Público
Público
vaga feminista

El paper del feminisme, més enllà de la vaga del 8-M

Militants feministes de diferents edats i espais parlen sobre els objectius, els reptes i les diferències del moviment abans de la vaga del dia de la dona treballadora.

Bloc de dones migrades i/o racialitzades a la manifestació feminista del 8 de març de 2019. ACN
Bloc de dones migrades i/o racialitzades a la manifestació feminista del 8 de març de 2019. ACN

Bull l’olla del moviment feminista amb la vista posada en el 8 de març, el dia de la dona treballadora. Els comitès de vaga, organitzats per barris i viles, fa mesos que treballen. Aquesta és una de les grans victòries dels darrers anys: la capacitat de sumar dones, sobretot joves, que no formaven part d’un espai polític, per esdevenir un moviment de masses que compta els manifestants per centenars de milers. El 2018 i el 2019 han estat els dos anys forts de la vaga feminista a casa nostra, però en ambdós casos, en arribar el 9 de març, el moviment perd protagonisme. Cap a on camina el feminisme més enllà dels 8-M? El Quinze parla amb militants feministes de generacions i espais diversos per reflexionar-hi.

"Si hi ha la capacitat de muntar vagues i manifestacions massives és que hi ha treball invisible, de base, constant a tots els barris i pobles durant tot l’any", explica Milena Duch, que amb 28 anys és una de moltes dones joves que ha nodrit el feminisme en els darrers anys. Enumera molts dels elements que han permès l’eclosió d’aquests discursos, com ara la resposta contra la Llei Gallardón contra l’avortament, però situa el punt d’inflexió en la Vaga de Totes, l’embrió de la vaga feminista a Catalunya: "Va aglutinar tot aquest potencial polític que havia estat tan silenciat i a una segona, tercera o quarta línia en la majoria d’espais polítics. En aquest moment comencen a crear-se assemblees feministes a barris, pobles, centres educatius, espais laborals", diu.

Acumulació de forces

"La Vaga de Totes va arribar abans a Catalunya que a l’Estat, el 2014, amb un com-ponent internacionalista que s’emmirallava a les propostes ja en marxa a l’Amèrica Llatina o a altres països, com Polònia", explica Dolo Pulido, que es va iniciar en els feminismes dels anys vuitanta i que ara és membre de Ca la Dona i Novembre Feminista. Pocs anys després, dones molt joves van sumar-se a la lluita: "Vèiem com noies de 18 anys se sentien autoritzades per liderar el carrer. La feina feta durant anys, des de l’educació, des d’espais del lleure, des del moviment, estava donant fruits". L’activista creu que aquest és un moment "d’acumulació de forces" que generarà un impacte durant la pròxima dècada que encara s’ha de veure.

Mireia Redondo: "El 8-M hauria de ser el punt de partida per transformar les assemblees de barris i pobles en grups autònoms d’autodefensa"

Més enllà de la socialització del discurs feminista, des del més radical fins al que ha arribat al mainstream, quin és l’impacte que pretén generar el moviment a casa nostra? I de quina manera? "S’han de consolidar els espais que s’han creat a partir de les vagues", opina. Altres van una mica més enllà en la seva proposta, com ara l’anarcosindicalista Mireia Redondo: "El 8-M hauria de ser el punt de partida per transformar les assemblees de barris i pobles en grups autònoms d’autodefensa, com els comitès de defensa de les dones del Kurdistan". Per a Redondo, aquesta xarxa hauria d’encarregar-se d’autoabastir-se de tot el que és necessari per combatre la violència que assola les dones, de la A a la Z: "Fer caixes d’emergència contra la repressió, dotar-nos d’habitatge, fer acompanyament físic, pagar teràpies. És a dir, posar els cossos i els efectius per generar una xarxa real de suport feminista".

La sindicalista tem que el 8 de març s’estigui convertint, més que en una eina, en "una diada". Com es resol? "És interessant trobar la fórmula de coordinació i organització que a la vegada permeti a cada sector del feminisme la seva autonomia, perquè el moviment és molt variat i acull mil maneres i prioritats polítiques a la vegada", opina Duch, que alhora reivindica la necessitat de seguir-ho fent sense que en formin part els homes, des de la "no-mixticitat". "Aquestes assemblees són de dones, dones trans, de lesbianes, de persones no binàries..., que també és una gran victòria, perquè se’ns ha qüestionat des del principi que el feminisme es volgués organitzar amb agència des dels subjectes als quals s’interpel·la directament amb aquesta lluita perquè són els explotats, assassinats i oprimits pel patriarcat", manté.

