Público
Público

Memòria "El Valle de los Caídos ha de servir per explicar què va ser la dictadura"

Han passat més de dos mesos des que va exhumar-se el cadàver de Franco del Valle de los Caídos, però encara s'està molt lluny de fer una actuació global en el que encara és un monument d'evident glorificació de la dictadura. Parlem de la gènesi de l'espai i de les polítiques de memòria amb la historiadora Queralt Solé, coautora de 'La dictadura de pedra' (Ara Llibres). 

L'helicòpter que va traslladar les restes de Franco durant l'exhumació arribant al Valle de los Caídos. / Reuters

El passat 24 d’octubre, finalment va exhumar-se el cadàver de Franco del Valle de los Caídos per enterrar-lo al cementiri d’El Pardo – Mingorrubio. L’exhumació va ser polèmica, amb la presència de la ministra de Justícia, Dolores Delgado, la retransmissió de TVE i centenars d’ultradretana homenatjant el dictador. El procés per treure les restes de Franco va servir per posar de manifest l’anomalia democràtica que suposa l’existència d’un espai com el Valle de los Caídos, que durant més de quatre dècades s’havia convertit fonamentalment en un temple de glorificació de la dictadura. Una qüestió que l’exhumació de Franco no resolt. Per aprofundir en la gènesi i el significat del Valle de los Caídos parlem amb la historiadora Queralt Solé que acaba de publicar La dictadura de pedra (Ara llibres), juntament amb la periodista Sílvia Marimon.

Tot i mostrar-se crítica amb com va fer-se l’exhumació de les restes del dictador -bàsicament per l’impacte d’una retransmissió televisiva pròpia d’un funeral d’estat-, Solé considera que pot suposar “un primer pas” per començar a tocar “quelcom que fins ara era intocable”. En aquest sentit, recorda que la Llei de la Memòria estatal -aprovada el 2007- “només dedica un article al Valle de los Caídos i diu que no s’hi poden fer manifestacions polítiques, però no en posava en dubte res, és a dir, continuava sent un monument intocable, que es veia i percebia tal com Franco l’havia concebut”.

Que ara ja no hi sigui Franco sembla que hagi de permetre portar a terme moltes altres actuacions”, considera. De fet, “ja s’està fent un estudi sobre si es poden exhumar o no les restes que hi ha a les criptes”, que en molts casos corresponen a soldats republicans. Però, què ha de ser el Valle de los Caídos en un futur? Per a Solé -que comparteix opinió amb la coautora del llibre, Sílvia Marimon-, l’espai “ha de servir per explicar què va ser la dictadura i en quines condicions vivia la gent que va treballar al Valle de los Caídos de forma forçada”. A més a més, també veu fonamental desmantellar l’enorme creu que hi ha al capdamunt del monument, “que és absolutament imposada i actua no només per fixar un lloc, sinó de control de tot l’entorn”. De fet, “es veu des de 20 quilòmetres a la rodona”, recorda. Actuacions necessàries per acabar amb un espai absolutament incomparable a nivell occidental.

Beneficis astronòmics gràcies al treball forçat

L’1 d’abril del 1940, just quan feia un any del comunicat de Franco que donava per acabada la Guerra Civil, el BOE va publicar el decret que fixava la construcció i les característiques del futur Valle de los Caídos, ubicat a Cuelgamuros, en plena serra de Guadarrama (Madrid). Aleshores la previsió era que el monument s’inauguraria al cap d’un any, però la realitat és que van passar gairebé dues dècades fins que, el 1959, va estrenar-se. Tal com descriu La dictadura de pedra, durant aquest període el projecte va resumir alguns dels trets essencials del règim: una manca absoluta de drets laborals, la repressió, l’enriquiment exagerat d’algunes empreses molt ben connectades amb el poder,...

Entre les constructores que van aixecar el projecte hi havia Sanromán i Banús. Aquesta última era propietat dels germans Juan i Jose Banús, originaris de La Masó (Alt Camp) i que va obtenir una enorme fortuna amb la construcció al Madrid franquista, primer, i a la Costa del Sol, després (el famós Puerto Banús, a Marbella). El marge de beneficis de les companyies adjudicatàries del projecte era enorme perquè, fonamentalment, s’aprofitava del treball forçat de milers i milers de presoners -les xifres divergeixen sobre el nombre total-.

