Público
Público

Entre la precarietat i el luxe, una passejada per les dues cares de Barcelona

Només quinze quilòmetres separen Pedralbes de Ciutat Meridiana, però tot i així, hi ha un abisme enorme entre les condicions de vida d’un lloc i l’altre. Aquests dos barris són una fotografia de la desigualtat i la polarització social a Barcelona, una ciutat de grans contrastos.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Una panoràmica de Ciutat Meridiana. LAURA AZNAR.

BARCELONA.- Vuit dels deu barris amb menys recursos de Barcelona es troben al districte de Nou Barris i Ciutat Meridiana n’és el màxim exponent. Fer-se una idea ràpida de la morfologia de la zona és complicat, perquè està dividida en diferents nivells connectats entre si amb escales de pedra. Escales i més escales. Filiberto Bravo, membre de l’Associació de Veïns, explica que el govern d’Hereu els va prometre que destinaria una partida d’un milió d’euros a construir ascensors, “sobretot perquè la gent gran que viu als blocs de baix pogués accedir als comerços”. Però aquest projecte, a dia d’avui, no s’ha executat.

Tant a la part de dalt com a la part de sota, la situació s’assembla força. Molts negocis tancats i alguns comerços amb la persiana baixada a quarts de sis de la tarda. La Plaça Roja, que és el centre neuràlgic de Ciutat Meridiana, ha anat perdent progressivament l’activitat que havia consolidat anys enrere i només han sobreviscut, fent malabars, les tendes de comestibles. Les botigues de roba i de mobles han anat desapareixent, els bars estan pràcticament buits i els parcs infantils, resten inacabats. “Aquest és bon un exemple de la deixadesa política que patim al barri”, continua Bravo, “fa vuit mesos el Consistori es va endur els equipaments de joc perquè estaven en mal estat i encara no ens els han tornat”.

La precarietat incrustada a Nou Barris

L’atur, que a Nou Barris és vuit vegades superior que al Districte de les Corts, és un altre dels problemes que els veïns afronten dia a dia. La Maria treballa en un badulake des de les 9 del matí fins les 10 del vespre. No tanca al migdia perquè això li comportaria pèrdues, però diu que amb la crisi econòmica ha notat molt la davallada del consum. Els comerciants no fan caixa i es queixen que la gent no compra, “i la gent no compra perquè no té diners”, puntualitza el representant veïnal, “és el peix que es mossega la cua”.

Molts dels residents a Ciutat Meridiana treballen en negre o per sous que no superen els 500 euros i això no només afecta la seva capacitat de despesa, sinó que també els fa viure autèntics episodis de precarietat. “Ahir una veïna em deia que se li havia espatllat l’aixeta de la cuina i no tenia diners per arreglar-la, de manera que havia d’agafar l’aigua de la banyera i bolcar-la a la pica”, explica Bravo, “pots trobar quadres molt seriosos”.

Des de l’esclat de la crisi, unes 900 persones han acudit a l’Associació de Veïns demanant un habitatge. L’accés a un pis és una altra barrera per a Ciutat Meridiana. Malgrat que el preu dels pisos aquí és cinc cops inferior que a Pedralbes, el barri era conegut com a Villa Deshaucio, perquè durant una època hi havia hagut de mitjana fins a cinc desallotjaments de veïns a la setmana. La Unitat contra l’Exclusió Residencial (UCER), creada per l’Ajuntament per afrontar l’emergència habitacional, ha ajudat a pal·liar la situació, però quan els propietaris no estan disposats a negociar, el veïnat segueix mobilitzant-se per evitar, o com a mínim, ajornar, que es faci fora els inquilins de casa seva.

Paral·lelament, en aquest barri cada cop és més comú que diverses unitats familiars s’agrupin en una sola llar on no tenen un espai mínim per viure dignament. “Avui mateix una veïna li deia a regidora que està vivint a casa els seus pares i dorm al terra amb la seva filla, perquè no té un altre lloc”, exposa Filiberto Bravo.

Pisos a Ciutat Meridiana. LAURA AZNAR

Durant els anys més durs de la recessió econòmica, el moviment veïnal també va haver d’intervenir en l’alimentació, “perquè hi havia infants que es desmaiaven a les escoles i a la biblioteca”. “Si muntàvem un dinar gratuït veies que la gent venia amb ànsia, menjaven un plat rere l’altre, no era normal”, recorda Bravo. Actualment, la Creu Roja gestiona aquest servei a Ciutat Meridiana i molts veïns són enviats al centre DISA de Nou Barris, un local de distribució d’aliments i roba que l’Ajuntament va cedir a vuit parròquies.

