Número dos de Barcelona en Comú a les recents eleccions municipals, Joan Subirats (Barcelona, 1951) es perfila com un dels noms claus de l’Ajuntament de la capital catalana en el segon mandat d’Ada Colau com a alcaldessa. Militant del PSUC durant la seva joventut i històricament vinculat a la universitat com a politòleg -va ser el primer director de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), de la UAB-, era un dels ideòlegs dels Comuns, fins que el novembre del 2017 va fer el pas a la gestió i va convertir-se en el comissionat de Cultura de Barcelona. Ens rep al seu despatx de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i durant una hora abordem els reptes que té la formació, les diferències de projecte amb el PSC, les relacions amb ERC i la situació política general després de l’intens cicle electoral dels darrers mesos.

En quin punt estan les negociacions per formar govern amb el PSC?

El plenari és el 15 de juliol i diria que les negociacions s'haurien d'acabar cap al dia 8, perquè hi hagi temps d'organitzar administrativament tot el tema de cartipàs, decrets i nomenaments. En el fons, quan parlem de negociació estem parlant de l'estructura de comandament de l'Ajuntament i això té la seva complexitat. A més a més, a Barcelona en Comú tenim el compromís de fer una consulta [a les bases] sobre l'acord a què arribem amb el PSC i s'ha de fer abans del dia 15. Ara estem en la fase més inicial, en el sentit que només hi ha hagut dues reunions entre Ada Colau i Jaume Collboni.

Esteu més centrats en l'organització municipal o també s'aborda l'encaix de dos projectes de ciutat que tenen diferències significatives?

Lògicament és el total, una cosa no es pot desvincular de l'altra. És obvi que hi ha d'haver un acord programàtic que marqui les prioritats. I això implica que apareguin els acords i també els punts on no s'està d'acord. Però al mateix temps és molt difícil separar aquesta qüestió de l'estructura orgànica de l'Ajuntament, perquè hi ha espais que una organització considera més sensibles que l'altra i tindrà més tendència a reclamar-ne més protagonisme. També passa amb l'àmbit territorial, perquè també s'ha de discutir qui governa cada districte.

Durant la campanya electoral vau posar molt d'èmfasi en la voluntat de continuar fent el que anomeneu “polítiques valentes”, enteses com aquelles que posen la majoria de la població al centre i no són precisament complaents amb el gran poder econòmic. És possible fer-les amb un PSC com a soci i amb molta més força que en el passat mandat?

Vaig llegir unes declaracions de Jaume Collboni en què deia que ells tradicionalment havien estat forts en gestió i que Barcelona en Comú ho era en el relat i que potser ara era una bona ocasió per combinar els dos aspectes. És a dir, que nosaltres incorporéssim en la seva forma de veure la ciutat més relat i que ells ens incorporessin una major capacitat de gestió. No em sembla una mala hipòtesi. És cert que moltes de les polítiques valentes que vam iniciar cal completar-les i desplegar-les, com l’operador energètic, mesures en habitatge, el dentista municipal,...

Diria que el repte per part de Barcelona en Comú és mantenir la capacitat de transformació, de fer polítiques que trenquin amb els esquemes tradicionals i plantegin dubtes i reptes que no només té Barcelona, sinó que són internacionals. I al mateix temps que això no es quedi només en declaracions ni en iniciar uns processos de canvi que no es puguin portar a terme. Evidentment hi ha elements que no formen part de la tradició del PSC, que ha estat governant aquesta ciutat gairebé sempre des del 1979. Tenim el repte de veure fins a quin punt som capaços de mantenir el nostre programa i al mateix temps reforçar la nostra capacitat de gestió. I això segurament, com a tot govern de coalició, implica uns equilibris.

Més enllà de les diferències evidents en la qüestió nacional, el PSC no és partidari de la regulació del preu dels lloguers, i en el seu programa defensa "fórmules mixtes de gestió pública i privada en àmbits com l'aigua, l'energia o l'habitatge", quan vosaltres aposteu per les municipalitzacions.

