Tot el que es pugui dir de Ken Loach (Nuneaton, 1936) ja s'ha dit. El seu cine sempre ha estat sensible al relat de la classe treballadora, dels més febles, dels marginats. Una veu pròpia dins el cine documental. No li cal l'èpica, només mira al voltant. Senzillesa, històries narrades des d'aquell racó de la societat on ningú vol mirar. Des de les voreres dels extraradis, Loach porta tota una vida explicant les històries que ens envolten i a les quals no solem prestar l'atenció que es mereixen. Falta de temps o falta d'estómac? No sempre és fàcil fer una vista panoràmica al que ens envolta. La realitat, sovint, supera i ens supera. Grans històries, les que passen al cinquè primera, però també les que tenen lloc a l'altra punta del món. El moviment sandinista i el saqueig de Nicaragua a Carla's song, la guerra d'independència i posterior guerra civil irlandesa amb El viento que agita la cebada; la desesperació d'una mare a qui els serveis socials li treu sistemàticament els seus fills tot i l'esforç titànic per aconseguir-ne la custòdia a LadyBird, Ladybird; la lluita de les dones de fer feines, majoritàriament mexicanes, als Estats Units a la dècada dels noranta per aconseguir unes condicions de treball dignes a Pan y rosas. També va parlar sobre la guerra civil espanyola, a Terra i llibertat.
Enfant terrible del tatcherisme, Loach treballa per demostrar com de demonitzada està la classe treballadora, per mostrar la lluita dels individus més desafavorits contra el monstre del sistema, el monstre capitalista. El seu últim llargmetratge, I, Daniel Blake, és una crítica ferotge a la poca flexibilitat dels serveis socials, els procediments burocràtics i el maltractament al què es veuen sotmesos els ciutadans per part de l'estat. Explica una història carregada de drama, sí, però també de lluita i dignitat.

Amb motiu de l'apertura de l'any cinèfil i d'una mostra que repassa les seves obres principals, Ken Loach ha estat aquest dimarts a la Filmoteca de Catalunya per parlar amb els seus seguidors, que han esgotat les entrades al col·loqui.

El cinema i la història com a eines polítiques

Preguntat pel poder del cinema com a eina política, Loach no ha dubtat: "El cinema ens mostra qui som i ens mostra situacions reals. També ens mostra les opcions que tenim davant nostre i ens ensenya el món d'una manera més clara. Moltes vegades la quotidianitat no ens deixa veure-hi clar. Vivim en un món on molta gent sofreix molta crueltat (...) El cinema pot captar la intimitat de les relacions personals i mostrar l'estructura de la societat. Si som capaços de connectar aquestes dues coses, el cinema es converteix en dinamita".

Loach, que no sempre narra des del present, reivindica el paper de la història per entendre la societat que tenim. "Si coneixem la nostra història, ens convertim en éssers més forts". Com l'establishment té la seva pròpia història, s'ha de perseguir l'altra veritat, aquella que no s'explica des dels arxius, aquella que explica la persona. "Hi ha episodis que són fonamentals per entendre el present, i la guerra civil espanyola n'és un clar exemple. A més, la història és essencial en qualsevol moviment de resistència, ja que ens diu qui som i per què som on som".

Loach, nom propi del cine documental

Si per alguna cosa es caracteritzen les pel·lícules de Ken Loach, a més de tenir com a eix central de l'argument una injustícia social, és pel segell Loach. La intimitat, el drama contingut, la naturalitat dels actors, els finals no finals... Un dels secrets del cineasta és no donar mai el guió complet als actors i actrius de les seves pel·lícules. A mig camí entre la memorització i la improvisació, a Loach li agrada jugar amb el factor sorpresa en el set de rodatge: "Els actors mai saben què passarà amb el seu personatge. Jugar amb el factor sorpresa em permet fer aflorar l'espontaneïtat del sentiment". Loach busca, abans que tot, actors que emocionin el públic i que donin vida a la seva història.

També assegura ser un home de treball en equip i per això dóna molta importància a una bona entesa entre els guionistes i els directors i fugir de les relacions territorials. Al llarg de la seva trajectòria, Loach ha treballat amb guionistes excepcionals com Barry Hines, Jim Allen o Paul Laverty, artífex de la seva última pel·lícula I, Daniel Blake, i amb qui ha treballat durant els últims vint anys. Tots els seus guionistes han estat persones de carrer, lligades a la realitat. Laverty, per exemple, abans de convertir-se en guionista, era advocat i denunciava els abusos que es cometien a Nicaragua durant la revolució del moviment sandinista, deixant testimoni de què hi feia l'oposició armada finançada des dels Estats Units.

Malgrat mostrar una realitat cruel amb els més desafavorits, Loach té esperança en el que vindrà. Als 81 anys, es mostra més combatiu que mai i no llença la tovallola: "Si l'esquerra aconsegueix organitzar-se i assoleix el poder, les persones com en Daniel Blake tindran un futur (...), però si seguim votant una socialdemocràcia de dretes, ho tindrem pelut". Loach ho té clar: s'ha d'utilitzar la ràbia i el sentiment d'abandonament com a eina política per virar a l'esquerra. "Estem en un punt d'inflexió important i cal triar, l'esquerra ha d'esperonar la il·lusió de la classe obrera, si no, tots tindrem el nostre particular Trump," ha sentenciat.

Ken Loach té material de sobres per seguir treballant, això sembla evident. Immersos en un sistema que no ens representa, una democràcia a mitges, un sistema que ens roba sistemàticament, que ens abusa amb sous precaris i inestabilitat contractual, no li faltaran històries. Les pot trobar fàcilment en les sales d'espera dels hospitals, en les escoles públiques amb classes de més de 25 nens i nenes, a les residències d'ancians que no reben cap prestació... De fet i ben pensat, tothom podria ser Ken Loach, ja que tothom té accés a aquestes històries, només cal mirar al voltant i segurament en trobarem unes quantes. No obstant això, el mestre Loach deixa un missatge clar: sempre és més fosc abans de l'albada. "Hi ha una frase que sempre m'acompanya, i la vaig aprendre rodant Tierra y libertad: no passaran".