Les condicions de seguretat deixaven molt que desitjar i durant la construcció, que implicava foradar una massa enorme de roca, van morir-hi diversos treballadors, tot i que tampoc està clar el volum exacte. Solé destaca que en el procés “hi havia una jerarquització absoluta i hi havia un arquitecte, però Franco decidia moltíssim”. El simbolisme que el règim li donava el monument era evident des del primer moment, ja que hi havia la voluntat de superar el Escorial -on hi ha les tombes reials- amb la voluntat d’establir una mena de “nova dinastia política”. A més a més, Cuelgamuros va convertir-se en parada obligatòria de les poques visites internacionals que rebia el franquisme.

Sílvia Marimon (dreta) i Queralt Solé, les coautores del llibre 'La dictadura de Pedra'. ARA LLIBRES.

Intent de maquillatge del règim

En aquests 19 anys de construcció hi ha un canvi fonamental, ja que el que s’havia plantejat inicialment com a homenatge als “caiguts” del bàndol feixista, finalment acollirà també restes de milers i milers de republicans. La decisió es pren el 1958, any en què comencen els trasllats de les restes òssies. “No s’ha trobat un document que expliciti perquè hi haurà també morts republicans i el que pensem és que una cosa és plantejar un monument només pensat per als vencedors el 1940, en un context en què la guerra l’estan guanyant Hitler i Mussolini, els aliats de Franco, que fer-ho el 1959, quan el panorama internacional ha variat, Franco intenta obrir-s’hi i ha fet un pacte amb els americans”, apunta Queralt Solé.

Per a la historiadora, el moviment és “una certa forma de maquillar el règim i fer veure que hi ha un discurs de reconciliació i que és un monument per a tots”. Ara bé, subratlla que “en el fons, aquest discurs era molt fals, perquè quan entres al Valle durant la dictadura l’única tomba identificable era la de Primo de Rivera, el fundador de la Falange, i tota la resta no es veuen”.

Els trasllats de les restes en principi van fer-se públics, però a l’hora de la veritat moltes persones desconeixien completament que les restes dels seus familiars van anar a parar al Valle de los Caídos, un fet que en el cas dels republicans atemptava contra la seva voluntat. “Sí, es va fer públic que es feien els trasllats i inclús que si algú no volia fer-ho s’hi podia negar, però el règim no l’ajuda en res, sinó que la pròpia família que volia les restes havia d’anar a buscar-les al cementiri on estaven enterrades”, recalca la historiadora. Solé afegeix que “moltes de les famílies dels soldats i civils republicans no van pensar que això anés per a elles per més que es fessin públics els trasllats, i tampoc es van atrevir mai a demanar res.

De fet, hi ha el doble discurs, de tot públic i tot aparentment molt transparent, però prenent totes les decisions perquè ningú o gairebé ningú s’atrevís a enfrontar-s’hi”.
No fa tants anys que moltes famílies van saber que les restes dels seus familiars havien acabat al Valle de los Caídos. Quan investigava per a la seva tesi doctoral -sobre les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya-, Solé va descobrir que s’havien portat a terme els trasllats de les restes al monument franquista, una qüestió desconeguda fonamental perquè havia quedat silenciada. La tesi va publicar-se el 2008 i, posteriorment, seria la base d’un reportatge per a la revista Sàpiens i, alhora, l’embrió del documental “Avi, et trauré d’aquí!”, emès al programa Sense Ficció, de TV3, i que retrata la lluita d’un net per recuperar les restes del seu avi del Valle de los Caídos.

"A Espanya no hi ha hagut una reflexió sobre el passat"

L’exemple del Valle de los Caídos resumeix moltes de les mancances de les polítiques de memòria de l’Estat, que no tindrien un suport del govern espanyol fins a l’aprovació de la Llei de la memòria, el 2007. Solé recalca que la normativa “neix de la pressió social”, de la mobilització d’entitats com l’Associació de la Memòria Històrica, que possibilitarà que es comencin a obrir fosses. Amb la llei, però, “l’Estat no es responsabilitza de res, sinó que ho trasllada a les famílies perquè demanin subvencions a les comunitats autònomes”, que sí que han “fet molta feina al respecte”. Un dels grans problemes del cas espanyol és que “les dretes neguen les polítiques de memòria”, fins al punt que PP, Vox i Ciutadans “neguen que s’hagi de parlar del passat”, un fet que torpedina que la qüestió es converteixi en estructural.

“Les ferides hi són i el que no pots fer amb una ferida és esborrar-la. Negar que n’hi ha, com diuen, està molt fora de lloc”, apunta Solé, per a qui a Espanya “no hi ha hagut una reflexió ni una educació respecte el passat. I només hi serà si manen els que ho volen afrontar, que són les esquerres, si no hi són aquests es negarà”. En tot cas, vol ser optimista i per a ella que “s’hagi exhumat a Franco és un gran pas i penso que ara sí que podrem veure polítiques de memòria estatal”.