'Idrissa', crònica d’una investigació frustrada

Barcelona, any 2012. Xavier Trias encara és l’alcalde de la ciutat, Pep Guardiola està a punt de marxar del Barça i Christopher Nolan estrena el seu últim Batman. Al barri de Gràcia, Xapo Ortega i Xavier Artigas estan acabant de muntar el que, poc temps després, es convertirà en un dels documentals més populars i influents sobre la nostra ciutat: Ciutat Morta. Aquell mateix any i a pocs quilòmetres de distància, un jove guineà moriria per culpa d’una insuficiència cardíaca al CIE de la Zona Franca. Era Idrissa Diallo. Tenia vint-i-un anys.

Per què ha mort? Per què no s’ha aconseguit salvar-lo? L’Estat espanyol desestima la investigació de la seva mort, no informa a la família i el cos és enterrat en un nínxol anònim. El 516 del cementiri de Montjuïc. A més, es bloqueja l’accés a l’expedient policial. En paral·lel, un grup d’activistes decideix crear la campanya Tanquem els CIE. L’objectiu: denunciar les contínues vulneracions de drets que es produeixen en aquestes “presons administratives”, procurar millores en les condicions dels interns, pressionar perquè tanquin i, evidentment, investigar la mort del jove guineà.

Pocs anys més tard, l’equip de Metromuster -cooperativa audiovisual de la qual formen part Ortega i Artigas-, se suma a la investigació. Ho tenen clar: Idrissa serà el seu proper documental. “Va ser un tema que ens va quedar pendent. Tant Ciutat Morta com Idrissa giren al voltant de la violència estructural, és el mateix tema però tractat de formes diferents” explica Xapo Ortega. El primer és una denúncia al sistema policial judicial, el segon al control migratori.

No explicar una història, canviar-la

A diferència de Ciutat Morta, però, aquí van topar amb un mur burocràtic infranquejable. Tota la documentació estava en mans de la Policia Nacional, els companys de cel·la d’Idrissa eren impossibles de trobar i ni tan sols podien accedir a les cintes de les càmeres de videovigilància. “No teníem cap prova amb la qual desmuntar la versió oficial de la seva mort” confessa en Xapo. A més, no tenien ni una fotografia d’Idrissa. Estaven fent un documental sobre una persona racialitzada que ja no existeix i ni tan sols sabien com era.

“Ja que la pel·lícula pretenia ser el camí de tornada d’Idrissa, ens vam proposar donar-li identitat. Per això comencem des de l’anonimat total [el subtítol del documental és “crònica d’una mort qualsevol”] i de mica en mica anem definint qui era” explica en Xavi. “Idrissa és la conseqüència d’una investigació frustrada” afegeix Xapo Ortega. I davant d’aquesta frustració, van prendre el camí de la reparació: ensenyar qui era, ensenyar la seva gent, el seu país, el seu enterrament.

Tots els documentals de Metromuster, però, tenen una cosa en comú: no expliquen una història, la canvien. No es limiten a col·locar una càmera, van més enllà. “La pel·lícula és una part del projecte, forma part d’una mobilització popular que pretén donar-li visibilitat i compartir-lo amb tothom” diu Ortega. A finals de 2017, Tanquem els CIE i Metromuster impulsen una iniciativa ciutadana per substituir el nom de la Plaça Antonio López pel d’Idrissa Diallo. La finalitat: reparar simbòlicament la seva mort, commemorar les lluites i resistències migrants i qüestionar i trencar el costum d’honrar la tradició esclavista catalana mitjançant estàtues i plaques a la nostra ciutat.

El passat 4 de març, tot complint una promesa electoral, l’Ajuntament de Barcelona retira l’estàtua de l’esclavista i empresari Antonio López. Poc després, Tanquem els CIE i Metromuster aconsegueixen reunir les més de 15.000 signatures necessàries, de manera que la pregunta formarà part de la Multiconsulta que, en principi, tindrà lloc passades les eleccions. “La plaça és una peça més d’aquesta dignificació” explica Ortega.

Reparació, memòria i denúncia

Segona peça clau: la repatriació del cos. Després de viatjar a Guinea Conakry per explicar a la família d’Idrissa que tal com sospitaven, Idrissa havia mort, Metromuster decideix fer tot el possible perquè les seves restes descansessin en pau a Tindila, el poble que el va veure néixer. Complir la voluntat de la seva família. “La pel·lícula va més enllà del documental perquè deixem de documentar la realitat i acabem provocant que passin coses. Som els desencadenants d’una sèrie d’esdeveniments que després filmem”, reflexiona Artigas.

D’aquesta manera, Idrissa, crònica d’una mort qualsevol, es converteix en un exercici de reparació i de memòria, en un procés de denúncia política i pública, en una tràgica oportunitat per entendre el passat colonial d’Europa i el racisme estructural. “En aquest país hi ha un cine valent pel que fa la transgressió de la forma i en podem estar orgullosos, però malauradament encara es consideren temes massa explícitament polítics com un tabú. És a dir, sembla que l’art és una mica menys art quan tracta temes polítics i, sobretot, d’actualitat” creu Artigas.

"Des del moment que esculls un tema del qual vols parlar, t’estàs posicionant. Com que tot és polític, nosaltres reivindiquem aquest posicionament"

També Ortega considera que “hi ha por a posicionar-se”. I afegeix que “a nosaltres se’ns ha criticat fer documentals de part - i des d’aquí els reivindiquem- però des del moment que esculls un tema del qual vols parlar, t’estàs posicionant. Com que tot és polític, nosaltres reivindiquem aquest posicionament”. D’aquesta manera, Idrissa es converteix també, en una manera de fer política a través del cinema. Cinema activista que, això sí, s’allunya dels codis tancats de l’activisme, del llenguatge excloent. Cinema activista post 15M.

De fet, Metromuster s’està allunyant cada cop més d’allò que es considera vídeo activista. “En el moment que vam començar a treballar amb Ciutat Morta vam detectar que la gent que no era de l’àmbit activista se li feia molt difícil consumir aquest tipus de missatges perquè consideraven que anaven dirigits a altres persones. Com que per a nosaltres l’objectiu era i és arribar al màxim de gent possible perquè els tipus de missatges que volem llençar són transformadors, vam començar a fer servir formes narratives d’altres àmbits no polítics i activistes” reflexiona Artigas.

Tot i que, tal com ell mateix admet, s’estan trobant que a certa gent li provoca rebuig les coses que fan, -perquè consideren que no és la forma d’explicar-ho- , són conscients que estan obrint una escletxa perquè les persones que no tenen cap contacte amb aquests discursos connectin amb les idees que volen transmetre. Perquè tothom sàpiga qui era Idrissa Diallo, perquè tothom sàpiga que per l’Estat espanyol la vida d’un migrant no mereix cap esforç. Perquè deixi de ser una mort qualsevol.