Eva González és infermera a l’Hospital Clínic de València, situat a la sempre concorreguda avinguda de Blasco Ibáñez. Fa tres anys que hi treballa i està adscrita a una unitat de quiròfan. Abans havia treballat 15 anys en hospitals privats, amb condicions laborals molt pitjors, i està acostumada a treure la faena siga com siga. Però el que està vivint ara no ho havia vist mai. "La ràtio de pacients per infermera és altíssima, em passe tot el servei apagant focs perquè no arribe a més. I si un pacient infarta ja estàs, la resta queda tot pendent», explica. Amb tot, González no vol queixar-se massa. Està adscrita a la "zona neta" -sense Covid- que és "molt més relaxada". Les seues companyes de la "zona bruta" ho passen molt pitjor: "emocionalment és molt esgotador, a més del material servit amb comptagotes, la incomoditat dels vestits i la manca de personal". El darrer punt és clau en tota la conversa i apareix una volta i una altra: "tenim el 50% de la plantilla confinada i estem en quadre. Tornem a estar en pic de la pandèmia, cada dia hi ha desenes de pacients sense llit i han d’habilitar els quiròfans de nit perquè s’hi puga dormir. I tota la càrrega de treball recau en el sobre esforç del personal".

"El problema és que les plantilles estan sota aquesta pressió extrema des de fa vuit mesos –explica Rosa Atiénzar, responsable de sanitat de CCOO del País Valencià-, ni tan sols l’estiu ha servit per poder descansar, ja que la conselleria no va contractar personal per cobrir les vacances, el que va obligar a doblar molts torns i ara afrontem la segona onada amb el personal cansat, físicament i psicològica, i amb la sensació d’abandonament. Si tornem a la pressió del març, la gent no ho aguantarà". Des del sindicat calculen que els darrers mesos s’han fet entre 250 i 280 hores extres mensuals per persona, una situació que asseguren que "no es pot mantenir" i demanen la contractació d’almenys 7.000 persones per tal d’incrementar un 15% les plantilles d’atenció especialitzada i un 25% les d’atenció primària. Per reclamar-ho, han iniciat una sèrie de mobilitzacions –a escala estatal i europea- davant els centres de salut, que ara mateix són la primera línia de batalla contra la pandèmia i on més pateixen el sobre esforç i el cansament. Una protesta que se suma a la vaga indefinida dels MIR que s’allarga des de fa ja 86 dies sense que, per ara, s’albire cap solució.

Esforç pressupostari

Des del Govern es destaca l’immens esforç econòmic realitzat per tal de fer front a la Covid, amb una factura que ja supera els mil milions d’euros, la meitat dels quals destinats a la sanitat, amb una partida importantíssima per a la contractació de reforços. A finals de setembre, el president valencià, Ximo Puig, ja avançava la pròrroga de sis mesos per a tot el personal contractat específicament per la crisi sanitària, a més de l’obertura dels centres de salut a la vesprada i una paga extra per a tot el personal sanitari. I aquesta setmana mateix encara anunciava la contractació de 260 nous rastrejadors.

En aquesta figura se centra la pedra de volta de tota l’estratègia valenciana contra la Covid. Una estratègia que –almenys en comparació amb altres autonomies- està resultant exitosa. "La vigilància precoç i la recerca activa de casos és fonamental per controlar la transmissió del virus. Cada volta detectem més casos i ho fem de manera més ràpida", explicava la consellera de Sanitat Universal i Salut Pública, Ana Barceló, en una recent roda de premsa arran del brot aparegut en la Universitat Politècnica.

"Aquest seguiment és molt més important que els PCR massius i aleatoris [el País Valencià és un dels territoris que ha fet menys PCR per habitant] i són un fet diferencial clau entre el que passa ací i el que passa a altres territoris", explica Carles Esteve, diputat de Compromís i membre de la comissió de sanitat de les Corts. Però aquesta estratègia es basa en dues potes principals. La primera la Xarxa de Vigilància Epidemiològica, creada fa 15 anys, en una experiència única a l’Estat espanyol i que "malgrat la precarietat i falta de mitjans amb la que treballa ha aconseguit que disposem de dades en temps real per tal de poder ser molt eficients en les intervencions", explica Esteve. La segona pota és l’atenció primària. "Si en la primera onada l’emergència era reforçar les UCI i es van buidar els centres de salut per salvar els hospitals –continua Esteve- aquesta segona onada s’està enfrontant des de l’atenció primària, amb una xarxa molt més capil·lar i molt més efectiva en la detecció i prevenció".

Covid i crisi estructural

El problema és que, precisament, és a l’atenció primària on s’acumulen més els dèficits estructurals de la sanitat pública. Si l’OMS recomana invertir fins a un 25% dels pressupostos de sanitat en aquest concepte, al País Valencià es queda en el 14%, una xifra que ha anat caient dels de la dècada de 1980, quan encara s’hi destinava una cinquena part del pressupost.

"Al final, la Covid ha posat sobre la taula, i de la forma més crua, una debilitat del sistema, després de molts anys de retallades, que ja feia temps que estàvem denunciant", explica Rosa Atiénzar. Per aquesta sindicalista, la gran tasca de control de la pandèmia que s’està fent des dels centres de salut és a costa d’una major dificultat d’atendre tota la resta de patologies. "El problema dels reforços Covid –continua Atiénzar- és que tot són promeses a curt termini, que estan molt bé, però el que la sanitat valenciana necessita és que s’aborden millores estructurals. Tots aquests reforços no suposen ni la meitat del personal ordinari que es necessitaria. Cal fer un esforç pressupostari més gran i assolir, com a mínim, la mitjana europea".

Justament, el que vindrà després és una de les preocupacions de l’infermera Eva González. "De veres tot el personal extra de la Covid se n’anirà quan es controle la pandèmia? –es pregunta-. I no podrien dedicar aquesta paga extra que ens volen pagar a contractar més gent?".