Organitzar-se en la diversitat

Precisament, aquest anhel per la "unitat d’acció" sense renunciar a la diversitat és el que reivindica Sara Cuentas, activista feminista que forma part de la plataforma Diverses 8M, formada per dones racialitzades i/o migrades, que organitzen el seu propi 8-M al marge dels espais unitaris: "Vam veure lògiques verticals i racistes en aquells espais. I vam decidir no lluitar-hi des de dins, tenint en compte l’ofensiva que hi ha a fora. Moltes de les nostres han patit atacs racistes els darrers mesos", denuncia Cuentas.

"Estem demanant una presència significativa i en igualtat de condicions", demanda la militant antiracista, a qui li agradaria que els lideratges dins del moviment fossin "canviants i diversos", i no estiguessin copats per "feministes que fa 40 anys que hi són i que tenen tota la projecció mediàtica". Fins que això no passi, Diverses 8M convoca una manifestació al marge de la marxa de la tarda, al barri de Sarrià: "No només ho fem per les companyes treballadores de la llar, que sobretot es concentren allà. Són els barris on es concentra la gran riquesa, la burgesia. Fem una marxa incòmoda amb aquells que ens exploten a nosaltres i els nostres territoris".

Milena Duch: "El debat sobre la prostitució hi ha de ser, però crec que s’han fet passar per abolicionistes discursos que directament són antiputes"

Les crítiques de les antiracistes no són els únics reptes del moviment. Els darrers anys, també han aparegut fortes polèmiques entorn del debat de la prostitució, que ha generat veritables batalles campals en els espais de discussió, sobretot al voltant del 8-M: "El debat sobre la prostitució hi ha de ser, però crec que s’han fet passar per abolicionistes discursos que directament són antiputes", valora Duch. Cuentas també coincideix que el problema d’aquestes grans disputes no han estat les discordances polítiques, sinó com part d’aquest abolicionisme s’ha dirigit a les treballadores sexuals: "A Diverses hi ha abolicionistes. El problema no és ser-ho, sinó defensar que s’ha de sancionar les treballadores sexuals, quan són dones que estan exercint el dret a la supervivència". Aquesta bel·ligerància també ha aparegut contra les dones trans per part dels mateixos sectors: "Més que punts de discussió, crec que són punts per tancar files i no deixar que entrin postures que s’acosten al feixisme. Aquestes postures no són feministes", afirma Duch.

Front comú contra el feminicidi

Amb aquests reptes sobre la taula, la veritat és que el feminisme català ha aconseguit trobar el consens de reivindicar el treball de cures i reproductiu durant les vagues feministes, a banda d’aspectes relacionats amb el treball formal: la bretxa salarial, la temporalitat, el sostre de vidre de la maternitat... Però, quines han de ser les reivindicacions per enfortir aquesta xarxa d’assemblees i col·lectius que podrien treballar en un futur per coordinar-se més intensament?"Tenim un gran problema, que és la violència masclista", afirma Dolo Pulido. Hi coincideix Duch, que també veu en l’embat contra els feminicidis i la violència contra les dones la principal emergència feminista: "Les reivindicacions, malauradament, segueixen sent les mateixes que fa anys, com per exemple allò tan bàsic com que deixin de matar-nos o la lluita contra la violència sexual".

Amb aquesta demanda tan transversal a la mà, Redondo reivindica els grups d’autodefensa feminista dels 2000, dels quals va formar part: "Ens organitzàvem en grups petits, per afinitat, i fèiem entrenament físic, debats sobre consentiment, desig, límits, i com encarar les agressions col·lectivament". I aquí, les reivindicacions entorn del dret a l’autodefensa feminista –és a dir, el dret a respondre davant d’una agressió com l’agredida ho desitgi– juguen un paper cabdal: "I sobretot, quan aquest qüestionament contra les agressions, les agredides i la resposta que hi vulguin donar no és única del feixisme. També és un discurs que es va sentint entre els moviments socials", afegeix Redondo.

Se seguiran organitzant vagues feministes cada 8 de març? Feta aquesta anàlisi, les activistes coincideixen que es tracta d’una eina que no necessàriament ha de seguir sent útil any rere any. Redondo, per exemple, defensa que aquest any no calia convocar una vaga laboral, ja que, en caure en diumenge, perd força: "La potència de la vaga feminista és que no només és una vaga laboral, perquè, com a tal, tampoc és que ho hagi petat. Però una vaga feminista remet també a la vaga de consum de cures i estudiantil". Per la seva banda, Duch assegura que, fins que no s’articulin altres fórmules més enllà d’aquesta, és la millor via que estan trobant les dones per mostrar les seves reivindicacions: "Aquestes vagues han aconseguit interpel·lar moltes dones precàries de classe treballadora que han trobat en el 8-M una jornada de lluita per fer-se justícia un cop a l’any, mentre no es pugui fer d’una altra manera".