L’adversitat ha unit els residents del barri i quan les respostes no venen de les institucions, el teixit associatiu s’organitza. En aquest context han emergit diferents projectes que treballen sobre el territori amb la voluntat de procurar unes condicions mínimes d’existència per als veïns i veïnes. Un exemple és l’associació Petit Sol, que fins el passat mes de novembre ha contribuït a cobrir les necessitats més immediates de fins a 100 famílies amb menors de tres anys a càrrec, facilitant-los, entre d’altres, llet i bolquers. La seva presidenta, Pilar Murteira, creu que recentment l’administració ha impulsat mesures, com la renda garantida infantil, que han servit per calmar la situació, però que malgrat “la bona voluntat”, a l’hora d’executar-les “es triga moltíssim i és el moment de passar a l’acció”.

“Pedralbes tindrà molt millors indicadors de tot que nosaltres, però en participació i ganes de sortir endavant no crec que ens guanyi ningú"

L’associació La Indomable és un altre dels projectes que ha sorgit davant l’emergència social de Ciutat Meridiana. S’ocupa sobretot de la infància en risc d’exclusió i treballa principalment organitzant casals durant les èpoques de vacances. “El lleure és l’excusa, perquè a banda de fer que els nens i nenes s’ho passin bé, ens assegurem que durant els períodes que no hi ha escola també tinguin garantit l’esmorzar, el dinar i el berenar”, explica la seva presidenta, Mirta Manzetti.

Per mitjà de tallers de risoteràpia, ioga, teatre o visites als museus, acosten els infants a l’oci “i a la possibilitat de veure que el món no només és tristesa i ajustar-se el cinturó”. També els descobreixen noves experiències, com dinar en un restaurant, una activitat que molts d’ells no havien fet mai. “Pedralbes tindrà molt millors indicadors de tot que nosaltres, però en participació i ganes de sortir endavant no crec que ens guanyi ningú, aquesta és una medalla que ens podem col·locar”, comenta Manzetti.

Les escales que enllacen la part de dalt i la de baix de Ciutat Meridiana. LAURA AZNAR.

El barri de la provisionalitat

Aquestes entitats qualifiquen Ciutat Meridiana com “el barri de la provisionalitat”. “Som els primers d’entrar a la crisi i els últims de sortir-ne”, explica Pilar Murteira, “ens hem acostumat que el nostre nivell de vida hagi baixat molt i a tenir unes instal·lacions deficients”. D’exemples n’hi ha molts: l’Associació de Veïns està en barracons, el club de petanca s’ubica en una rulot, la zona esportiva és provisional, les entitats es reuneixen al centre cívic perquè no disposen d’un espai físic on trobar-se i el casal d’avis està situat en els baixos d’un pis. Potser per això, el barri té la sensació d’haver quedat exclòs i abandonat. “Et posaré un exemple senzill: tu agafes el tren i entres a Barcelona i et posa ‘Barcelona Sants’, ‘Barcelona Plaça Catalunya’ o ‘Barcelona Arc de Triomf’”, explica Filiberto Bravo, “però quan arribes aquí, això és simplement ‘Torre Baró- Vallbona’, nosaltres ja no som Barcelona”.

Els veïns estan cansats de “pegats” i reclamen apostes polítiques transformadores i integrals. “Jo no em posaré per bandera que som el barri amb la renda més baixa de Barcelona”, sentencia Pilar Murteira, “seguiré reclamant que ens retornin la nostra dignitat”.

Pedralbes, un barri per a les rendes altes

Vint-i-vuit parades de metro més enllà, s’ubica el barri de Pedralbes, caracteritzat per grans avingudes, pocs comerços i algunes zones amb enormes cases senyorials, ocupades per persones que no han notat els estralls de la crisi. Si la mitjana de la renda familiar disponible de Barcelona és de 100, al barri se situa a 250,5, mentre que a l'altre extrem apareix Ciutat Meridiana, amb 34,5. Tot i que també hi ha habitatges més modestos, el preu del metre quadrat a Pedralbes és el més car de Barcelona. “Un pis de 90 metres quadrats pot costar tranquil·lament uns 2.000 euros de lloguer, i ara ha pujat encara més”, explica Marta Blanco, veïna del barri, “però la part bona és que la zona és molt tranquil·la, té àrees verdes i no sents ni un cotxe”.

Segons les dades de la Secretaria d'Habitatge de la Generalitat, mentre que Ciutat Meridiana és el barri amb els lloguers més baixos i els seus habitants paguen, de mitjana, 373 euros per un pis, a Pedralbes el lloguer puja fins als 1.700 euros mensuals. Així que només les rendes més altes de Barcelona poden permetre’s el luxe d’instal·lar-se en aquest exclusiu barri.

Una casa a l'elitista Avinguda Pearson, a Pedralbes. LAURA AZNAR

Un barri amb poca vida veïnal...