El PSC sempre posa en relleu la seva connexió amb la socialdemocràcia europea i jo el convidaria a veure què passa en aquest terreny a París, Berlín o Amsterdam. Veuria com la socialdemocràcia europea està fent processos molt semblants als que proposem aquí. El que haurien de fer és modernitzar i posar al dia el seu relat i veure fins a quin punt és significatiu o no que les municipalitzacions, no només de l'aigua, passin a ser un element central perquè en el futur les ciutats tinguin la capacitat de preservar certs graus de sobirania sobre els recursos bàsics, sobre les utilities com gas, aigua o energia. No crec que aquest sigui un tema contradictori amb el que plantegen els sectors més avançats de la socialdemocràcia europea. Que en aquest moment hi hagi un desacord des del punt de vista programàtic no vol dir que no arribem a una entesa. Nosaltres plantegem una multiconsulta [sobre la gestió de l’aigua] i no l'hem pogut portar a terme per una sèrie de raons, bàsicament relacionades amb què el gran operador de l'aigua de la ciutat ens posa tot tipus d'entrebancs, però seguirem amb aquest tema.

Actualment l'operador de l'aigua és una empresa mixta d'àmbit metropolità controlada per Agbar. I crec que no és agosarat opinar que el PSC metropolità no estaria precisament alineat amb els sectors més avançats de la socialdemocràcia europea.

Confiem que la sentència del Tribunal Suprem ens avalarà per seguir amb aquest procés [de municipalització]. Si la sentència avala la nostra tesi i s'entén que aquesta concessió no tenia les bases legals per poder-se portar a terme, això ens facilitarà tirar endavant aquest tipus de multiconsulta i reforçar políticament el tema. Òbviament sempre hem de ser conscients del que significa un govern de coalició i els equilibris s'han de mantenir. Ara, des del meu punt de vista, per això no em limitava a parlar de Barcelona en Comú i el PSC, crec que no es pot dir que ens hem entestat en un tema que sigui insòlit a Europa. El que és insòlit és que alguns partits no es plantegin que a nivell municipal aquests temes són importants.

Amb quins suports plantegeu tirar endavant aquest tipus de temes, perquè us falten tres vots per a la majoria absoluta i tot i les coincidències programàtiques no sembla que, almenys en un primer moment, ERC us vulgui facilitar les coses?

Tots sabem el que és un període de dol, però al final els temes de ciutat són temes de ciutat i els has de poder plantejar. Després hi ha un element més ampli i és que la política no s'acaba a la ciutat de Barcelona. Passa a Lleida, a Tarragona, a Girona, a Reus, a Sant Cugat... i els equilibris polítics a cada lloc són múltiples. No sabem què passarà a la Diputació de Barcelona o a l'Àrea Metropolitana de Barcelona... Els factors de desacord que poden haver-se produït localment, no tenen perquè actuar negativament per trobar punts d'equilibri en temes que ens consta que hi ha acord amb ERC, i tot i que no s'ha manifestat massa en aquests quatre anys, pot manifestar-se en els propers. Sigui amb els temes d'habitatge, d'utilities, de mobilitat... Des de l'inici sempre hem manifestat que els temes de ciutat requerien majories àmplies i que la nostra intenció era comptar amb el PSC i ERC per tirar-los endavant. No ha estat possible per les raons que tots coneixem. Però esperem que puguem trobar punts de trobada.

Joan Subirats, número dos de Barcelona en Comú a les recents municipals. THOMAS VILHELM.

Si no s'assoleixen aquests punts de trobada segurament costarà tirar endavant determinades mesures.

