo tinc del què se suposa que són les ferides de vincle, ferides primàries i tal. Llavors cada setmana, jo amb 16 anys em feia sol el viatge amb tren de Pamplona a Barcelona. Venia, anava a la psiquiatra i tornava. Aleshores quan vaig fer l'intent de suïcidi ho vaig fer en aquell recorregut, em vaig prendre les pastilles al tren, vaig arribar en coma, em van ingressar en un hospital, i després em van portar a Sant Joan de Déu, vaig estar-hi un mes ingressat a psiquiatria. Després em van portar a Pamplona en una ambulància medicalitzada, en teoria per donar-me l'alta, però allà em van ingressar un altre mes a psiquiatria. I quan vaig sortir, vaig agafar una cadira, vaig tallar el trànsit en una avinguda de Pamplona i em vaig posar a cridar. I va ser quan un professor de l'escola d'art de Pamplona em va dir "això és una performance".

Quan va arribar a l'escola d'art tenia alguna preferència artística?

No, de fet de seguida vaig fer això de la cadira i vaig tenir clar que jo volia carrer i liar-la molt. Aleshores vaig crear un col·lectiu d'artistes, vaig posar un cartell al suro de l'escola, i al principi no em va escriure ningú, i de sobte un dia em va venir gent més gran, i vam ser uns quinze. Durant un any i mig vam fer accions al carrer, molt cutres però mira. Ens ficàvem en contenidors, entràvem a la catedral, ens morrejàvem amb altres nois a les portes de les esglésies, llençàvem pintura vermella a senyores amb abrics de pells i això.

A la gent que pensa que això no és art, què els hi diria?

Si a Espanya tindrem a Abascal de president, posar-te a justificar què és art i per què em sembla una ximpleria, perquè hi haurà un 85% de la gent que pensi que no és art perquè no saben res de la història de l'art. Però aquí ja no m’hi fico, em fa mandra.

Té referents al camp de la 'performance'?

No, jo sóc el meu referent. La meva primera peça no sabia que era una performance i a partir d'allà vaig tirar. No tinc referents però respecto moltes artistes llatinoamericanes, Tania Bruguera, Regina José Galindo, Ana Mendieta, a totes. Tania és amiga, de fet aniria a la biennal de l'Havana, em van convidar i no hi vaig perquè m'ho va demanar la Tania.

Però, se solidaritza amb el que passa a Cuba?

Amb Cuba em passa una cosa molt meva, perquè ideològicament jo sóc més afí amb el govern de Cuba que amb d’altres. Sempre m'ha passat això, per exemple, sóc amic de les Pussy Riot i de gent que es posiciona contra governs que tenen una base ideològica més afí a la meva, més comunista i marxista. Però ara mateix el país amb més artistes a la presó i condemnats és Espanya, i Espanya se suposa que té un govern democràtic. No crec que el que hi ha a Cuba sigui una dictadura, però hi ha una sèrie de subjectivitats en tot. I això és una de les coses interessants de les peces que hem detonat amb la ira, que tenen un munt de matisos de grisos. La ira es detona en la mateixa manera de mirar, la radicalitat no és a l'artista sinó a la mirada del públic. I el mateix amb les violències. Espanya sembla que és un territori de violències perquè va a genocidi per segle. Això és Espanya.

Seguim amb les lectures; per exemple ETA. ETA és una lectura radical de la gent que s'ho mira. Evidentment pots tenir una crítica, jo la tinc, penso que hi ha coses que no estan bé, però han matat a gent que millor que estigui morta, i això és així, ens agradi o no ens agradi. I jo no sóc una persona violenta, més enllà del que faci amb el meu cos a nivell ideològic sóc pacifista, però sí que és veritat que penso que hi ha gent que és millor que estigui morta. Per això penso que hi ha lectures i grisos en tot, i si algun dia Euskal Herria aconsegueix ser independent ETA tindrà una plaça.

Lligo això amb un altre dels seus treballs: ‘España os pide perdón’, una instal·lació que planteja una reflexió directa sobre la postura d’España enfront del colonialisme.

