La foto fundacional de Podemos, que va congelar el moment de la creació d'una formació que canviaria el sistema polític del país i que acabaria sent un partit de Govern espanyol, ja és història. Pràcticament a cada aniversari el partit lila ha assistit als canvis en una instantània que té un poder simbòlic enorme, no només pel que va representar en termes polítics la fundació de Podemos, sinó perquè conté una mirada al passat d'un partit jove que ha madurat a marxes forçades en tot just set anys.

La dimissió del seu secretari general, Pablo Iglesias, ha acabat de manar aquesta instantània a l'arxiu d'una història que ja generava nostàlgia només uns anys després de la fundació de la formació. No obstant això, malgrat que els canvis i les sortides dels fundadors de Podemos s'han anat succeint al llarg del temps (pel que no s'assistirà a la primera renovació important en l'estructura de la formació), la marxa d'Iglesias és, sens dubte, l'acte final i més important d'aquesta evolució a marxes forçades.

El 2014 la primera Assemblea Ciutadana de Vistalegre va col·locar a la primera fila Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Carolina Bescansa, Juan Carlos Monedero i Luis Alegre del lideratge d'una formació que acabaria trencant amb el bipartidisme imperant a l'Estat espanyol en els últims gairebé 40 anys (també van ser una part fonamental de la fundació del partit dirigents com Migul Urbán i Teresa Rodríguez). A partir d'aquest moment, el partit va començar a experimentar fases que van derivar en sortides abruptes dels fundadors.

Juan Carlos Monedero va ser un dels primers a sortir de la direcció de Podemos, però en tot aquest temps s'ha mantingut molt present en el partit, sent un dels suports principals d'Iglesias i formant part d'òrgans que complementaven a les secretaries de la formació (els denominats "governs a l'ombra"). El 2015 va anunciar la seva dimissió de la direcció del partit després de la polèmica creada per la recerca dels seus serveis d'assessoria a governs llatinoamericans, malgrat desmentir aquestes informacions i que la Justícia va acabar arxivant tots els processos contra ell.

Luis Alegre va ser un altre dels homes forts d'Iglesias, però l'enfrontament que van mantenir per la direcció del partit a Madrid els va portar a trencar relacions. La crisi interna per la qual va travessar la formació va portar al fet que es convoqués un congrés extraordinari i a unes primàries en les quals Ramón Espinar va substituir a Alegre com a secretari general autonòmic.

Carolina Bescansa va començar a distanciar-se d'Iglesias i de la direcció del partit quan a les eleccions de 2016 va apostar per no dur a terme la confluència amb IU, un dels grans debats que ha provocat enfrontaments en la formació (al costat d'uns altres, com l'entrada en el Govern espanyol de coalició). A Vistalegre II va criticar obertament l'enfrontament entre Iglesias i Errejón i va rebutjar participar en les llistes dels candidats.

Malgrat que el distanciament ja era notable llavors, el 2019 la filtració d'un pla per enderrocar a Iglesias i a la direcció en el qual apareixia el seu nom (juntament amb el d'Errejón, encara que el líder de Más Madrid va rebutjar haver participat, quelcom que va corroborar la mateixa Bescansa), va acabar per forçar la seva sortida definitiva.

L'última sortida rellevant, i potser la més dolorosa per a Podemos, va ser la d'Íñigo Errejón. Després de mantenir durant força temps diferències polítiques de gran importància amb Iglesias sobre temes fonamentals del futur polític i el rumb del partit, el número u i el número dos van acabar enfrontant els seus projectes a l'Assemblea Ciutadana de Vistalegre II. Errejón va perdre i va quedar relegat a la direcció del partit, encara que la direcció va decidir que fos el candidat de Podemos a les eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid el 2019.

Poc temps abans dels comicis, Errejón va anunciar que abandonava el projecte per fundar Más Madrid de la mà de la plataforma que Manuela Carmena estava construint des de l'Alcaldia de la capital. Aquest va ser el punt final de l'exnúmero dos d'Iglesias en Podemos.

Ara és el secretari general el que abandona el partit, encara que la seva marxa no s'assembla en res a la de la resta de dirigents. El lideratge d'Iglesias no es qüestiona des de Vistalegre II i l'entrada de Podemos en el Govern espanyol de coalició (una aposta personal del secretari general) havia reforçat el seu projecte.

Renovació des del Govern espanyol de coalició

Iglesias s'aparta després d'un any i mig d'assetjament a la seva família i després de constatar (sobretot després de les últimes eleccions madrilenyes) que la seva figura provoca una forta mobilització entre l'electorat de la dreta i de la ultradreta. Encara que el rumb del partit és una incògnita, l'entrada en l'Executiu espanyol li va permetre a Iglesias assentar els fonaments d'una renovació que s'escometrà abans del que es preveu (el 13 de juny Podemos ratificarà els seus nous lideratges en la qual serà la Quarta Assemblea Ciutadana Estatal de la formació).

Per a Iglesias, l'entrada en el Govern espanyol de coalició ha permès revelar, construir i enfortir el lideratge de Yolanda Díaz, que ha mostrat la seva capacitat de gestió i negociació al capdavant d'una cartera tan important com la de Treball. El pla és que Díaz assumeixi el lideratge d'Unidas Podemos i sigui la candidata de l'espai confederal en les pròximes eleccions generals, un procés per al qual tindrà dos anys al davant per reforçar la seva figura a través de la seva direcció a Treball i de les negociacions que mantindrà amb el PSOE per mantenir viva la coalició a través de la Vicepresidència Tercera.

La direcció de Podemos ja ha consensuat que la seva candidata a les primàries per a ocupar la Secretaria General del partit sigui , un altre dels perfils que s'han construït a través de la seva feina al Govern (abans a la Secretaria d'Estat d'Agenda 2030 i ara des de la seva posició com a ministra de Drets Socials).

La foto de la nova cúpula del partit diferirà molt de la dels pares i mares fundadors. L'objectiu és que es consagri un nou lideratge feminitzat que reforci el partit i el retorni a posicions des de les quals poder disputar de nou l'hegemonia de l'esquerra al PSOE i, fins i tot, que els permeti optar a la Presidència del Govern espanyol.

Serà el temps el que reveli si Podemos aconsegueix sobreviure als seus fundadors i també, si, com pretén Iglesias amb la seva marxa, pot arribar més lluny del que ho va fer amb els seus anteriors dirigents.