Durant el mandat anterior vam estar governant amb 11 regidors, excepte el període d'aliança amb el PSC, que en vam tenir 15. Evidentment no és el millor dels mons possibles, però des del començament vam dir que l'estructura de govern local a Espanya és molt presidencialista i tenir l'alcaldia és una variant potentíssima. És obvi que necessitem majories més àmplies, però la hipòtesi que podem fer és que en algunes mesures ens doni suport ERC, en d'altres els dos diputats de Valls, potser ens doni suport JxCat. Això va ser així en el passat mandat, quan no va haver-hi un partit aliat fix, excepte en l'època d'acord amb el PSC. No va haver-hi un bloqueig constant, per tant és possible que negociant siguem capaços d'aixecar els tres vots que ens falten. El que em sorprèn és que amb tants d'anys de govern de coalició a Europa i amb tanta gent que ha vist Borgen, no siguem capaços d'entendre que el país ha canviat i ja no és un país de majories absolutes i s'han de plantejar altres formes de fer.

Dius que vau aconseguir superar el bloqueig en el passat mandat, però hi ha temes emblemàtics, com la funerària pública o la connexió dels tramvies, que no van tirar endavant.

El tema dels tramvies es va aprovar finalment, però el que no s'ha fet és implementar-lo. Temes com la funerària per a nosaltres continuen sent importantíssims i esperem aconseguir els tres vots que ens falten. La posició de JxCat també és significativa. Han perdut molta rellevància i han de saber perquè els serveixen els cinc regidors que tenen. La relació de tensió que tenen amb ERC potser pot fer que hi tinguin una situació de divergència en temes concrets.

Tant a l'AMB com a la Diputació teniu una posició diferent, perquè hi sou una força minoritària. Sobretot en el segon cas, on ERC i PSC empaten a 16 diputats, us plantegeu un tipus d'acord diferent al de l'Ajuntament?

Sí, hi estem totalment oberts. S'han iniciat negociacions, a través de Catalunya en Comú. Estem oberts a qualsevol de les combinacions, sempre que hi hagi un acord en les polítiques a portar a terme. No descartaria ni un acord amb el PSC, que té la seva complicació perquè obliga a tenir en compte sigui a Ciutadans o sigui a JxCat, o un acord amb ERC, que també obliga a comptar amb JxCat. El que hem de veure és el tipus de polítiques en les quals podem tenir incidència i si aquest pacte té un sentit o no.

Un pacte amb ERC seria una oportunitat per refer-hi ponts?

Sens dubte. Els arguments tant els pots fer servir d'una banda com per l'altra. Pots dir que això reforçaria l'acord amb el PSC de manera estructural, com pots dir que això el que faria seria evitar o reduir el nivell de conflicte amb ERC que s'ha produït a Barcelona. Les dues hipòtesis són plausibles, però en qualsevol dels casos requereix més actors.

Què va canviar des de la nit electoral del 26 de maig, on transmetíeu sensació de derrota i de donar l'alcaldia per perduda, al 15 de juny?

De derrota era evident, perquè sortíem a guanyar i no vam fer-ho. La sensació era amarga, perquè fins al darrer moment vam tenir la impressió que podíem guanyar. L'impacte va ser potent, però diria que en cap moment es va considerar que la cosa estava ja acabada. L’Ada Colau va trucar l'Ernest Maragall, el va felicitar i després va veure la compareixença posterior. La manera com es va presentar la victòria i com es va plantejar el que volia fer Maragall en cas de ser alcalde va encendre algunes alarmes dins la nostra organització. Això no vol dir que aquella nit es decidís res. És incerta la idea que el diumenge a la nit vam anar a dormir amb Maragall alcalde i que el dilluns al matí, per algun procés taumatúrgic, ja no fos així. El debat que es va tenir era que teníem 10 regidors cada un. I si repassem els discursos d'Ada Colau durant la campanya i també a partir del 26 de maig hi ha una coherència absoluta en reclamar un acord d'esquerres amb PSC i ERC.

En algun moment vau creure que aquest govern fos factible?