Malgrat que la tranquil·litat és un dels elements que els residents posen en valor, la manca d’activitat fa que estiguin molt atomitzats i que no hi hagi cohesió social. Tret de les hores punta al matí, quan els pares porten els fills a l’escola, i a la tarda, quan passen a recollir-los, hi ha poca circulació. La majoria de veïns treballen fora del barri i la seva rutina consisteix en anar de casa a la feina, no es troben a les places, no fan vida als carrers. El teixit associatiu i veïnal és feble i segons el president de l’Associació de Veïns, Lluís Sanglas, “això s’explica perquè patim una manca important d’equipaments”.

“És el principal problema del barri, que no hi ha nuclis de reunió, no tenim un centre cívic propi, ni un mercat, ni instal·lacions esportives”, comenta. Tampoc hi ha oferta d’oci i això fa que els joves es desplacin cap a zones cèntriques o cap a Sarrià per relacionar-se entre ells. “Pots trobar algun club de tenis i gimnasos molt petits, però no tenim cines, ni gaires restaurants o bars de copes”, concreta Blanco.

Pedralbes té l’aparença d’una gran urbanització amb poca vida comunitària i sense esperit de barri, però per revertir aquesta lògica, des de l’Associació de Veïns impulsen projectes com el Mercat de Nadal, una cursa solidària o una fira d’art, i han pogut comprovar que tenen una bona acollida. “Quan es munten activitats o quan hi ha un problema, la gent es mobilitza”, explica el representant veïnal, “costa més que en altres barris però ho anem aconseguint a poc a poc”.

Eix comercial a Pedralbes. LAURA AZNAR

La precarietat i les dificultats en l'accés a la feina i a l’habitatge tenen molt poca incidència a Pedralbes. De fet, la taxa d’atur dels seus residents, per exemple, és cinc vegades inferior que la dels veïns de Ciutat Meridiana. Però, salvant les distàncies, els habitants de Pedralbes també han patit els efectes de la crisi, o així ho assegura Teresa Porredón, membre de l’Associació de comerciants del Mirall de Pedralbes. “La gent vigila més el que gasta, hem notat una davallada del consum en els últims anys i també en el nombre d’associats, que no els va bé pagar les quotes”, explica.

El teixit comercial a Pedralbes és molt reduït i el principal eix de negoci només ocupa una única illa. Els pocs comerços de tota la vida es mantenen i els espais que han quedat buits són absorbits, principalment, per cadenes de forns. La manca de botigues diverses fa que molta gent es desplaci fora del barri i que el petit eix tingui poca vida. Com a propietària de la botiga Estel, ubicada al carrer Capità Arenas, Porredón diu que la gent amb més recursos acostuma a anar a botigues més exclusives i que per la zona s’hi mouen, sobretot, “els residents, que són gent del barri de tota la vida, alguns pocs turistes i estrangers que treballen en el servei dins les cases”. “També hi ha hagut gent que ha hagut de marxar perquè el lloguer o les despeses de comunitat eren molt altes i no les podia assumir”, continua, “ la crisi s’ha notat”.

Una de les facultats de la UB, a Pedralbes. LAURA AZNAR

…però ple d'escoles

Si bé hi ha una manca d’equipaments i de comerços, per contra, Pedralbes està plegat de centres educatius i universitats. La degradació de Ciutat Meridiana s’ha acarnissat amb els infants i les seves possibilitats de futur, però en canvi, els nens i nenes dels barris rics parteixen d’una situació avantatjosa. Per cada deu universitaris a les Corts n’hi ha un a Nou Barris, i això fa que, d’entrada, uns optin a llocs de treball molt més qualificats que els altres. A banda, els estàndards de les escoles tampoc són comparables. Moltes de les que estan situades a Pedralbes són concertades, però a l’exclusiva Avinguda Pearson s’hi troben centres d’elit privats, com el IESE Bussiness School, el Col·legi Major Universitari i la Zürich Schule, o el Col·legi Abat Oliva i el St. Paul’s School, concertades totes dues excepte el batxillerat, que és privat.

L’abundància d’escoles ha fet els veïns reivindiquin el transport públic. Més de 50.000 cotxes travessen cada dia el cor de Pedralbes i “això és perillós”, ja no només per la contaminació, sinó perquè els infants “han de poder gaudir d’uns camins escolars segurs”, reclama Lluís Sanglas. A banda, creuen que l’enllumenat és insuficient, perquè els infants i joves passen per carrers molt amples on les cases estan separades i “hi ha sensació d’inseguretat”.

A criteri del representant veïnal, l’Ajuntament hauria de impulsar un pla de xoc per reduir les desigualtats entre barris, sobretot pel que fa a l’educació, la pobresa extrema o la manca d’habitatge. “Aquests problemes són molt greus i s’ha de destinar més recursos a les zones que els pateixen”, afirma, “hi ha uns mínims que tothom ha de tenir coberts i no s’entén que a una ciutat amb el prestigi que té Barcelona hi hagi aquesta desigualtat”.