Calma tensa al PP valencià després del congrés del partit

La sobtada destitució de Pablo Casado i el posterior encimbellament d’Alberto Núñez Feijóo per aclamació unànime han deixat al PP valencià en una situació d’impasse. És difícil que la batalla esclate abans de les eleccions de l’any vinent, però ací van 8 claus per no perdre’s en les pugnes internes de la formació conservadora.

1. Carlos Mazón va arribar a la presidència autonòmica del PP com una aposta personal de Pablo Casado i, sobretot, Teodoro García Egea, de qui era molt pròxim, per tal d’incrementar el control territorial del partit dels qui en aquell moment manaven a Génova. L’operació va fer-se de forma tosca, amb l’expulsió, amb molt males maneres, de la llavors presidenta autonòmica, Isabel Bonig, a qui les bases li reconeixien haver-se fet càrrec del partit en els moments més durs de setge judicial i descrèdit social per la corrupció.

2. La línia directa i la relació històrica amb Feijóo al PP valencià la té, sobretot, Bonig i el seu sector (deixant de banda Esteban González Pons, que no entra en aquestes equacions perquè no pensa tornar de Brussel·les). Els afins a Bonig –o opositors a Mazón- no desaprofitaran aquest canvi en la correlació de forces. La mateixa Bonig va trencar el seu silenci amb una piulada el mateix dia en què el gallec feia pública la seua candidatura a presidir el partit on feia gala de la seua proximitat. El tuit es manté ancorat al perfil.

3. Però a més de Bonig, també manté bones relacions amb Feijóo, Eva Ortiz. La diputada oriolana no soles va ser fidel mà dreta de Bonig fins al final, sinó que és una fèrria enemiga de Mazón des de les batalles entre zaplanistes i campsistes de fa vint anys.

4. Per ara sembla que Mazón manté la presidència del partit i la candidatura. Com a màxim falta només un any per a les pròximes eleccions autonòmiques i no hi ha massa temps per a fer experiments. Aquesta dictadura del calendari és la principal fortalesa de Mazón. Ara, s’ho haurà de jugar tot a una sola carta: guanyar aquestes eleccions i convertir-se en el pròxim president de la Generalitat.

5. Mazón va tractar d’establir una connexió directa amb Feijóo amb un viatge llampec a Santiago de Compostel·la a finals de març. El resultat de l’operació, malgrat que des de la direcció del PPCV asseguren que va ser tot un èxit, són més aviat pobres, com va poder veure’s al congrés extraordinari del 3 d’abril. Allí, qui va eixir reforçada, a banda de González Pons, qui també té molta sintonia amb Feijóo, va ser María José Catalá, que va entrar a l’executiva estatal del partit.

6. Catalá acumula cada volta més poder dins del PP. Alcaldable per València, síndica a les Corts i ara membre de l’executiva estatal gràcies sobretot a l’impuls de González Pons. Podria ser el relleu de Mazón si aquest perd les eleccions de l’any que ve? Tot dependrà del seu resultat a l’alcaldia, però està molt ben col·locada i podria ser una candidata de consens.

7. González Pons es manté com l’autèntic pes pesant del PP valencià. A favor seu té ser un nom lligat a l’època d’esplendor del partit i, a la vegada, trobar-se totalment net de sospites de corrupció. Algunes informacions asseguren que Feijóo el volia com a secretari general del partit a escala espanyola i, si volguera, no tindria cap problema en esdevenir candidat per a l’any vinent. Però l’eurodiputat prefereix quedar-se a Brussel·les i impulsar la figura de Catalá.

8. Després d’anys de solidesa demoscòpica botànica, ara hi ha algunes enquestes que mostren una possibilitat real de victòria popular, gràcies a "l’efecte Feijóo" i el malestar generat per l’increment de preus. La presidència quedaria condicionada, és clar, a una coalició amb Vox que tothom dóna per descomptada. Amb tot, des del PP són conscients que l’objectiu no serà senzill i que l’efecte Feijóo tampoc obrarà miracles. Mazón és encara un candidat poc conegut fora d’Alacant i, com que no és diputat no pot foguejar-se directament amb Ximo Puig a les Corts. En tot cas, el resultat serà ajustat i els diputats que puguen treure o no, tant Ciudadanos com Unides Podem seran claus a l’hora de donar la majoria a un bloc o l’altre.