Ha sigut factible i possible a moltes ciutats de Catalunya. Diria que nosaltres no ho descartàvem en absolut. En els últims quatre anys a la ciutat de València han governat Compromís i el Partit Socialista amb el suport extern de Podem. Hi ha moltes fórmules i potser no havien de formar part d'un mateix govern i hi podia haver un suport extern.

Conservar l'alcaldia de Barcelona era fonamental per mantenir viu l'espai polític dels Comuns?

T'haig de ser sincer i des que al juny del 2014 vaig presentar Guanyem [l’embrió de Barcelona en Comú] amb Ada Colau i Jaume Asens, la meva perspectiva ha estat sempre municipalista i molt vinculada a Barcelona. El que em preocupava molt era la no continuïtat d'un seguit de polítiques iniciades aquí, que em semblen molt emblemàtiques d'una certa forma diferent de fer política. És evident que s'ha mantingut la capacitat de presència [dels Comuns] a Montcada, Montornès, el Prat i a molts altres llocs, i que a d'altres no ha estat així. Crec que el que hem de fer és consolidar el projecte a Barcelona i ser capaços de traslladar a un nivell més ampli aquesta mirada municipalista i transformadora i de la importància que té per a la gent les polítiques de proximitat. I aquí sí que s'ha de fer un esforç que no s'ha fet.

Siguem una mica generosos i mirem el que ha passat els últims quatre anys a Espanya i a Catalunya. Estabilitat no seria la paraula. Jo he estat el tercer responsable de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona en els darrers quatre anys, però en el mateix temps hi ha hagut cinc consellers de Cultura i quatre ministres de Cultura. Hi ha hagut un atemptat a les Rambles, hi hagut una declaració d'independència, hi ha hagut un 155... no estem parlant d'un període tranquil en absolut per consolidar un projecte polític.

Joan Subirats ha estat un dels ideòlegs clau dels Comuns i ara assumiria una tinença d'alcaldia a l'Ajuntament de Barcelona. THOMAS VILHELM.

Que una part de les elits econòmiques apostés per una alcaldia de Barcelona en Comú abans que per una d'ERC us fa pensar que heu deixat de fer por a certs sectors?

És difícil de saber això, perquè com saps molt bé el nivell de conflicte i de tensió política a Catalunya està situat en diversos eixos. I l'eix dreta-esquerra, en el que nosaltres ens hem situat de manera preferent, no genera les mateixes condicions de conflicte que quan parles de l'eix nacional. Les elits catalanes, que hauríem de definir exactament a què ens referim, tenen una posició diferent respecte als eixos tradicionals i hauríem de veure què és el que els preocupa més. Diria que haurem de veure-ho i també si som capaços de mantenir la capacitat de repte en el terreny de les polítiques valentes. Demanaria que se'ns valorés pel que hem intentat fer aquests quatre anys i el que siguem capaços de fer.

El principal repte que teniu és materialitzar en mesures concretes i efectives el canvi en l'agenda política i mediàtica, si vols en el sentit comú, que implica que ara la majoria de la població sigui partidària de regular el preu dels lloguers o gestionar el turisme?

El que deia l'Ada el dia del discurs del 26 de maig és que hem intentat anar més enllà del que era l'horitzó del possible. En termes més tècnics seria canviar la finestra d'Overton, és a dir, que polítiques que el mainstream considerava que no eren possible s'han aconseguit plantejar i ara es pot parlar de coses que abans eren impensables. Tot i que una ciutat no tingui les competències que pugui tenir la Generalitat o el govern de l'Estat hem estat capaços de dir que on no arriben les nostres competències volem arribar-hi amb les nostres incumbències. Lluitarem políticament per aconseguir tenir capacitat d'influència.

Ha sortit al Guardian que 10 ciutats d'Europa, entre les que hi ha París, Londres, Barcelona o València, han demanat a la UE que reguli el tema d'Airbnb perquè l'impacte que està tenint a les seves ciutats és bestial i no tenen capacitat de regulació. Si ho fan és perquè ni els governs estatals ni els autonòmics estan fent res. Les ciutats han de ser capaces de donar resposta als problemes que hi pateix la gent i que els altres nivells de govern, per la seva pròpia distància, veuen com més llunyans i són més incapaços d'actuar.