Per aquest treball Vox em va demandar, bé fan notes de premsa dient que em demanden, però no m'arriba res, són més pesats. I mira que saben on visc… Se suposa que tinc tres querelles posades per Vox, però a mi no m'han arribat mai. I suposo que això és Vox, paper mullat, són un titular. I Advocats Cristians també fa això.

Tot i les polítiques de cancel·lació, que estan a l'ordre del dia, i que la llibertat d'expressió està com està, li costa més treballar ara que fa uns anys?

No, a mi no, perquè em paguen millor. Ara tinc més llibertat, em ve el policia, m'identifica, i abans em portava al calabós i ara em demana perdó. Però no vol dir que s’hagi avançat cap a res. Espanya és peculiar. Sempre dic que per fer salsitxes cal carn de porc i aquí en tenim molta. Espanya se suposa que té el govern més progressista de la història recent i de progressista res. No vull ficar-me tota l'estona amb Espanya, però… Bàsicament, em porto bé amb les artistes que he citat perquè l'única persona que s'ha atrevit a qualificar la història de la performance i a classificar els artistes a mi m'ha tret d'Espanya i m'ha ficat amb 'Performance radical' que són col·lectius que sorgeixen de països on has de ser radical perquè no te'n queda una altra, Cuba, Rússia… països on els artistes acaben fent art de context polític. I jo faig art de context polític en un dels països suposadament més democràtics del món. I el debat és aquest. Però és clar, al tocar-me un territori catòlic, apostòlic i la meva família, m'ha tocat fer art radical per la meva pròpia supervivència.

Moltes de les seves peces li suposen un desgast físic i mental considerable, com ho porta?

Ho porto. Faig l'acció, em col·loco aquella nit, i em trec la tireta de la performance. Després, ressaca emocional i real. Faig les coses i després ja m’ho trobo. Al final em moc en terreny hostil, amb el caos, genero unes violències, unes hostilitats i ja està, jo visc al caos.

Alguna vegada ha intentat allunyar-se del caos, del dolor?

El dolor no se supera, almenys el meu. Aquesta ximpleria capitalista de supervivència… estic de Coelho i Bucay fins al cony! El dolor és el dolor, i el meu dolor el tinc a davant cada dia i visc amb ell. Superar, teràpia… són coses que com a societat ens les fan per ficar-nos al sistema, però a mi no m'interessa. Jo no vull superar res, a més vull retreure’l a qui se suposa que ho havia d'evitar. La societat ara em recrimina que mostri les meves ferides, però és la societat que me les ha perpetrat. I després a sobre, va i m'obliguen a néixer. Jo sempre dic que l'acte d'amor més gran que he rebut són els tres intents d’avortament de la meva mare perquè una dona que consumeix heroïna que està en aquesta situació i intenta avortar em sembla un acte d'amor. Jo defenso l'avortament com la mesura més gran de protecció a la infància que existeix. És un filtre important. I com a dret fonamental de la millor ja no ho qüestionem.

Tot i això, avortar no és fàcil en alguns punts del territori.

És clar que no, això l'Opus Dei ho ha fet molt bé. Tant treure Franco d'on l'han tret haurien de treure una llei en què cada comunitat autònoma tingués un hospital públic on fos possible fer-ho.

Fem aquesta entrevista el dia contra la violència contra les dones. El nombre de dones assassinades o maltractades és aclaparador. Per què creu que segueix passant?

Espanya és un estat terrorista, i el terrorisme és aquest. Ens quedem amb altres terrorismes que interessen més a les classes polítiques, però hi ha molts terrorismes i un és aquest. A vegades sembla que avancem, que estem canviant la violència patriarcal, que estem canviant com a país i després anem enrere una altra vegada. Aviat ens governarà la dreta, és una cosa cíclica, caldrà veure quina dreta governa, per això vull que posin Ayuso. Em sembla que si posen Ayuso i treuen Casado és l'única manera que Vox quedi molt empetitit, sinó amb Casado hi haurà sorpasso perquè aquest paio és tan mediocre i tan terriblement dolent que és capaç de deixar passar Abascal, en canvi amb Ayuso, Abascal desapareix. És una Trump però…