Qui podria pensar fa un temps que el govern de la Generalitat plantegés un decret per regular el preu dels lloguers? És molt difícil que puguem mantenir estructures de benestar com les que teníem fa uns anys si no millorem les condicions salarials de la gent. El 20% de la gent que va als serveis socials de l'Ajuntament són gent que treballa i una bona part de la gent que va als menjadors socials són gent que treballa. Hem de començar-nos a plantejar coses que ja s'han fet a altres ciutats, com Seattle, Nova York o Londres, com un salari de ciutat. Diria que en els propers quatre anys hem de demostrar que les ciutats són capaces de reforçar el benestar quotidià de la gent, que es manifesta en habitatge, mobilitat, amb tenir accés a escoles públiques de qualitat...

Més com a politòleg, quina anàlisi fas del mapa electoral sortint de les generals, municipals i europees, amb el reforç del Partit Socialista i la gairebé desaparició de les ciutats del canvi?

Hi ha un cert debat sobre si hi ha un canvi de cicle i no tinc la perspectiva suficient com per pensar si s'ha acabat un cicle i n'ha començat un altre. El sentit comú també ha variat i coses que no en formaven part ara hi són i coses que el Partit Socialista no s'hauria plantejat fa uns anys ara ho fa. El panorama europeu finalment ha tingut una influència més significativa del que ens imaginàvem a Espanya. Hi havia un fenomen una mica atípic i és que el PP tenia una certa frontera amb el PSOE i cap amb l'extrema dreta, un fet que li permetia tenir un nivell de representació espectacular, sense comparació a Europa. I l'aparició de Vox, en certa manera, és una cosa més esperable si mires el mapa europeu. La irrupció de Ciutadans també ha generat fragmentació en l’estructura de votants del PP.

En el cas del PSOE això també es va intentar i en un cert moment Podemos va parlar del sorpasso... Ara, la cosa en certa manera s'ha equilibrat, no és el mateix el PSOE de Pedro Sánchez que el d'abans. La seva capacitat de supervivència han generat una dinàmiques de transformació interna que són significatives, el personal ha variat... Va ser molt intel·ligent la convocatòria d'eleccions anticipades, perquè el timing era molt bo, sabia que els efectes de la formació del govern no es donarien fins bastant després del 26 de maig.

Sobre les ciutats del canvi hem de veure fins a quin punt el 26-M suposa la seva desaparició. Què passa exactament a Madrid, amb el conflicte entre Íñigo Errejón i el Podemos de Pablo Iglesias i quines derivades tindrà això a la resta de l'Estat. Com a politòleg et diria que l'aparició dels cercles de Podemos el 2014 era molt sorprenent perquè gairebé ningú sabia d'on sortien i quina tradició tenien. I el nivell de consolidació i de reforçament d'aquesta onada de canvi que es va expressar [el 2015] segurament tindria bases més sòlides a uns llocs, com Barcelona, València o Cadis, que en uns altres. El cas de Madrid seria una qüestió a analitzar, amb la trencadissa interna de l’esquerra i la capacitat molt important de la dreta de mantenir la capital, excepte el 2015, i l'autonomia. Hauríem de veure si les polítiques de fons que es van fer aquí van tenir un impacte més positiu que no pas les polítiques més tranquil·les que es van fer a Madrid. Si obrim el focus veiem que estem en un canvi d'època espectacular i si mirem el que està passant a Europa veurem que treure balanços molt ràpids sobre processos de canvi és difícil. Que en aquests moments Pedro Sánchez sigui el representant de la posició més sòlida que té la socialdemocràcia és significatiu i et demostra el dinamisme institucional que tenim. Diria que el cas de Barcelona en Comú té una solidesa més alta i això ho intentarem preservar.